Albert Carreras (Barcelona, 1955) és un catedràtic d'Economia en majúscules. Ha estat professor de la Universitat de Barcelona, de l'Institut Universitari Europeu de Florència, de la Pompeu Fabra, de Berkeley i catedràtic de Georgetown, abans d'arribar, de la mà d'Andreu Mas-Colell, al Govern, on va ser secretari d'Economia i Finances entre 2011 i 2016. Cinc anys en els quals va poder experimentar en primera persona les dificultats de negociar el finançament amb el govern de l'Estat, i més en aquells anys tan difícils de crisi econòmica i amb Mariano Rajoy a la Moncloa. Des del 2019, dirigeix l'ESCI, l'Escola de Comerç Internacional de la UPF.

Com ha de ser el finançament de Catalunya?
Que doni el màxim nivell de capacitat de gestió. Els temes de fiscalitat, com es recapten els impostos, és molt important. I que tingui la major capacitat de despesa possible per poder atendre les necessitats de la ciutadania.

S'ha de prioritzar la clau de la caixa o rebaixar el dèficit fiscal?
Són dos temes que, tot i que estan enormement vinculats, és pràctic de separar-los. El dèficit fiscal són els recursos que obté la Generalitat en relació amb els que obtenen les altres comunitats autònomes. Normalment, el que ens passa és que, quan demanem alguna cosa, tots volen almenys el mateix. De manera que l'increment de les nostres peticions, conceptualment parlant, ens incrementa el dèficit fiscal perquè els altres sempre aconsegueixen de l'Estat almenys això i sempre una mica més. Soc una mica pessimista sobre que puguem reduir el dèficit fiscal per aquest camí. Però podem aconseguir més recursos, i això és extremadament valuós. Des d'aquest punt de vista, crec que tenir la clau de la caixa és més important, perquè és el punt en què estem amb una feblesa més gran. Si hi ha alguna oportunitat política de negociació, com sembla que n'hi ha, la prioritat hauria de ser la clau de la caixa. El dèficit fiscal queda per un altre moment.

"Quan Catalunya demana alguna cosa, les altres comunitats sempre aconsegueixen una mica més"

Creu que es pot aconseguir la clau de la caixa?
Amb la incertesa política que hi ha, que no se sap quant poden durar els interlocutors i els mateixos protagonistes, s'ha de posar l’accent en algun punt. Jo crec que transferir a l'Agència Tributària de Catalunya el màxim de competències el més ràpidament possible és molt important, i posar en marxa un equip d’Hisenda que sigui molt més potent.

És imprescindible la bilateralitat, i que el Govern de la Generalitat negociï de tu a tu amb el de l’Estat?
La bilateralitat és el mínim, totes les comunitats autònomes espanyoles ho fan, l'única que no ho pot fer és Catalunya. Quan nosaltres negociem alguna cosa amb l'Estat, en lloc que sigui un tema que només surt a la premsa de cada comunitat autònoma, passa a ser un tema d'Estat. I aquest és un problema que tenim sempre, és el nostre encaix dintre de l'Estat. Si és multilateralitat no val la pena ni començar, perquè tota multilateralitat no farà més que reforçar aquest concepte que allò que demanem, els altres volen el mateix almenys i sempre aconsegueixen més, sempre. No hi ha manera d'evitar-ho.


El Consejo de Política Fiscal y Financiera, que és on se'ns acaba emplaçant, és una trampa?
Sí, clarament. El Consejo de Política Fiscal y Financera va ser un invent fet per donar més veu a les comunitats autònomes, però sempre amb la meitat més 1 dels vots del govern central. De manera que depèn molt de la voluntat que té el govern central de fer les coses. Si no en té cap, és una trampa, és un pur paripé. Si en té, fas l'esforç d'anar-hi, perquè no li faràs un lleig.

Diu que les altres comunitats sempre demanen el mateix i sempre aconsegueixen el mateix o una mica més. Fa poc vam sentir la consellera Alicia Romero defensant a Madrid que reconegui les singularitats de Catalunya però amb un model amb el qual tots millorin. Això és possible?
Que tots millorin és conceptualment impossible. El que es pot esperar és que convisquin més d'un model. Ara, en realitat hi ha diversos models damunt de la taula perquè Déu-n'hi-do les comunitats autònomes que han aconseguit el seu tracte singular. Finançaments singulars n'hi ha una colla. El que és inconstitucional dintre de l'Estat espanyol és tenir una situació de privilegi, només està constitucionalment protegit pel País Basc i Navarra. Però qualsevol altra solució, si s'ofereix a totes les comunitats autònomes, és perfectament legítima. La línia més productiva seria anar cap a un model al qual s'hi poguessin acollir aquelles comunitats que, com en el cas de Catalunya, tenen greus mancances de finançament i dèficits fiscals importants. Dintre de la política de finançament singular, s’hauria de fer una picada d'ullet perquè s'apuntés alguna altra. El drama està en què les comunitats que han quedat molt sobrefinançades no volen perdre res del que tenen i volen augmentar-ho més.

