L'agost de 2026, Salesforce va presentar els resultats del seu segon trimestre i l'acció va pujar més de 20% en un dia. Mentrestant, el fundador de l'empresa, Marc Benioff, va declarar acabat el que el mercat anomenava l'apocalipsi del programari i molts inversors el van creure. Salesforce ven un programa que les empreses utilitzen per administrar els seus clients amb dades com qui va comprar, quant deu, quin venedor l'atén o quan cal tornar a trucar-li. És l'arxiu central de les vendes de milers de companyies grans. El negoci funciona per subscripció, i la unitat de cobrament és el seient. Cada empleat que entra al programa paga una llicència mensual i com més empleats miren la pantalla, més cobra Salesforce.

Aquest model va dominar el programari empresarial durant 20 anys. A principis de 2026, el mercat va començar a dubtar-ne per la intel·ligència artificial, i en particular una empresa anomenada Anthropic, que va llançar eines capaces de fer part de la feina que abans feien les persones davant d'aquestes pantalles. Si un programa d'IA llegeix la comanda, busca el client, actualitza l'arxiu i envia la factura, l'empresa necessita menys empleats i, per tant, llicències. Així, Salesforce cobra menys. El raonament era simple i el mercat el va comprar en bloc perquè les accions de programari van caure durant mesos, i Salesforce va arribar a perdre prop de la meitat del seu valor des del màxim de finals de 2024.

Ara la pujada. Els resultats d'agost van portar diverses notícies bones alhora, amb ingressos que van créixer 11%, una taxa d'abandonament de clients en mínims històrics, una cartera de contractes signats més gran que l'esperada i una previsió anual més alta. Tot això és real i explica bona part de la reacció. Però el número que va armar la imatge del trimestre espectacular va ser un altre. El guany ajustat per acció va arribar a 5,90 dòlars, contra els 3,27 dòlars que esperaven els analistes, és a dir, va ser una sorpresa de 80%.

Aquest número cal obrir-lo perquè d'aquests 5,90 dòlars per acció, 2,53 dòlars no van sortir de vendre programari, sinó d'una revalorització comptable. Salesforce té des de 2023 una participació en Anthropic, la mateixa empresa les eines de la qual van provocar la caiguda. Quan una companyia privada aixeca capital a un preu major, els seus accionistes estan obligats a anotar l'augment com a guany encara que no venguin res. Anthropic va pujar de valoració durant el trimestre, i Salesforce va anotar uns 2.700 milions de dòlars per aquesta via. Sense aquest seient, el guany per acció va ser de 3,37 dòlars, un creixement de 16% sobre l'any anterior. Bo, per a una empresa madura, però lluny del 80%.

Els ingressos tampoc són el que semblen. Dels 11.350 milions de dòlars del trimestre, 456 milions van venir d'Informàtica, una empresa que Salesforce va comprar l'any anterior. Sense aquesta compra, el creixement del negoci propi queda prop de 6 o 7%. Hi ha llavors tres capes: una amb ingressos inflats per una adquisició, una altra amb benefici inflat per Anthropic i, a sota, un negoci sa però modest. Gairebé la meitat del benefici de resistència de Salesforce a la IA va provenir de la valoració d'una empresa de tecnologia que amenaça el seu model. Aquesta participació val més, però res diu sobre la demanda de llicències, l'única pregunta important.

Salesforce no és una víctima desprevinguda; va fer dues coses per protegir-se d'Anthropic, i ambdues tenen rellotges diferents. La primera va ser obrir la porta. Salesforce va signar una aliança perquè els programes d'Anthropic treballin directament amb les dades dels seus clients, sense passar per la pantalla tradicional. A la indústria, això s'anomena programari sense cap; el programa conserva el seu arxiu, els seus permisos i les seves regles, però deixa que la IA l'utilitzi per darrere. La lògica és que el client no tingui motiu per anar-se'n, perquè la IA que vol ja és a dins. Anthropic guanya distribució i Salesforce guanya temps.

Per tant, Salesforce no guarda només dades, sap qui pot veure què, que va aprovar que i quina regla s'aplica a cada pas. Això no es copia d'un dia per l'altre, i per això l'empresa és necessària durant molt de temps. Però el visitant no necessita quedar-se amb la casa perquè n'hi ha prou amb aconseguir que cada vegada menys persones necessitin entrar-hi. Cada tasca que fa un programa d'IA és un empleat que ja no mira la pantalla i, per tant, un seient que ja no es cobra. L'empresa sobreviu, però el negoci de cobrar per humans es buida.

Benioff sap això, i aquí hi ha la seva millor defensa. Salesforce ven ara els seus propis programes d'IA sota el nom Agentforce, que van arribar a 1.500 milions de dòlars d'ingressos anuals, i comença a cobrar per consum, és a dir, per tasca executada i no per persona asseguda. L'aposta és perdre el negoci de cobrar per humans i guanyar el de màquines. És una resposta seriosa, però tres dades l'empetiteixen. Aquests 1.500 milions són prop del 3% dels ingressos. La mateixa empresa va reconèixer en la seva presentació que encara té irresolt com cobrar el programari sense cap. I va ampliar la definició d'aquests ingressos per incloure productes nous, amb la qual cosa el creixement no és comparable amb el trimestre anterior. Hi ha a més un problema de fons, perquè facturar per tasca la posa a competir per preu amb els amos dels models d'IA, i allà el marge se'l queda qui té la intel·ligència, no qui té l'arxiu.

La segona protecció va ser comprar un tros de l'enemic. Aquesta participació en Anthropic és una cobertura en el sentit financer de la paraula; si el negoci de llicències mor, Salesforce cobra una part de la victòria de qui el va matar. És una estratègia vella i, per exemple, General Motors va comprar l'empresa de cotxes autònoms Cruise el 2016 per tenir a dins el que podia deixar-la sense conductors. El contraexemple també és conegut: l'any 2000, la cadena de videoclubs Blockbuster va rebutjar comprar Netflix per 50 milions de dòlars.

Però una cobertura és sempre parcial. El guany trimestral per Anthropic va ser de 2.700 milions contra una empresa que val prop de 170.000 milions. La participació és massa petita per compensar una destrucció important del negoci operatiu. I a més no es pot vendre, ja que Anthropic segueix sent privada, i fins que surti a borsa, la cobertura només existeix en el paper. La pregunta que queda és quina classe d'empresa resulta de tot això, i si hi ha un cas anterior que val més que qualsevol teoria.

El 2005, Yahoo, llavors un dels portals més grans d'internet, va invertir 1.000 milions de dòlars en una empresa xinesa de comerç electrònic anomenada Alibaba. Deu anys després, el negoci propi de Yahoo s'esgotava davant de Google i Facebook, mentre Alibaba creixia sense fre. Va arribar un moment en què el mercat valorava Yahoo per sota del valor de la seva participació en Alibaba; és a dir, assignava un valor negatiu al negoci de Yahoo. La cobertura va funcionar tan bé que va devorar l'empresa. El final va ser vendre el negoci operatiu a Verizon per 4.800 milions i convertir el que quedava en un fons anomenat Altaba, l'única funció del qual va ser tenir accions d'Alibaba i repartir-les. Els accionistes van guanyar diners, però la companyia va deixar d'existir.

Aquest és el destí que la participació en Anthropic obre per a Salesforce. La participació és avui massa petita i el negoci de llicències encara creix. Però a judici d'aquest autor, la direcció és la mateixa, amb una empresa que ven cada vegada menys el seu i val cada vegada més pel que té d'un altre. En el llenguatge dels mercats, això s'anomena convertir-se en societat de cartera. I aquestes cotitzen amb descompte perquè el mercat paga menys per una participació a través d'una empresa que per la mateixa tinença directa. És la ironia final de la cobertura: protegeix l'accionista de la caiguda del programari i alhora li cobra per la forma en què el cuida.

Hi ha una dada més. En el mateix trimestre, Salesforce va ampliar la seva recompra d'accions fins a 25.000 milions de dòlars. Pot ser que l'empresa cregui que la seva acció està barata, o que compensi les accions que entrega com a pagament als seus empleats. Però hi cap una altra hipòtesi, i és que utilitzi els diners del negoci vell per sostenir el preu mentre madura el negoci nou de tenir accions d'un altre. Si és així, el que es va veure a l'agost va ser una postergació. Els contractes plurianuals, els clients que no se'n van i la IA que entra per la porta de l'amo són la forma que pren una mort postergada. Ningú cancel·la l'arxiu central de les seves vendes d'un dia per l'altre; només el deixa vèncer. I mentrestant, l'empresa que el ven compra temps amb dos rellotges, un que marca el temps que falta perquè gairebé ningú necessiti entrar per la porta, i un altre mesurant quant falta perquè la participació en el visitant valgui més que la casa. Benioff va declarar acabat l'apocalipsi; no obstant això, el que va acabar va ser la venda indiscriminada, perquè la sentència sobre el negoci es manté, encara que va canviar la data d'execució.

Les coses com són.