L'Aula Magna de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona es va omplir fa dos mesos per a homenatjar Antoni Castells (Barcelona, 1950) amb motiu de la seva jubilació. La participació va ser transversal, amb acadèmics, economistes de renom, polítics —dos expresidents de diferents colors polítics, Jordi Pujol i José Montilla, i l'exconseller que el va succeir en el càrrec, Andreu Mas-Colell—, a més d'algun banquer, com el president del Sabadell, Josep Oliu, i representants de la societat civil, com el president del Cercle d'Economia, Jaume Guardiola, i el del Liceu, Salvador Alemany. Castells es va guanyar com a conseller (2003-2010) el reconeixement transversal, d'empresaris i de sindicats.
Doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic d’Hisenda Pública, i cofundador de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB), centre d’investigació de referència en federalisme fiscal i economia regional, Castells és l’impulsor del model de finançament autonòmic vigent, pactat el 2009. Un model que, reconeix, li calen reformes importants perquè "Catalunya està mal finançada".
Federalista de soca-rel, va deixar el PSC el 2014 després de 30 anys de militància en considerar que el partit havia deixat de ser catalanista. Però conserva la passió per la política, fins al punt que insisteix a parlar de política durant l’entrevista, que té lloc a la redacció d'ON ECONOMIA l'endemà de conèixer-se l’acord entre PSOE i Junts.
On es troba ara, políticament parlant?
En el terreny dreta-esquerra, em considero un socialista, un socialdemòcrata. En el terreny nacional, em sento orfe políticament, com s’hi sent, crec, una part important de la societat catalana, que, d’una banda, no comparteix la manera com s'han fet les coses a Catalunya i, en concret, no pensa que la manera de resoldre els problemes sigui tirar pel dret; però, per altra banda, també és molt crítica amb la manera en què l’Estat espanyol ha abordat el conflicte amb Catalunya, que ha consistit a ficar la gent a la presó. I, venint de més lluny, que és crítica amb la incapacitat de l'estat espanyol de trobar les fórmules d'autogovern i reconeixement nacional de Catalunya que desitjaria una majoria àmplia de la societat catalana. Orfe no vol dir que no tingui les meves idees, òbviament, sinó que no hi ha forces polítiques que les representin com a mi m’agradaria.
Per tant, ara mateix, de les forces que hi ha a l’arc parlamentari, no s’identifica amb cap?
Tinc dificultats a l’hora de votar, sí. Crec que hi ha molts ex PSC i també bastants exconvergents que se senten així. Evidentment, en el conflicte jo estic al costat de Catalunya, això està clar, però no crec que l’estratègia i les accions dutes a terme pels dirigents de la Generalitat fossin la millor manera de servir els interessos del país. Ara ja veurem com van les coses, espero que s’obri un nou camí.
Què troba a faltar al PSC i al PSOE actuals?
Una de les raons per les quals ja no estic al PSC és perquè el socialisme català hauria de ser una força política d'obediència estrictament catalana. Fins que no ho sigui, serà molt difícil que pugui ser el primer partit de Catalunya, és a dir, un partit que pugui assumir amb tota la plenitud les aspiracions nacionals de Catalunya. Què vol dir això? Que en el terreny de l'encaix de l’autogovern de Catalunya a Espanya, el PSC i el PSOE és molt difícil que puguin tenir el mateix plantejament. Trobo a faltar que, en tota aquesta crisi, no hagin estat capaços, ni l’un ni l'altre, d'oferir un projecte mínimament atractiu d'autogovern de Catalunya a Espanya. Resulta revelador i, si vol, decebedor, que entre el plantejament de revisió involutiva de la Constitució, que representen el PP i Vox, i el projecte independentista, no hi hagi sobre la taula cap proposta mínimament seriosa que hagi aconseguit fer-se un espai políticament rellevant. Perquè a mi em sembla evident que el federalisme de Granada no és la solució. Un federalisme basat, diuen, en la solidaritat, la cohesió territorial i la igualtat. Si això és el que volen, aleshores el que necessiten és un bon estat unitari, com França. Entre els dos extrems, ni PSOE ni PSC han estat capaços de formular un projecte engrescador d'autogovern de Catalunya dins d'Espanya. O no s’hi han atrevit.
En l'encaix de l'autogovern de Catalunya a Espanya és molt difícil que el PSC i el PSOE puguin tenir el mateix plantejament
Quin proposaria vostè?
Crec que hauríem d’anar cap a un pacte d'autogovern de Catalunya dins Espanya, que reconegués la singularitat de Catalunya. Un pacte d’aquestes característiques podria comptar amb un ampli suport de la societat catalana, sempre que els continguts fossin suficientment potents i oferís garanties sòlides del seu compliment. Però bé, això ja és per demà. Avui estem en el moment de l’amnistia, que vol dir començar de nou, amb tots els actors polítics rehabilitats per poder jugar el seu paper.
Quins continguts hi posaria vostè dins d’aquest pacte d’autogovern?
En primer lloc, caldria acceptar la realitat, i la realitat és que les aspiracions d'autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya —i hi afegiria d'Euskadi— són diferents de les dels altres territoris. De manera que no hauria de fer por tractar la singularitat amb solucions singulars. En relació als continguts, per mi hi ha quatre punts fonamentals. Primer, la llengua. Tenim estudis prou seriosos que ens diuen fins a quin punt s'està produint un deteriorament en l'ús social del català. Cal blindar el català de les ofensives en contra de quatre grups minoritaris (a Catalunya), sempre amb la complicitat, això si, de la dreta espanyola i del poder judicial. Segon, finançament. Tercer, inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures. D’aquests dos punts em limito a l’enunciat, perquè imagino que en parlarem més extensament més endavant. I quart, s'hauria de trobar la fórmula per evitar que les lleis de bases espanyoles tinguin la vocació expansiva que acostumen a tenir, que impedeixen que puguem realment dur a terme polítiques pròpies en els nostres àmbits competencials. Catalunya té nombroses competències, però no té el nivell d'autonomia per exercir-les com tenen en molts països federals, perquè l’Estat deixa poc marge.
I veu el país preparat per fer front a un pacte d’aquestes característiques?
Si en aquests moments fóssim capaços d’arribar a un pacte específic i singular de Catalunya amb Espanya on aquests continguts fossin realment potents (i tinguéssim, no ho oblidem mai, les necessàries garanties del seu compliment), tinc la impressió que hi hauria una àmplia majoria dels catalans que hi estaria d’acord.
Parlar de referèndum d'autodeterminació és donar-se cops contra la paret. Crec que la via bona és la d'una consulta no vinculant en què, això sí, es pugui votar independència
I veu Espanya capaç de negociar un pacte d’aquestes característiques?
És complicat, sí, si en aquest pacte no hi participen els grans partits espanyols, és a dir, aquells que poden governar Espanya, perquè sempre hi ha el perill que quan un arribi al poder desfaci el que ha fet l’altre. En aquest punt, tenim el problema innegable que la dreta, el PP, i no cal que diguem, Vox, no són la dreta que va fer la Transició i la Constitució. La nissaga d’aquesta dreta és preconstitucional. No ho sé, potser ha arribat el moment de forjar una nova majoria constitucional, capaç de reivindicar l’esperit traït de la Constitució. Ara, tornant al pacte d’autogovern, crec que obtindria el suport de la majoria de la societat catalana i això podria establir les bases del que seria una nova agenda catalanista. Necessitem projectes d’autogovern que puguin obtenir no el 50% o el 45% de suport que tenen els independentistes, sinó del 80%. Jo crec que un pacte d'aquesta naturalesa podria funcionar a Catalunya; a Espanya s’hauria de veure.
Què li semblen els acords d'Esquerra Republicana i de Junts des del punt de vista econòmic?
El que és essencial d'aquests acords és l'amnistia. Ara el que toca és posar fi a aquesta etapa del conflicte. Això hauria de permetre poder establir les bases d'una certa normalitat política a Catalunya. Crec que hi ha hagut una etapa de distensió des que Pedro Sánchez governa a Madrid, en la qual Esquerra Republicana hi ha jugat un paper important, que permet que es pugui parlar. El final d’aquesta etapa de distensió ha de ser l’amnistia: que tothom pugui reincorporar-se a la vida política amb normalitat. Ara les altres qüestions són secundàries, tot i ser molt importants. Però cada cosa té el seu temps. En segon lloc, aquests acords suposen també una cosa important, que és la rectificació implícita per ambdues parts. L’Estat entén que el conflicte no es resol posant la gent a la presó, i els independentistes —Esquerra ja ho va fer, i ara ho fa Junts— admeten que això no es resol tirant pel dret, sinó negociant. També l’acceptació de la via de la consulta prevista en l’article 92 de la Constitució suposa, al meu entendre, un canvi important. Tot i que ho emmascara el fet de fer-hi al·lusió en relació amb l’organització d’un referèndum d'autodeterminació. Perquè la via de l'article 92 no és la d'un referèndum d'autodeterminació, sinó la d’una consulta no vinculant. I és la bona via. Continuar parlant d’un referèndum d'autodeterminació com a objectiu immediat és donar-se cops de cap contra la paret, perquè no n’hi ha enlloc, i perquè obligaria, necessàriament, a una reforma de la Constitució, que duria les coses ad calendas graecas. Crec que la via bona és la d’una consulta no vinculant en què, això sí, es pugui votar independència. I després de la distensió i la rectificació, tocarà la negociació. Però déu-n’hi-do alguns dels compromisos que ja ha pres l’Estat, tan seriosos com que ara parlem català al Congrés, com el traspàs de Rodalies, o com la reducció del deute del FLA...
Què li sembla aquesta mesura, la condonació de part del deute del FLA?
Em sembla totalment positiu que les comunitats puguin descarregar una mica el pes del deute, a banda que aquesta mesura es pot generalitzar a la resta. És lògic que no sigui bilateral, en altres coses no ho veig tan lògic.
En quines?
Per exemple, Catalunya aspira a una autonomia tributària a la qual no aspiren altres comunitats, que tenen una diferent concepció del finançament. Per a Catalunya, la Generalitat ha de recaptar els impostos i amb aquests impostos, prestar els serveis corresponents als ciutadans. Per a la majoria de les altres comunitats, només hi ha dues coses importants: la quantia de recursos que l’Estat destina a les comunitats autònomes i els criteris de distribució d’aquests diners. Bé, doncs si volen això que ho tinguin, però que no impedeixin que Catalunya pugui aspirar a un grau de poder tributari superior, i en general a més autonomia política.
Tant ERC com Junts es van comprometre a una millora del sistema de finançament i a reduir el dèficit fiscal amb més inversió a Catalunya per part de l’Estat. I van dir que “cobrarien per endavant”. Com valora els acords en aquest sentit?
Posa el tema sobre la taula, tot i que cobrar per endavant és una expressió que no m’agrada. L’entenc, però no m’agrada. Ningú no ha de cobrar per endavant. El que cal fer és complir allò que s’ha pactat.
Tornar, doncs, a la disposició addicional tercera de l’Estatut per garantir que es compleixin les inversions.
O fer-ne una altra, sí. La disposició addicional tercera es va fer perquè havíem constatat que durant un període molt llarg de temps, potser 20 anys, Catalunya havia rebut un percentatge d'inversió de l'Estat insuficient, i clarament inferior al de Madrid, per ser exactes. Per això, vam pensar que havíem d'incloure un punt a l’Estatut, que permetés recuperar aquest retard. Però el TC amb un argument peregrí, va dir que això no era constitucional, perquè s’imposava una obligació a les Corts Generals i per tant no es respectava la seva sobirania. Potser el TC no sap que quan es comencen a discutir els pressupostos generals de l’Estat cada any ja hi ha un 70% o un 80% de la despesa compromesa, com els sous dels funcionaris, les tarifes elèctriques, i tantes i tantes altres coses. Però es veu que només els va semblar malament aquesta.
Al model de finançament li calen reformes importants: capacitat normativa, com el País Basc; responsabilitat en administració tributària, revisar l'anivellament, rebre més diners de l'Estat i revisar i garantir les inversions
Vostè és l’artífex del model de finançament autonòmic vigent, que va pactar amb el Gobierno del PSOE el 2009. Creu que Catalunya està mal finançada?
El model de finançament que té actualment Catalunya no és l’ideal, això està clar. Però cal dir que l'any 2009 es va fer una reforma molt important, tant des del punt de la concepció del model com de la quantitat rebuda per la Generalitat. La concepció bàsica del model era correcta, és a dir, les comunitats autònomes es financen amb els impostos que paguen els seus ciutadans. Es queden el 25% i el 75% restant, que és el grau d'anivellament, va a un fons comú i aquests diners es reparteixen segons uns criteris d'igualtat, bàsicament de població, ajustada amb determinats paràmetres. El que succeeix és que després es van introduir uns fons addicionals que van ser com pròtesis del model, que el van empitjorar de totes, totes. Això, juntament amb l'incompliment d’algunes coses que s’havien pactat, com la disposició addicional tercera, i amb l’empitjorament de la situació econòmica, van fer que el resultat no fos tan bo com hauríem volgut. Tot i així, aquest model fa 14 anys que està en vigor i les coses van tirant, de manera que tan dolent no deu ser. Però sí, s’ha de reformar i sí, Catalunya està mal finançada. El model pretenia un grau d'anivellament del 75% i que un cop fet el repartiment corresponent es mantingués l’ordinalitat; és a dir, que si Catalunya recaptava 120 sobre una mitjana de 100, després quedés en 105. En introduir després tota una sèrie de fons per compensar, ens vam quedar al voltant de 100. No és la situació que volíem ni la que pretenia el model, i és una de les coses que caldria revisar, dins d’un pacte d'autogovern de Catalunya dins d'Espanya.
Què més revisaria del model?
S’haurien de fer reformes importants. Primer, hauríem d'ampliar la capacitat normativa que té la Generalitat i probablement estendre la capacitat a altres impostos. Si el País Basc té capacitat normativa en l'impost de societats, no veig raons per les quals no pugui tenir-la Catalunya. Segon, responsabilitat en administració tributària. Aquest punt està reconegut a l’Estatut, on es preveu la creació d’un consorci tributari entre el govern central i la Generalitat. Però no s’ha pogut desenvolupar per la negativa de l’Estat. Es veu que les lleis només s’han de complir quan convé. Però podem aspirar a més. Per exemple, a Alemanya els länder són els que administren tots els impostos i després, de cada un dels impostos canalitza la part que li toca a la federació. Catalunya no tindrà realment poder tributari fins que no pugui administrar els seus impostos i això inclou l'automatisme a l'hora de recaptar. Quin sentit té que, per exemple en l’IRPF, no tinguem la recaptació fins a dos anys després? Tercer, revisar el mecanisme d'anivellament. Està ben concebut però no hauria de ser superior al 50%, ara és del 75%. Quart, caldria revisar la quantitat total que es rep des de l’Estat, que és fruit d'una decisió prèvia, i això depèn de com valorem les necessitats de despesa de l’Estat i de les autonomies. I cinquè, i no lligat directament al finançament però forma part del paquet econòmic, és la inversió de l’Estat. Es podria tenir un sistema de finançament magnífic, però si l’altra part de l’equació, la despesa, i en concret les inversions, de l’Estat està desequilibrada en contra de Catalunya, el resultat final no seria gens bo. I precisaria més: en contra de Catalunya i de Barcelona i a favor de Madrid. Espanya té un model radial, com França; i no multipolar, com Alemanya o els Estats Units. Aquest tema és essencial: cal garantir que la inversió, sobretot en infraestructures, però també les polítiques d'Estat que tenen una incidència rellevant a Catalunya, siguin com a mínim neutrals des de la perspectiva de la competència entre territoris.
L'acord que coneixem entre PSOE i Junts diu que Junts proposarà recaptar el 100% dels impostos, tot i que no concreta res sobre el sistema d’anivellament. És una via?
Això no és un anatema. Acabo d’assenyalar que a Alemanya els länder administren el 100% dels impostos. Això no vol dir que se’ls quedin ells, perquè part de l’IPRF, de l’impost de societats i de l’IVA van cap a la federació. Hi ha diferents fórmules, una és l’alemanya. Una altra podria ser, i no sé si és en la que pensa Junts, anar cap a una cosa semblant a la quota basca. Tot i que hi puc tenir reserves respecte al fet que sigui el millor model, tècnicament, i probablement també políticament parlant, si aquest sistema et permet tenir el 75% més d'ingressos, qui s’hi podria negar? Tal com s’aplica al País Basc li proporciona un escreix de recursos enorme. Però bé, en això sembla que no hi ha acord: Junts diu que proposarà la recaptació de tots els impostos i el PSOE diu que s’ho pensarà. Ja veurem com es concreta. El més important és que la Generalitat tingui poder tributari en el terreny administratiu.
No es refia gens de l’Estat i en critica una involució. No es planteja el pas cap a l’independentisme?
Em considero accidentalista, com Cambó, que davant la disjuntiva monarquia o república, deia “Catalunya”. Sobre la independència, depèn de l'alternativa. Si l'alternativa és una involució constitucional, l'assimilacionisme i plegar veles a favor del nacionalisme espanyol, està clar que estaria a favor de la independència. Si l’alternativa fos un pacte d’autogovern singular per a Catalunya, amb els continguts adequats i amb plenes garanties del seu compliment, estaria a favor d’aquesta opció. Cal tenir en compte els costos de la independència. De vegades es posa en qüestió la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Està clar que seria viable; si ho són Letònia o Malta… Però aquesta no és la qüestió. El problema no és la viabilitat econòmica, sinó la viabilitat política i les conseqüències econòmiques dels problemes polítics. I aquestes conseqüències poden ser molt grans, com ho seria per exemple quedar fora de la Unió Europea. Els problemes són els costos de la transició de passar d’un estat A a un estat B, tal com deia Skidelsky, citant Keynes. Soc independentista? Jo valoro aquests costos. Per això, crec que cal treballar per un pacte d'autogovern de Catalunya dins d'Espanya, com al que m’he referit, que podria comptar amb una àmplia majoria de suport i evitar els traumes i costos de tot tipus d’un procés d’independència. El factor Europa és també decisiu, i canvia del tot les coordenades en què es podia situar el conflicte Catalunya-Espanya fa cinquanta o cent anys. Perquè tot el que sigui avançar en un procés de transferència de sobirania de Madrid cap a Brussel·les, ajudarà a rebaixar la intensitat d’aquest conflicte.
Com veu la cursa de les CCAA per abaixar impostos?
Malament, tant entre CCAA com entre estats. Els impostos són el preu que hem de pagar per poder prestar serveis públics. I quan hi ha situacions de competència fiscal a la baixa, s’hi ha de posar fre. Tot i que soc partidari de la màxima autonomia tributària per part de la Generalitat en el terreny normatiu, també opino que quan succeeix això és bo que hi hagi una acció de govern central que freni la carrera a la baixa i porti a una certa harmonització.
El govern central hauria de posar fre a la competència fiscal a la baixa entre comunitats. L'impost de successions té tot el sentit del món: s'ha de mantenir, però amb prudència
Vostè va fer una reforma potent de l’impost de successions, però l’escenari competitiu d’aleshores era un altre. Què faria ara amb aquest impost?
Estic a favor de mantenir-lo, però amb prudència. Va arribar un moment en què vam veure que realment hi havia una sortida significativa de patrimonis que buscaven la residència en un altre lloc per pagar menys. Vam fer una reforma molt potent, però a Convergència no li va semblar suficient i el va deixar pràcticament a zero. L'impost de successions té tot el sentit del món i ha estat defensat per liberals il·lustres, com Stuart Mill. És cert que quan una persona al llarg de la vida constitueix un patrimoni, ho fa en part perquè vagi cap als seus fills i, per tant, l’impost no pot ser espoliatori, cal trobar un equilibri.
I amb el de patrimoni?
A diferència del de successions, que gairebé és a tot arreu, el de patrimoni sí que constitueix una excepció. Però, en canvi, jo constato que és un impost del qual se’n parla més cada vegada. Als Estats Units té una certa audiència, amb un argument que crec bastant correcte: les dificultats tècniques que hi havia en el passat ja no hi són perquè avui tenim uns mitjans informàtics que ens donen accés al coneixement de moltes dades. També hi ha una gran sensibilització per la constatació que el 10% dels americans més rics tenen al voltant del 70% de la riquesa. Això sí, aquest impost s'hauria de coordinar a nivell europeu per evitar la competència a la baixa i els paradisos fiscals.
Amb l'impost de societats passa una mica el mateix, no?
És un impost on també hi ha el problema de la competència entre territoris. I ara, amb les big tech, encara més. Quina és la seva base imposable? On han de pagar l’impost, on tenen la residència? Ja abans de les big tech, existia un seriós problema amb la fiscalitat de les multinacionals. L'OCDE havia creat diverses comissions i existeixen nombrosos informes sobre aquest tema, perquè el que passava, i passa, és que, jugant amb els preus de transferència interns, acaben localitzant el benefici al lloc on paguen menys impostos; és enginyeria comptable.