Qui té finançaments singulars?
A més del País Basc i Navarra, els tenen les comunitats insulars, tant les Balears com Canàries. Aragó té algun element de singularitat, Astúries té algun altre element de singularitat, Cantàbria. Tant Extremadura com Andalusia van aconseguir el rescabalament d'un deute històric que nosaltres l'hem estat demanant des de sempre, i per descomptat no se'ns ha ajustat mai, però els altres plantegen la seva negociació i ho van aconseguint. I no ens oblidem que en la negociació de l'últim model de finançament, que es va fer al final de la gran època d'expansió dels anys 2000, un element que ens ha fet molt mal a nosaltres i a uns quants més és que es va donar per suposat que les comunitats que tenien el boom turístic, que era un boom immobiliari que donava molts recursos a les comunitats autònomes, tenien una pluja de diners que els altres no tenien, i els altres van voler tenir el mateix. Cosa que és realment singular perquè si tens aquesta pluja de diners també tens una pluja de despesa que has d'atendre. Però això va generar com una gelosia consentida que va portar a que el model de finançament va garantir unes garanties d'ingressos més altes a les comunitats que no gaudien del boom. Quan va venir la crisi, van tenir aquestes garanties i els que vivíem del mercat turístic i immobiliari no les tenien. Això és el que va portar el gruix l'endeutament que es va produir després: ells tenien un matalàs esmorteïdor i nosaltres no el teníem. Els que han gaudit d'aquesta protecció no només no volen perdre-la, sinó que volen mantenir la posició de sobrefinançament respecte les altres.

El finançament no té en compte el cost de la vida de cada comunitat.
És un tabú, però des de Catalunya l'únic que podem fer és insistir que això és fonamental. Quan et compares amb altres comunitats de l'Espanya meridional, t'adones que la capacitat de tenir accés a serveis és molt més alta que la que tenim nosaltres, en bona mesura perquè la capacitat adquisitiva de cada euro que se'ls dona és molt més alta. I resulta que, en la major part de les transferències i despeses que es fan, no es té en compte els cost de la vida. Està prohibit per a tot, excepte que quan l'Estat espanyol envia funcionaris fora, que sempre ajusta per paritat de poder adquisitiu. És un tabú que hauríem d'aconseguir trencar. El govern de l’Estat ha donat indicacions precises, des de fa molts anys, a l'Institut Nacional d'Estadística (INE), de no donar cap dada que permeti calcular la paritat de poder adquisitiu. El pitjor és que els càlculs es fan, perquè l'INE no pot calcular l'IPC sense tenir una cistella de preus de cada comunitat. Existeix, però és un secret guardat amb pany i forrellat.

"Ens enfrontem a l'enèsima decepció amb el finançament, però tindrà alguna contrapartida positiva"

Hi ha comunitats, com Andalusia, on la catalanofòbia s’ha utilitzat políticament. Ens perjudica haver de negociar el finançament amb una persona, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que vol ser presidenta andalusa?
Sens dubte. I en canvi, tothom vota molt feliç i content a favor del sobrefinançament basc, que no ha deixat de créixer. Jo estic molt meravellat al respecte.

Un altre tabú, el concert basc i navarrès, que gairebé ningú s’atreveix a qüestionar.
Els bascos tenen la gràcia que el PP defensa el seu sobrefinançament i poden defensar-lo a la resta de l'Estat sense que ningú es queixi ni rondini. Tots ho troben maco i simpàtic, perquè els bascos són simpàtics als efectes de la població espanyola, mentre que els catalans no. Espanya no s'ha construït contra el País Basc, s'ha construït contra els Països Catalans i contra Catalunya. Això s'acaba notant a tot arreu. Els bascos són castellans, però més. De manera que, si són castellans, però més, per què no han de tenir finançament, però més?


