Som Habitatge - Unió de Propietaris de Catalunya va néixer per defensar els propietaris que posen els seus pisos de lloguer, molts dels quals se sentien indefensos davant els discursos i les polítiques que s'han emprès en els últims anys. Anna Puigdevall (Barcelona, 1968), directora general de l'associació, combat el discurs, estès a Catalunya, segons el qual els fons i especuladors tenen el control del mercat immobiliari i aturar-los resoldrà les dificultats d'accés a l'habitatge, amb contundència.

Els propietaris que tenen pisos llogats són els culpables de la crisi de l’habitatge?
Evidentment, no. Tenim un problema molt important, que és que teníem la Catalunya dels 6 milions i ara som la Catalunya dels 8 milions. Però no hem incrementat tots els serveis que necessitem, ni l'habitatge que necessitem per absorbir aquests dos milions de persones que han arribat al país. També ens està passant amb educació i amb sanitat. Per tant, el que ens està passant és que tenim una demanda molt alta d'habitatge i no som capaços d'oferir-lo. El que s'ha de fer és generar més habitatge, i està en mans, òbviament, de les administracions, que han de fer habitatge de protecció i també s'ha de donar facilitat al mercat lliure per construir. No és culpa dels propietaris; el que passa és que tenen un bé que és molt preuat perquè hi ha molta gent que el vol, i hi ha molt poca oferta, i automàticament, s'apuja el preu.


I els anomenats especuladors als quals es culpa?
Tu ets un especulador quan compres un bé, no fas res en aquest bé, esperes i te'l vens al cap d'un temps per guanyar diners. La majoria de la gent que inverteix en immobiliari fa reformes, adequa els pisos perquè estiguin en condicions en temes d'eficiència energètica, etc. Per tant, agafen un bé, incrementen el seu valor perquè hi fan una inversió i després, evidentment, en treuen un rendiment. Però això no és una especulació. Especuladors com a tal, jo crec que són molt residuals, si n'hi algun. Ni els grans fons d’inversió s'han dedicat a fer això. La majoria d'ells han rehabilitat pisos i els hi han aportat valor. Pensem que tenim un parc immobiliari que és molt antic. Si no som capaços de rehabilitar-lo correctament i d'invertir-hi, el problema que tenim és que no només tenim poc parc, sinó que a sobre se'ns deteriora. Per tant, necessitem gent que inverteixi en aquest parc immobiliari. Per mi això no són especuladors.


Malgrat les necessitats, es construeix molt poc.
En aquests moments, a Catalunya es calcula que caldria generar 25.000 habitatges nous cada any i se n'estan generant 15.000. Si ja tenim un dèficit d’entre 100.000 i 150.000 habitatges, cada any estem generant un dèficit de 10.000 habitatges més. Per tant, no estem arreglant el problema, sinó que encara l'estem empitjorant. És un problema de voluntat política, de facilitar tota aquesta construcció. Els terminis d'execució d'obres o els permisos són eterns i estan fent que sigui molt complex crear tot l’habitatge que es necessita.

Manca voluntat política encara avui?
Jo crec que ara no manca voluntat política; sí que crec que falta estratègia política. Les accions que fan els polítics, a vegades ens fa la sensació que són més electoralistes, per d'aquí a quatre anys, que no pas que estiguin pensant en com resoldre realment el problema. Si jo fos un Estat i em preocupés moltíssim l'habitatge, no només de boquilla, agafaria els meus pressupostos i destinaria molts diners a habitatge. Si mirem el que es gasta, no és ni un 1% dels pressupostos. El que està fent l’Estat, com que no volen invertir dels pressupostos de l'Estat, és carregar el cost de tota aquesta inversió que es necessita en habitatge en el privat. Tenim una voluntat política amb una mirada molt curta, molt de populisme, permet-me la paraula, perquè anem a un missatge ràpid i fàcil, que sembli que pugui ser una solució i que la gent que no n'entén d'habitatge, perquè no és el seu dia a dia i perquè no són els professionals, pensin que aquesta solució és correcta, però en realitat no està donant resultats.


Es refereix al topall als lloguers?
Em refereixo al topall dels lloguers perquè és una mesura que hauria de ser conjuntural i durar molt poc temps, però després tenim decret rere decret que va allargant aquesta mesura que hauria de ser puntual. I, a més a més, és una mesura que no ha funcionat a la majoria dels països on s'ha aplicat, això és una cosa que ja s'ha vist. Però, clar, si els polítics treuen el titular “farem que no s'apugin els lloguers”, jo entenc que tots aquells ciutadans que ho estan passant molt malament poden pensar “ostres, que bé, no m'apujaran el lloguer”. I aquesta reacció segurament la tindríem tots si fóssim llogaters, jo puc entendre-la. El que passa és que després la realitat del mercat és molt diferent, i el que veiem és que estem infinitament pitjor ara que fa sis anys. Per tant, a mi si em pregunta si les mesures funcionen o no, jo li diria que no.

