Accenture va néixer com un despreniment administratiu, un canvi de nom obligat i un intent de refer-se a base de narrativa en un sector que vivia de vendre paraules com si fossin estructures tècniques. Durant anys va funcionar com l'epítom de la consultoria global, un ofici que prosperava mentre els clients no tenien forma de verificar la qualitat real del que compraven. L'empresa es va anar expandint amb una lògica d'acumulació d'hores facturables, projectes inflats i un llenguatge intern dissenyat per semblar sofisticat. Aquest model va sobreviure dècades gràcies a la bretxa entre el que les companyies necessitaven i el que sabien implementar. Aquesta bretxa es va tancar de cop quan la intel·ligència artificial (IA) va deixar en evidència que molts processos consultius poden automatitzar-se amb eficiència i precisió a un cost marginal gairebé nul. El que havia estat presentat com una indústria imprescindible va quedar exposat com una estructura superposada, redundant i vulnerable al reemplaçament immediat. En aquest context, Accenture va buscar redefinir-se sense acceptar la naturalesa irreversible del problema.
La maniobra lingüística de rebatejar els seus empleats com a Reinventors funciona com a símbol perfecte d'aquesta desconnexió. L'empresa no va aconseguir reinventar-se en els seus processos, els seus productes o les seves capacitats tècniques. L'únic que va canviar va ser la terminologia. El contrast entre la magnitud de l'evolució tecnològica i la superficialitat de l'ajust intern mostra fins a quin punt la companyia va perdre la brúixola operativa. El veritable desafiament no era trobar un nou nom, era acceptar que el seu rol estructural havia caducat. La IA no amenaça el seu negoci, el substitueix d'arrel. La intermediació professional que sostenia la consultoria va desaparèixer davant de plataformes que analitzen dades, sintetitzen estratègies, recomanen accions i avaluen riscos amb una eficiència impossible d'assolir per una força laboral humana distribuïda en centenars de milers d'empleats. Davant d'aquest escenari, Accenture va respondre amb un diccionari, no amb una transformació.
L'escena que queda flotant és la d'una reunió interna en què, davant del deteriorament del negoci, algú proposa resoldre el col·lapse estructural a través d'una operació semàntica. Com s'asseuen executius adults, responsables de milers de milions en capital de mercat, a discutir la supervivència d'una firma global i acaben concloent que el camí és rebatejar la plantilla? La imatge és tan absurda que obliga a triar entre dues hipòtesis incompatibles. O bé no comprenen la magnitud del que està passant i operen amb una ingenuïtat impròpia de la seva posició, o bé entenen perfectament la situació i decideixen sostenir una narrativa artificial per perllongar una estructura que no tornarà a ser viable. En ambdós casos, la decisió revela un buit de direcció en una organització que reemplaça decisions difícils per cosmètica verbal.
L'estratègia de sostenir la il·lusió de rellevància mitjançant renomenaments reflecteix un patró clàssic de companyies que entren en fase terminal. En lloc de simplificar, reduir costos, retornar capital als accionistes i acceptar la clausura d'un cicle econòmic, s'aferren a la retòrica per simular continuïtat. El problema és que ja no queden fonaments operatius capaços de justificar semblant aparell. La companyia gasta recursos com si el seu model de negoci fos recuperable, encara que tot indiqui que la consultoria tradicional pertany a un ecosistema anterior. La inversió a mantenir estructures gegantines no altera la dinàmica central: la IA no és un complement per a aquest ofici, és un substitut. L'inventari complet de processos interns pot ser replicat amb eines capaces d'analitzar, integrar, corregir i proposar models estratègics sense necessitat de jerarquies piramidals ni equips massius.
Aquesta diferència entre el relat i la realitat col·loca Accenture en una trajectòria descendent que no pot revertir-se amb campanyes lingüístiques. El volum d'empleats, abans vist com a fortalesa, es va convertir en passiu. La reorganització interna no va atacar el nucli del problema. L'empresa projecta la idea d'una reinvenció col·lectiva mentre la seva capacitat de generar valor estructural s'erosiona. La distància entre ambdues dimensions genera una dissonància que aprofundeix la fragilitat institucional. El discurs de la reinvenció acaba sent una admissió involuntària que ja no hi ha contingut operatiu a defensar. El negoci es desvaneix, la consultoria es va tornar prescindible i l'estructura corporativa és massa pesada per acomodar-se a un món on la IA absorbeix funcions que abans requerien equips sencers.
En qualsevol anàlisi raonada, l'opció eficient és liquidar la firma mentre encara conserva actius recuperables. El deure bàsic envers el capital invertit és desarmar l'estructura abans que el seu valor residual desaparegui. Mantenir-la en funcionament consumeix caixa, destrueix capitalització i perllonga una agonia que no beneficia ningú. La inèrcia operativa pot durar un temps, però no altera el desenllaç. L'empresa no té una proposta capaç de competir amb sistemes automatitzats que no requereixen consultors per diagnosticar problemes ni per dissenyar solucions. El món no necessita reinventors, necessita processos que funcionin i eines que els optimitzin. En el fons, la reinvenció que el management intenta atribuir a la seva gent és una projecció invertida: l'única reinvenció real és la de l'entorn tecnològic que els deixa sense rol.
Accenture és avui un cas d'estudi sobre com una corporació global pot quedar paralitzada davant una transició tecnològica irreversible. Quan una empresa pretén sobreviure canviant el vocabulari, confirma que ja no té com canviar l'estructura. El futur de la consultoria tradicional va acabar i els empleats no es transformaran en alguna cosa diferent perquè el model que els contenia va perdre la lògica econòmica que justificava la seva existència. La companyia ja no competeix, només ocupa un lloc simbòlic, una peça de museu que recorda com funcionava un mercat ara superat. La IA ha reconfigurat el tauler, i Accenture continua movent peces d'un joc que ja no es juga.
Les coses com són.
