Davant d'una pel·lícula o sèrie de ficció, és habitual identificar-se amb alguns personatges i veure en d'altres l'exacta recreació d'amics, familiars, companys de feina o fins i tot caps. Alguns patrons de conducta coincideixen tant que un veu la viva imatge de persones de la vida real. Si, a més, aquestes sèries encerten en la trama i la complexitat dels personatges, es converteixen en addictives i un pot arribar a pensar que conviu amb els seus personatges.

Quan parlem de feina, hi ha certs patrons en els models de lideratge o de companys empàtics i flexibles, en els models durs i egoistes, en perfils tòxics que només busquen el poder i en actituds de despersonalitzar els treballadors fins a convertir-los en mers números que un pot identificar en moltes sèries que ens apunten formes diferents de gestionar equips, en positiu i, més habitualment, en negatiu.

The Office

Segurament, la sèrie més emblemàtica sobre els ambients laborals és The Office, més coneguda en la seva versió nord-americana (de la qual parlem) que en el seu precedent britànic. "Parece The Office" és la frase que tot fet servir utilitza per descriure un ambient laboral ple de situacions absurdes i còmics, companyonatge excessiu dels caps, grimpes que semblen voler heretar l'empresa, sobreactuacions, masclisme i desenes d'intents fallits d'humor ridícul.

Michael Scott, cap de The Office, encarna tot el pitjor dels mals caps: egoista, masclista, abusador de poder sobretot a través de l'humor pesat, és capaç d'acomiadar a una empleada i dir-li que era broma quan es posa a plorar. O parlar en públic sobre el seu aspecte físic de manera constant.

Ho fa amb Pam Besley, la recepcionista, que encarna just el contrari, una bona professional, sèrie i competent, a més creativa i amb inquietuds, que no és capaç de grimpar (encara que tampoc no té interès per la vida d'oficina) per no entrar als tòxics codis de promoció interna del cap: bàsicament, ser pilota i xivato. Dwight Shcrute encarna el grimpa obsessionat amb el treball, una cosa semblant a Ryan Howard, l'altre grimpa per excel·lència. El maco divertit que és bon company i el treballador cremat que, a prop de la seva jubilació, no vol mals de cap són altres arquetips que un pot identificar en aquesta sèrie hilarant que té vesión britànica i nord-americana.

Ted Lasso

En un mercat de la ficció on predominen distopies apocalíptiques properes al final del món, el canvi climàtic o altres pandèmies amenaçant la nostra existència, Ted Lasso mostra com una per assolir la utopia pot no ser necessari crear un món de fantasia, basta amb un cap empàtic que escolta, delega i fa que el seu equip s'ho passi bé.

La sèrie és sobretot una ficció sobre lideratge, en la qual, per començar, el líder ni tan sols té coneixements sobre la seva nova feina. Lasso és un entrenador de futbol americà que aterra en un humil equip del Regne Unit sense ni tan sols conèixer les regles del futbol, ja que la màxima accionista de club, que l'ha rebut del seu exmarit, pretén enfonsar l'equip.

La seva personalitat afable i empàtica canvia el relat de les coses, conquereix la cap i la converteix en una persona millor amb el seu exemple. Quant al grup, malgrat les dificultats, promociona l'assistent, Nathan Shelley en veure que és qui veritablement entén sobre el joc i, més endavant, contracta un futbolista retirat completant un equip tècnic que, amb la seva mà dreta i millor amic, Beard, aconsegueixen anar millorant l'acompliment dels seus futbolistes.

Shelley és, en termes d'ambients laborals, el personatge més interessant de la sèrie. És el que més coneixements tècnics té i, acostumat a ser silenciat, aprofita l'oportunitat que li dona Lasso per sumar a l'equip els seus coneixements tàctics. Però de seguida és ell que tracta malament als assistents i tira de classisme i qui mai no en té prou, es converteix en un grimpa ambiciós que acaba una cosa amargada i infeliç en no posar de relleu la qualitat humana, com si que feia Lasso, amb qui tots volen jugar pel bon ambient que propaga.

Mad Men

Mad Men s'ambienta en una de les etapes més expansives de la publicitat, els anys 60, i retrata les dinàmiques de l'època tant a nivell de classe social com de gènere com dins de l'oficina. El senyor Draper, el protagonista, encarna un personatge creatiu que, des de baix i llançant-li morro, aconsegueix ascendir i fer-se un lloc en l'elit d'una de les principals empreses publicitàries dels Estats Units. Però Draper és, sobretot, carisma i bellesa, i és la seducció el que li fa grimpar ràpidament en un ambient on es barreja l'elit de tota la vida amb els treballadors intentant ascendir i, sobretot, amb les dones intentant lluitar contra una cosificació que els persegueix durant tota la sèrie.

Entre els caps de Draper, Roger Sterling encarna un estil de lideratge més preocupat per gaudir dels privilegis que li dona un càrrec i uns dividends que no pel treball. La seva forma de solucionar els conflictes són bons dinars, convidar a beguda i recórrer a la seva simpatia i no li importa gaire el que passi fora del seu dia a dia.

És per això que, davant d'aquests lideratges, les dones de la sèrie topen constantment amb sostres de vidre que, amb prou feines, acaben trencant. Joan Holloway comença com a secretària però la seva relació amb Roger l'acaba portant a la direcció. Amb tot i amb això, es mostra en moltes ocasions com la directiva més resolutiva i empàtica, la que és més capaç de treure les castanyes del foc mentre els homes es distreuen amb els seus dinars, sopars i festes d'ego.

Més meritori és l'ascens de Peggy Olson, que aconsegueix arribar a directora creativa a base d'esforç i idees, de manera molt més lenta i costosa que Draper, clar, que de tota manera es veu en part reflectit en ella. Acaba muntant un equip de creatius i els que té el seu càrrec, a la fi, acaben patint el mateix que ella abans d'ascendir: els seus superiors ignoren el mèrit del seu treball.

Succession

Succession mostra, sobretot, la pluja de ganivets que hi pot arribar a haver en una gran empresa familiar. Allà els lideratges, directament, tan sols es preocupen del seu propi poder i de guanyar diners, donant l'esquena sempre a tota mena d'ètica o preocupació moral. Els continguts audiovisuals de la saga o el benestar dels seus treballadors són anècdotes sense importància en un món on només valen els despatxos, els beneficis i ocultar marrons, fins i tot crims.

En aquesta tessitura, poc importa que parlem de Logan Roy, el gran patriarca que es creu que tots els seus fills i que tota la humanitat és ximple menys ell, o dels seus fills, Kendall Roy, que va d'ètic i és capaç de matar per una mica de reconeixement, Siobhan, que juga a les aliances que més li convinguin sempre en el seu propi benefici o Roman, el més gandul de tots i encara així proper al poder simplement pel seu cognom, alhora el més insolent i el més feble de tota la saga.

Resulta interessant, en un niu de toxicitat permanent, com ronden per la família diversos personatges de segona línia com Greg, cosí llunyà i capaç d'anar de gata maula per al final utilitzar tota informació al seu favor per ascendir. O Tom, que es casa sobretot per diners i per poder però que una vegada dins de la cúspide aconsegueix que ni el divorci no el deixi fora de la seva quota de poder.

Industry

En la línia de Succession, Industry retrata un ambient laboral on la toxicitat i l'ambició ho inunden tot, on pràcticament no hi ha lloc per a l'empatia ni la compassió i on gairebé tots els personatges que intenten ser bons companys acaben arrossegats per l'ambició i, per tant, donant alguna punyalada als seus companys.

En aquest cas, són tots joves treballadors que arrenquen com a becaris en un gran banc en una cursa en la qual no tots poden arribar a la meta de ser contractats. Festes, droga i pisos compartits a la cara city de Londres per anar alternant veritables gestos d'amistat amb traïcions motivades pel treball, pura obsessió de cada un d'ells, alguns pel mer fet de subsistir, altres per demostrar a la seva família adinerada que són capaços de guanyar-se la vida i altres per aconseguir escapar-se de la pobresa, cada un amb una història darrere que el porta a aquesta carrera del món de les finances on guanyar-se als caps i als clients i tenir credibilitat acaba sent molt més important que tenir coneixements tècnics.

Antiavalots i altres sèries

Antiavalots, minisèrie dirigida per Rodrigo Sorogoyen i una de les millors sèries espanyoles que existeixen, va molt més enllà de mostrar com funciona un operatiu antiavalots. Els seus personatges, alguns amb més ètica i altres amb menys, demostren com amagar el que passa dins d'una empresa, en aquest cas d'un cos policial, pot arribar a treure el pitjor de cada un. El corporativisme passa per sobre dels valors i de l'ètica i, si no, pots quedar-te fora, encara que segons qui es passi de la ratlla pot acabar pagant pels errors de tot el grup.

D'altra banda, la investigadora d'assumptes interns que intenta investigar els abusos i la corrupció dins del cos s'obsessiona tant amb el treball que acaba totalment absorbida i el seu bon objectiu passa moltes vegades per sobre de les persones que més estima.

Altres sèries com Paquita Salas, que relata el dia a dia d'una agència de representants, The Boys, que un grup de superherois sense ètica s'adapten a les jerarquies d'una gran empresa, o els Soprano, que el màxim líder Tony ha d'anar bregant amb tota una estructura interna de caps intermedis i alternar la lleialtat als seus amb la mà dura, són altres sèries en les quals un pot veure reflectides les dinàmiques de poder que es juguen dins d'un treball. Dopesick, que reflecteix allò més cru d'una farmacèutica que ven opiacis i destrossa vides impulsada per un líder obsessionat pels beneficis i uns fiscals honestos i incorruptibles, és una interessant crítica a una multinacional.