A més del topall dels lloguers, també s'ha aprovat la limitació de compres per part de fons o grans tenidors. Creu que pot ajudar al mercat de lloguer o, al contrari, creu que fa falta aquesta inversió?
Les necessitats d'habitatge són diferents i són diverses. L'habitatge habitual és molt important i ja tenim una gran part de la població que necessita habitatge habitual. Però no oblidem que Barcelona, que és una ciutat que té molt de moviment, també té una gran part de gent que ve a fer recerca en un moment determinat i que necessita un habitatge per un o dos anys. Gent que ve a estudiar, gent que ve de forma temporal. Per tant, el que hem de fer és mirar-ho tot d'una forma molt àmplia. I el que no podem fer és demonitzar alguna de les coses: ara faig que el dimoni sigui el propietari, ara faig que el dimoni sigui el temporal, ara faig que el dimoni sigui el turístic... Vaig buscant diferents dimonis per no assumir la responsabilitat del que he de fer, que és generar aquest habitatge. Si parlem d'inversió, evidentment, si l'Estat pogués destinar molts diners a generar tot aquest habitatge, jo li diria, “doncs miri, està invertint l'Estat en comptes d'invertir en un altre”. Si el que estem fent és espantar la gent que té capacitat d'invertir per poder agafar immobles, renovar-los i posar-los a disposició dels ciutadans que necessitin un habitatge, encara agreujarem més el problema.

Fa uns dies vam saber que una quarta part dels pisos de la Sareb a Catalunya, que gestiona la Generalitat, estan buits o ocupats. Què li sembla?
Aquí passa una altra cosa. Parlem molt de la construcció, però parlem molt poc de la gestió d'aquest habitatge protegit. La gestió d'aquests habitatges és molt complicada, perquè hi ha d'haver algú que sigui conscient de si aquest pis està ocupat o no, d’en quines condicions està aquest pis, i tota aquesta gestió ha de ser molt professional. Jo crec que les administracions han deixat molt de banda la gestió, segurament perquè gestionar l'habitatge tampoc no és fàcil. I per un tema potser de reputació, perquè potser resulta que hi ha algú que no paga, i si el fa fora l’Estat, llavors l'Estat ara és el dolent.

Fa un parell de setmanes, s'havia de desnonar un pis a Gràcia i Salvador Illa va fer una piulada condemnant el desnonament, que finalment no es va produir per la mobilització ciutadana. Què li sembla que el president de la Generalitat faci aquesta declaració en contra d'una decisió judicial?
Moltes vegades els polítics han de fer i fan aquestes declaracions públiques perquè és el que els toca, és el que han de fer i és el que els donarà vots d'aquí a tres o quatre anys. Com que no hi ha estratègia, van al titular fàcil.

"L’Estat, com que no vol invertir en habitatge, carrega el cost en el privat"

Senten atacada la propietat privada?
Sí! En aquest moment, la propietat privada se sent, primer, que li estan carregant una responsabilitat que no és seva, perquè la manca d'habitatge no és una responsabilitat dels propietaris, és responsabilitat dels governs i de l'administració. El que passa és que abans que assumir la meva responsabilitat, és molt més fàcil buscar un altre culpable, ¿a qui assenyalo ara? I en aquests moments s'ha derivat molt cap al propietari. És un tema d'ideologia política. I jo crec que s'ha demonitzat d'una manera que ha sigut molt perjudicial per al mercat, perquè a Catalunya, la majoria dels propietaris, un 95%, són el que sempre s'havien anomenat petits propietaris. Ara els hem començat a dir grans tenidors, però a tot el món un gran tenidor és aquell que té capacitat per manipular els preus. Ja em dirà vostè si algú que té 4 o 5 habitatges té capacitat per manipular preus. Evidentment, no la té. Com que no existeixen els grans tenidors, perquè els buscàvem i no existeixen, s'han hagut d'anar baixant els límits, fins que hem considerat gran tenidor el que en té 10 i el que en té 5. I els petits propietaris, que potser tenen un pis que han comprat amb els estalvis i l’han posat per a llogar, no volen cap problema. Qui té els estalvis a la borsa té uns rendiments i ningú li diu res, però, en canvi, el que ha destinat els seus estalvis a comprar una propietat i posar-la a lloguer, aquest és dolent. Això a mi no m'agrada gaire.