Creu que tindrem una reforma del finançament aquesta legislatura, o alguna millora, encara que sigui petita?
Jo crec que sí, perquè hi ha el pacte polític i perquè, afortunadament, la ministra d’Hisenda és molt intel·ligent i molt hàbil. Això vol dir que ens colarà gols segur. Ja ens els va colar amb la reducció del deute del FLA d'una manera espectacular, va ser de nivell, de matrícula d'honor... ERC va lluitar molt per aconseguir una rebaixa del 20% del FLA. La ministra va dir que sí i quan finalment van sortir les xifres, Catalunya tenia una rebaixa del 20% del FLA, però totes les altres comunitats autònomes tenien un percentatge molt més alt. Per tant, vam incrementar el dèficit fiscal.

El que deia: el mateix, però una mica més.
Andalusia era de les que va quedar més ben rebaixada perquè va tenir un 47% de reducció del seu deute del FLA. Ho tenim malament. Ja sabem que a l'Estat espanyol hi ha sempre majories compactes en contra de qualsevol cosa que sigui Catalunya. De manera que allò que es pugui agafar estarà bé. I si podem millorar el nostre finançament estarà bé. Per aquest camí no reduirem el dèficit fiscal, ho hem de fer per altres bandes.

Diu que hi ha una millora del finançament. Però es complirà? Perquè molts aspectes de l’acord del 2007, com el principi d’ordinalitat, no es complien.
Alguna cosa es complirà i alguna altra cosa no, per descomptat. Segur que les més importants no, però alguna cosa es complirà, entre altres coses perquè els altres hauran aconseguit el mateix o més i això portarà que alguna cosa es compleixi. Que serà una decepció? Sense cap mena de dubte. Ens enfrontem a l'enèsima decepció, però aquesta decepció tindrà alguna contrapartida positiva.


Diu que el dèficit fiscal s'ha de reduir per altres vies. Per quines?
El dèficit fiscal són decisions discrecionals del govern central i l'única manera és aconseguir, per negociació bilateral, que l'Estat recapti menys Catalunya o gasti més a Catalunya. Poso en primer lloc que recapti menys a Catalunya perquè se sol oblidar.

I incrementar els ingressos a Catalunya, perquè quan mirem les dades, per exemple, d'execució pressupostària del Ministeri de Transport en infraestructures a Catalunya, sovint no arriben al 50%.
Quan va haver-hi tota la guerra per aconseguir que arribés l'AVE a Catalunya es van haver de multiplicar els esforços per lligar els compromisos que s'havien aconseguit. I algunes maneres van ser posar al capdavant de l'administració que feia les obres alguna persona que tingués autoritat sobre els funcionaris que hi havia a sota. Això va ser molt important, perquè el gran problema que tenim normalment és que els funcionaris només s’imaginen l’Espanya amb capital Madrid i no veuen per què han d’invertir a Barcelona. Aquesta mentalitat està molt fixada. Vam tenir, en alguns moments, alguns noms que tenien capacitat de tenir autoritat sobre els funcionaris que estaven a les seves ordres. Perquè eren col·legues, perquè eren de la mateixa professió, si no, ens trobem com el que va passar amb la ministra de Foment Raquel Sánchez, que no tenia auctoritas interna. Hem d'utilitzar tots els mecanismes, que són els habituals en un estat centralitzat. Cal assegurar-se que l'últim auxiliar i l'últim tècnic fa la feina.

"Estem molt malament amb Rodalies. És la barrera al creixement més gran que tenim"

Al final és una qüestió de voluntat dels funcionaris?
De la mateixa manera que quan es negocia el traspàs de Rodalies, resulta que els que no volen són els treballadors, quan es negocia fer les inversions a Catalunya, al final resulta que qui no vol és des del Rei fins a l'últim administratiu.

Rodalies, un altre exemple de manca d’inversió...
Hem de tenir unes Rodalies com Déu mana, és fonamental. És que te'n vas a Madrid i plores de veure com són les Rodalies d'allà: són totes perfectes, totes noves, totes impecables, totes van bé. Això és el que necessitem a Barcelona i les diverses àrees metropolitanes de Catalunya. És la barrera al creixement més gran que tenim. No podem ocupar adequadament la gent, no pot estar vivint a més distància, no podem reduir el problema del cost de l'habitatge, per les Rodalies. És el problema. La prioritat és Rodalies. I la segona prioritat és Rodalies. I l'enèsima, fins que això s'arregli. Estem molt malament amb Rodalies.


