Hi ha un so que, quan apareix al nostre telèfon, aconsegueix captar la nostra atenció de seguida. No és una trucada ni un missatge de WhatsApp. És una alerta. Durant uns segons, tota la resta passa a un segon pla i busquem respostes: què està passant?, on?, he de fer alguna cosa? En aquests últims dos anys, les alertes d'emergència s'han convertit en una eina cada vegada més habitual per informar la població davant de situacions de risc: incendis, inundacions, fenòmens meteorològics extrems… Avui, la tecnologia permet que un avís pugui arribar a centenars de milers de persones pràcticament al mateix temps. I crec que això és, sens dubte, un avenç.
Però aquest fenomen, que ja no ens resulta tan nou, també em porta a plantejar-me una pregunta: comencem a deixar de confiar en les alertes? Una alerta que arriba quan, afortunadament, no acaba passant res pot semblar-nos innecessària. Una que arriba massa tard pot generar frustració. I una que no arriba quan hauria de fer-ho pot tenir conseqüències molt més greus. La confiança funciona així. Costa molt construir-la i molt poc perdre-la.
Si rebem diverses alertes que percebem com a exagerades o innecessàries, és fàcil que la pròxima vegada els prestem menys atenció. Potser tanquem la notificació sense llegir-la. Potser pensem que "una altra vegada serà el mateix". I aquí apareix el veritable problema: que quan arribi una alerta realment important, ja no aconseguim distingir-la de la resta. Per això, crec que el repte no és solament aconseguir que una alerta arribi al nostre telèfon. També necessitem que la informació sigui prou precisa perquè sapiguem que mereix la nostra atenció. I aquí és on apareix una tecnologia de la qual fa temps que parlem, malgrat que encara estem lluny de conèixer tot el seu potencial: la intel·ligència artificial.
Pot la IA ajudar-nos a millorar els sistemes d'alerta?
Jo crec que sí. Els sistemes d'intel·ligència artificial poden analitzar quantitats enormes d'informació a una velocitat que seria impossible per a una persona o fins i tot per a un equip sencer. Dades meteorològiques, imatges per satèl·lit, informació geogràfica, històrics d'emergències o diferents indicadors ambientals poden creuar-se per identificar patrons i detectar situacions de risc. En principi, com més informació puguem analitzar i millor sapiguem interpretar-la, més possibilitats tindrem d'anticipar-nos. Però aquí plantejo també una qüestió que em sembla important: com més confiem en aquests sistemes, més gran és la responsabilitat que hi dipositem. La intel·ligència artificial pot ajudar-nos a detectar patrons que no veiem, a identificar riscos abans i a prendre decisions amb més informació. Però no elimina la incertesa. Una predicció continua sent una predicció. I una emergència, per definició, és una situació en la qual no tot surt com estava previst.
Per això, segons la meva opinió, millorar la tecnologia no hauria de significar únicament fer-la més ràpida o més sofisticada. També hauria de significar fer-la més fiable i entendre millor els seus límits. I, sobretot, recordar què hi ha darrere de cada alerta. Perquè darrere d'una inundació no hi ha només dades meteorològiques. Hi ha persones que poden perdre casa seva, famílies que necessiten ajuda o comunitats senceres que han de reorganitzar-se en qüestió d'hores. Aquí és on crec que el paper del tercer sector torna a ser fonamental. Les organitzacions socials fa anys que treballen sobre el terreny i saben que les necessitats d'una emergència no sempre són evidents des de fora. Saben què fa falta, on fa falta i, moltes vegades, quins recursos poden mobilitzar-se amb més rapidesa.
La tecnologia pot ajudar-nos a detectar abans un problema. Però algú ha de respondre. I, en aquest punt, m'agradaria portar el debat sobre les alertes una mica més enllà de si l'avís ha arribat correctament al nostre mòbil. Què passa després? A Worldcoo ho hem viscut de prop. Quan ocorre una catàstrofe, moltes persones volen ajudar. També empreses que busquen una manera de contribuir i organitzacions socials que necessiten recursos per poder respondre. El repte és aconseguir connectar aquestes tres peces amb rapidesa. A través de les nostres campanyes d'emergència hem activat més de 170 iniciatives i recaptat al voltant de 4 milions d'euros destinats a situacions que requerien una resposta urgent. En aquests casos, crec que la tecnologia té sentit quan ajuda a fer una cosa molt concreta: reduir el temps que passa entre detectar una necessitat i aconseguir que algú hi pugui respondre.
I aquí és on veig que la intel·ligència artificial pot tenir encara molt recorregut. No només per intentar anticipar on pot produir-se una emergència, sinó també per ajudar-nos a entendre què pot necessitar una població afectada, on es concentren aquestes necessitats o com coordinar millor els recursos disponibles. Però convé no perdre de vista una cosa bastant senzilla: la tecnologia pot ajudar-nos a decidir més ràpidament, però no pot decidir per nosaltres què significa ajudar. Tornem, per tant, a la confiança.
A confiar que una alerta mereix la nostra atenció. A confiar que la informació que rebem és fiable. I també a confiar que, quan una emergència ocorre, darrere d'aquesta informació hi ha organitzacions i persones preparades per actuar. Potser aquest és un dels grans reptes dels pròxims anys. No aconseguir que els nostres telèfons ens avisin cada vegada més ràpid, sinó aconseguir que continuem escoltant-los quan realment sigui necessari. Perquè una alerta només serveix si l'escoltem. I, quan parlem d'una emergència, aconseguir que algú escolti a temps pot ser el primer pas per aconseguir que l'ajuda arribi també a temps.
Tania Quintero, CEO de Worldcoo