Reclama una estratègia. Quina ha de ser?
L'estratègia passa, primer, per analitzar on fa falta, on és necessari i on és possible construir. Després veure les necessitats. Les llars cada vegada són més petites, llavors necessitem habitatges que donin resposta a diferents moments de la vida de les persones. Potser hi ha llocs on s'han de fer habitatges més petits, altres on s'han de fer habitatges per famílies i altres on s'han de fer habitatges per gent una miqueta més gran. La localització és un punt importantíssim, i la infraestructura necessària per a la gent que va viure allà, perquè no oblidem que cada cop que tu construeixes, necessites serveis al voltant d'aquelles construccions. I si poguéssim fer construcció industrialitzada, és una de les coses que ens permetria construir d'una forma més ràpida. També hem de tenir una estratègia de què és el que necessitem. L'Estat ha de tenir habitatge social, que és aquell habitatge que és per gent que mai podrà pagar un lloguer i que necessitarà una ajuda sí o sí. Després hem de tenir un habitatge amb preus assequibles que té una protecció oficial, i hem de tenir el mercat lliure. I hem de ser conscients de quina proporció volem de cada. Més enllà d'ideologies polítiques, o de dir “ara em carrego aquests o em carrego aquests altres”. Per tant, jo crec que ho hem de mirar amb una visió molt àmplia.

I agilitat administrativa?
És una cosa que s'ha posat sobre la taula no sé quantes vegades. Jo recordo el Salvador Illa, en una conferència, va preguntar “quant es triga” i li van dir 10 anys: “Doncs faré que estigui a menys de la meitat”. Que jo sàpiga, encara no hem reduït els temps a menys de la meitat. Això sí que és una voluntat política i administrativa total. Els constructors són els primers a qui no interessa perdre aquest temps, perquè per a la inversió, el temps que passa són diners. Per tant, quan amplien els terminis administratius estan encarint l'habitatge. I a més fa que triguem molt més a generar l’habitatge que necessitem. No entenem per què no ho arreglen, creiem que seria molt fàcil d’arreglar si les administracions tinguessin tanta voluntat d'arreglar-ho.

"Els governs, quan amplien els terminis administratius, estan encarint l'habitatge"

Consideren inconstitucional la llei que regula el lloguer d’habitacions.
Vam demanar al professor Sergio Nasarre, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que fes una anàlisi, i va detectar problemes d'inconstitucionalitat per diversos motius. Primer, per uns temes de competències. Però, a més, la llei marca molt clar que ha de ser un habitatge digne, i una habitació no s'hauria de considerar habitatge digne.

Des del sector immobiliari han denunciat que el topall ha eliminat el mercat de lloguer, pràcticament no hi ha oferta. Es troben a l’associació amb socis que fugen del mercat de lloguer i venen?
Sí, ho estem notant molt. I jo li sumaré una cosa: la inseguretat jurídica i la poca rigorositat que hi ha a l'hora de fer les lleis. El propietari que s'equivoca pot arribar a tenir sancions altíssimes. Ens truquen propietaris dient que tenen un o dos immobles i no saben què fer per si s’equivoquen, tenen por.

Si s’equivoquen amb el càlcul del lloguer?
Sí, o que hagin fet alguna cosa incorrecta a l'hora de publicar. Que potser no ho fan per mala fe, sinó perquè potser s'equivoquen, i estan exposats a unes multes altíssimes. Per què? Perquè fa la sensació que el propietari, com que és dolent, tot ho fa malament expressament i tot ho fa a mala fe. I és gent que, la majoria, no són grans professionals de l'immobiliari, sinó que són petits propietaris, i tenen por. Llavors hi haurà qui aguantarà, però també qui no vulgui problemes, posi el pis a la venda i ja està, que llogui un altre.

Hi ha por també a impagaments i ocupacions?
Hi ha molta por a les ocupacions i a l'impagament, perquè hem desequilibrat una miqueta els drets i els deures. Al propietari li hem posat tots els deures del món, però li estem deixant pocs drets. I, en canvi, al llogater li estem donant molts drets i les obligacions o els deures que té, si no els compleix a vegades, tampoc passa res. Jo crec que s'ha d'equilibrar, perquè de la mateixa manera que segurament hi ha algun propietari que potser no ha fet les coses del tot correctes, segurament també hi ha llogaters que no fan les coses del tot correctes. Tothom ha de fer bé les coses.

Paguem massa impostos amb l’habitatge?
La càrrega que hi ha sobre l'immobiliari és altíssima. El 30% del que costa un immoble són impostos. Per tant, quan diem que els habitatges són molt cars, pensi que hi ha un 30% que se l'emporta l'Estat. Si aquest 30%, que està valorat en més de 6.000 milions d'euros a l'any, després el destinés habitatge, podríem acceptar-ho. Però no és així. No s'inverteix en habitatge ni un 25% del que s’hi recapta. Tornem al que dèiem de voluntat política. Si jo tingués la voluntat política que això funcionés, o bé abaixaria els impostos i d'aquesta manera abaixaria el preu de l'habitatge per aquella gent que l'ha de comprar, o bé destinaria gran part d'aquests impostos a habitatge.

Pot veure l'entrevista sencera a continuació: