D’aquí a quatre anys celebrarem un altre Onze de Setembre. No sabem si aleshores ja parlarem amb normalitat d’intel·ligència artificial general, però sí que podem imaginar una Catalunya on una part important del treball intel·lectual que avui considerem especialitzat es pugui fer en segons. La qüestió no és si aquest futur arribarà exactament així, sinó si ens estem preparant per a una transformació que comença a semblar menys tecnològica que social. Imaginem per un moment que avui no és l’11 de setembre del 2026, sinó l’11 de setembre del 2030.

Una petita empresària catalana està preparant l’entrada del seu producte al mercat alemany. No disposa d’un gran departament d’internacionalització: diversos agents d’intel·ligència artificial han analitzat el mercat, comparant competidors, preparant escenaris financers, revisant la regulació i redactat les primeres propostes comercials en alemany. Ella dedica el matí a allò que continua considerant realment seu: decidir quin risc vol assumir, amb qui vol associar-se i quin tipus d’empresa vol construir.

En una escola, un adolescent conversa en català amb un tutor artificial que coneix les seves dificultats en matemàtiques i canvia d’explicació fins que entén el problema. En un CAP, el metge entra a la consulta amb la història del pacient resumida, les proves rellevants identificades i diverses hipòtesis ordenades perquè les valori. I una dona de 78 anys resol parlant amb el telèfon un tràmit amb l’Administració que uns anys abans hauria exigit formularis, certificats i, probablement, alguna trucada desesperant. Res de tot això no exigeix imaginar màquines conscients ni robots dominant el planeta. N’hi ha prou amb prolongar durant uns quants anys algunes tendències que ja estem observant.

Mentre aquests dies discutim si els darrers models mereixen o no l’etiqueta d’intel·ligència artificial general —AGI, per les sigles en anglès—, potser estem dedicant massa atenció al nom i massa poca a la trajectòria. L’AI Index 2026 de Stanford mostra que els models més avançats ja igualen o superen referències humanes en determinades proves de ciència, matemàtiques i raonament, tot i que continuen fallant de manera sorprenent en altres tasques. METR, una organització que intenta mesurar durant quant de temps una IA pot desenvolupar autònomament una tasca complexa, observa també un creixement molt ràpid d’aquesta capacitat.

Què passarà si la intel·ligència es converteix progressivament en un recurs abundant?

No sabem on és el límit. El que importa és que, de moment, no sembla que ens hi estiguem acostant. I aquí apareix una possibilitat que em sembla més interessant que la discussió semàntica sobre l’AGI: què passarà si la intel·ligència es converteix progressivament en un recurs abundant? Catalunya hauria de prestar una atenció especial a aquesta pregunta perquè fa molt de temps que construïm prosperitat al voltant del coneixement, la iniciativa empresarial i la capacitat de transformar idees en activitat econòmica. Avui tenim més de 2.400 start-ups, més del doble que fa una dècada, que donen feina a més de 30.000 persones. Catalunya concentra, a més, una part molt significativa de les empreses innovadores de l’Estat. No és una mala posició des d’on afrontar el següent salt tecnològic.

Però l’emprenedoria també canviarà. Fins ara, crear una empresa significava reunir moltes capacitats escasses: algú que analitzés el mercat, algú que entengués de finances, un especialista en màrqueting, un programador, un advocat o un traductor. El 2030, una petita empresa podria disposar de bona part d’aquesta capacitat intel·lectual per un cost ridícul comparat amb l’actual. Això no significa necessàriament que desapareguin aquests professionals, i convé fugir de les apocalipsis laborals. L’Organització Internacional del Treball estima que un de cada quatre treballadors del món ja exerceix una ocupació amb algun grau d’exposició a la IA generativa, però considera molt més probable la transformació dels llocs de treball que no pas la seva desaparició massiva.

El que sí que pot canviar és on resideix el valor. Quan obtenir deu alternatives sigui fàcil, triar-ne la correcta serà més important. Quan qualsevol persona pugui disposar d’una anàlisi raonablement bona, conèixer el context, detectar què falta i assumir una decisió adquirirà més valor. També pot canviar la nostra idea de talent. Potser deixarem de contractar algú només perquè "sap fer" una determinada tasca i començarem a valorar molt més la seva capacitat per definir problemes, combinar intel·ligències, relacionar-se amb els altres i responsabilitzar-se del resultat. Amb l’educació passarà una cosa semblant, però Catalunya hi té una particularitat addicional: la llengua.

Durant anys hem discutit com preservar el català a internet. L’arribada de la IA modifica la naturalesa del problema perquè probablement ens encaminem cap a una xarxa cada vegada menys basada a escriure i buscar i cada vegada més basada a conversar. Si d’aquí a pocs anys una part important de la nostra relació amb el coneixement, l’Administració, l’educació o fins i tot el cotxe es produeix a través d’assistents artificials, que aquests sistemes entenguin, parlin i generin un bon català deixarà de ser un detall tecnològic per convertir-se en una qüestió cultural.

Durant anys hem discutit com preservar el català a internet. L’arribada de la IA modifica la naturalesa del problema

El repte és real. Segons Idescat, més del 90% de la població de 15 anys o més entén el català, però només aproximadament un terç declara utilitzar-lo com a llengua habitual. Al mateix temps, iniciatives com el Projecte Aina estan construint corpus, models i recursos lingüístics perquè les aplicacions d’intel·ligència artificial també puguin desenvolupar-se en català. Aquí la IA pot ser una amenaça o una oportunitat. Si les grans interfícies intel·ligents funcionen mediocrement en català, contribuiran a fer-lo menys útil. Si hi funcionen extraordinàriament bé, poden aconseguir just el contrari: que qualsevol infant disposi d’un tutor que li expliqui física en català, que qualsevol empresa pugui generar continguts de qualitat en la nostra llengua o que una persona acabada d’arribar pugui aprendre-la conversant des del primer dia.

Les llengües petites no estan necessàriament condemnades per la intel·ligència artificial. Però tampoc sobreviuran digitalment per decret. La sanitat ofereix un altre exemple especialment català. Salut absorbeix una part molt important del pressupost de la Generalitat i haurà de respondre, a més, a l’envelliment de la població, l’augment de la cronicitat i l’escassetat de determinats professionals. Si pensem en el 2030, l’interès de la IA no consisteix només a aconseguir diagnòstics espectaculars. Pot ser en milers de petites millores: reduir documentació, resumir historials enormes, anticipar riscos, gestionar millor el seguiment domiciliari o ajudar el professional a trobar l’evidència clínica adequada.

En un sistema sanitari tensionat, recuperar deu minuts de burocràcia per convertir-los en deu minuts d’atenció al pacient també és innovació. I probablement una de les més valuoses. Fins i tot la nostra vella relació amb l’Administració pot canviar. Durant anys hem digitalitzat la burocràcia: el formulari que abans omplíem en paper ara l’omplim en una pantalla. Però això no sempre significa que hàgim eliminat la burocràcia. La IA permet imaginar una cosa diferent: que sigui la mateixa Administració qui entengui la nostra situació, recuperi la informació que ja té i ens ajudi activament a resoldre el tràmit. El veritable govern digital no hauria de consistir a aconseguir que els ciutadans aprenguem a utilitzar millor l’Administració, sinó a aconseguir que l’Administració necessiti cada vegada menys esforç dels ciutadans.

La IA permet imaginar una cosa diferent: que sigui la mateixa Administració qui entengui la nostra situació, recuperi la informació que ja té i ens ajudi activament a resoldre el tràmit

Naturalment, aquesta Catalunya del 2030 també tindrà problemes nous. Fraus extraordinàriament convincents, ciberatacs més sofisticats, decisions automatitzades difícils d’explicar, dependència de grans plataformes estrangeres o treballadors que descobriran que una part important d’allò pel qual se’ls pagava es pot fer d’una altra manera. Per això preparar el futur no significa entusiasmar-se cegament amb la tecnologia.

Significa construir les capacitats, les regles i les institucions necessàries per governar-la. I aquí hi ha potser una qüestió de fons. Catalunya s’ha sabut reinventar diverses vegades. Va ser una societat industrial abans que bona part del seu entorn, va desenvolupar una extraordinària tradició empresarial i comercial i, posteriorment, ha construït un ecosistema universitari, científic, sanitari i tecnològic considerable. Difícilment competirem amb els Estats Units o la Xina per tenir el model d’intel·ligència artificial més gran del planeta. Probablement tampoc cal.

La nostra oportunitat pot ser una altra: convertir Catalunya en un dels llocs que millor sàpiguen conviure, treballar, aprendre, emprendre i governar amb intel·ligències artificials cada vegada més capaces. Quan arribi l’11 de setembre del 2030 probablement continuarem discutint moltes de les coses que discutim avui. Però potser professors, metges, empresaris, funcionaris, periodistes, enginyers i estudiants treballaran ja acompanyats permanentment per capacitats intel·lectuals artificials que avui tot just comencem a comprendre.

Si això passa, la gran escassetat potser ja no serà trobar informació, escriure un text, preparar una anàlisi o generar una idea. Serà una cosa força més antiga: saber què volem fer amb tot plegat. No és una perspectiva que hagi de fer-nos pessimistes. Potser haurem de dedicar menys temps a produir pensament rutinari i en podrem dedicar més a allò que continua sent difícil fins i tot quan les respostes abunden: decidir què volem, distingir el que és rellevant del fet simplement possible, confiar en els altres, cuidar, crear propòsit i fer-nos responsables de les decisions que prenem. Potser el 2030 la intel·ligència serà molt més barata. El bon criteri, probablement, no.