Diu que els treballadors de Rodalies són els que no volen el traspàs, però també tenim un ministre de Transport, Óscar Puente, que el dia que fallen a Madrid, que van molt bé, surt a donar explicacions, però respecte a Catalunya, que fallen gairebé cada dia, no surt mai, i quan surt, diu que van bé.
“Culpa vuestra, que no vigiláis”

No hi ha un problema polític, doncs?
Per descomptat! És un problema polític monumental. Tots els problemes que tenim són essencialment polítics. Sempre hi ha pedagogia que es pot fer o negociació que es pot fer. Hem de ser tan bascos com sigui possible. És a dir, hem d'aconseguir cada oportunitat de negociació i treure'n el millor profit possible. Això moltes vegades vol dir discreció. I ens costa molt ser discrets.

A més, ens miren molt més amb lupa, com deia abans.
Sí, però quan hi ha hagut moments en què hem pogut tenir capacitat de negociació, hem cremat les nostres cartes sense que ningú ens ho demanés. Quan es van fer les eleccions que van portar la victòria d'Artur Mas al novembre del 2010, teníem un grup parlamentari molt fort de Convergència i Unió al Congrés, que podia ser decisiu en els pressupostos. Però com que CiU havia de disputar-se la majoria parlamentària a Catalunya amb el PSC, el grup parlamentari, amb Duran i Lleida al capdavant, que no és que fos un radical extremista, no va voler entrar de cap manera a la negociació dels pressupostos. Total, els bascos es van endur un festí de finançament, del qual no se'n va parlar. Teníem manies per pactar, i els bascos ho van fer tenint mil presoners, a mil quilòmetres de distància i estant a l'oposició al País Basc. Hauríem de tenir almenys aquesta fredor d'esperit, de dir, “escolta, el que és un benefici pel país, ho hem d'aconseguir”. A Madrid ja ho saben: quan les coses arriben a aquest punt, ens posen en qüestió la llengua i ja perdem els nervis.

Com veu el món, i el futur de l’economia, amb el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca?
És un canvi d'era. Estem en un món en el qual tots aquells acords fruit de la Segona Guerra Mundial que portaven a tot d'institucions multilaterals s'han desmuntat. L'Organització Mundial del Comerç, que va ser un dels èxits de tot aquest model: és espectacular fins a quin punt l'han destruïda completament, els americans. L'han bombardejada. L’Organització Mundial de la Salut l'odien. Tenen uns prejudicis que són realment xocants i que ens costa d'entendre des de fora dels Estats Units. Tot va a pitjor. Hi ha oportunitats per nosaltres? No. Jo crec que no hi ha cap oportunitat, perquè aquest món porta a que els Estats Units mirin de recuperar posicions, i això ens farà mal. Els xinesos tenen carta blanca per fer el que vulguin, i els russos no són pas els amics de preferència que puguem tenir pel seu règim polític. I què és el que busquen tots ells, sobretot els americans, però els russos no vegis? Destruir la Unió Europea. Estarem millor amb una Unió Europea més feble? No, estarem pitjor. Anem cap a un món on hi ha potències molt fortes que lluiten per dissoldre la Unió Europea.

No creu que Europa pugui despertar, com reclamava el Cercle d’Economia a la seva última reunió anual?
Sí, pot arribar a despertar-se. Tots els que estudien el procés d'integració europea diuen que es desperta en situacions de crisi extrema. Però costa.

"Anem cap a un món on hi ha potències molt fortes que lluiten per dissoldre la UE. No tenim cap oportunitat"

Les empreses es queixen de manca de talent, que no troben gent per treballar. Hi ha una manca d’encaix entre el que necessiten les empreses i el que produeixen les universitats i el sistema educatiu?
El nostre sistema universitari, públic i privat, és bo. És suficientment bo com perquè estiguem patint, des de fa molts anys, una fuga de cervells massiva. Tenim molt bones universitats, produeixen uns graduats que són molt atractius per a la resta del món. Afortunadament, som atractius i portem gent de fora que en part poden compensar aquest problema, però la situació és una mica insatisfactòria perquè els nostres fills no tenen feina aquí. On tenim un problema molt gran és per la base, perquè les reformes que s'han fet en el sistema preuniversitari l'han anat empobrint. Els informes PISA ho demostren molt clarament. Segurament és de les polítiques dels socialistes a Madrid més negatives. Els socialistes tenen la convicció profunda que tothom havia d'arribar a aconseguir la màxima titulació possible. Tenen un somni: que tota la classe obrera i els fills de la classe obrera puguin arribar a ser tots doctors. Almenys màsters. I no anem bé, perquè això s'ha fet a base de rebaixar els nivells. De manera que no sé què passarà amb la capacitat dels nostres graduats universitaris d'aquí a 15-20 anys. No sé si haurem aconseguit tenir-los tan bons com abans o estaran pagant el fet que s'han anat baixant els nivells.

Pot veure l'entrevista sencera a continuació: