La sequera és un problema d'afectacions globals, però molt focalitzada. A tall d'exemple, mentre a Galícia sobra aigua, Andalusia i Catalunya estan patint una crisi sense precedents. Els experts consideren que la meteorologia té un factor de sort, però hi ha derivades econòmiques que també s'han de tenir en compte. La més directa és la seva pròpia indústria, tot i que la majoria d'elles necessiten l'aigua pels seus engranatges.
Xavier Civit, president de l'Associació Catalana d'Envasadors d'Aigua (ACEA), entrevistat per ON ECONOMIA sosté que "no hi ha grans afectacions, ja que l'aigua mineral s'extreu de jaciments i aqüífers subterranis, és un recurs miner". Aquesta cal diferenciar-la de les extraccions superficials perquè les més profundes fan referència a extraccions d'aigua de fa, aproximadament, una dècada i, per tant, constitueixen magatzems de reserves: "Els anys plujosos s'equilibren amb els secs. Si la tendència es manté a llarg termini, sí que poden haver-hi afectacions, però no estem en aquesta tessitura".
De quines empreses parlem?
Actualment, ACEA integra 11 dels 18 brolladors a Catalunya amb marques com Viladrau, el grup Nestlé amb Aquarel, Danone amb Font Vella, el Grup Sant Aniol, Aigua de Ribes; aigües carbòniques com Sant Narcís Imperial; Aigua de Boí i Aigua de Boix al Pirineu; Font Agudes i Fontseny al Montseny; i Santes Creus. El Grup Vichy Catalan, amb Font d'Or o Malavella, va sortir d'ACEA l'any 2007 coincidint amb una de les darreres crisis econòmiques, malgrat ser una de les fundadores d'aquesta associació.
Contràriament al que ens ensenyen totes aquestes marques en els anuncis amb llacs, rius i torrents cristal·lins, l'aigua que bevem embotellada surt de les profunditats d'aquests brolladors, de 20 a 400 metres, i reben l'autorització de la Subdirecció General de Mines de la Generalitat de Catalunya, que és l'òrgan regulador. Actualment, les empreses d'aigua extreuen el 0,03% de tots els recursos hídrics disponibles procedents d'aquests subterranis miners que no fan referència a altres recursos més superficials lligats a pous o aigües freàtiques. Al seu torn, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) és l'encarregada de donar aquestes concessions.
El vidre consumeix més aigua que el plàstic
Malgrat que l'extracció d'aigua per ser embotellada no pateix restriccions, la sequera sí que ha afectat el seu embalatge. L'ACEA ha aplicat un 15% de restricció en aigües subterrànies per envasar ampolles -el procés de comprar, reutilitzar i rentar el vidre reciclat- i si la sequera entra en estat d'emergència, la restricció pot elevar-se fins a un 30%. Des d'ACEA, el president Xavier Civit admet que "no hi ha cap inconvenient i és una responsabilitat que està molt interioritzada" entre els seus membres. Per reciclar i tornar a fabricar ampolles, cal aigua. En el cas del plàstic, es consumeix 0,25 litres d'aigua per cada ampolla reciclada. Però en el cas del vidre, es necessiten 1,5 litres. El resultat? "Actualment estem produint menys ampolles de vidre". ACEA ha reduït aquest consum d'aigua fins al 15%, l'any 2021 ho havia fet fins a un 8%. Per tant, el que es pot veure més ressentit és un perfil de client més prèmium que demana l'aigua presentada en vidre.
La crisi afecta més que la sequera
Però si mirem la tendència actual de producció d'aigua embotellada a casa nostra, quines dades s'extreuen? Es produeix menys. "No ens hem recuperat encara de les xifres que assolíem abans de la pandèmia, però la causa no ve motivada per la sequera, sinó per la crisi econòmica i la inflació. No deixem de ser un producte alimentari i, per tant, les persones també redueixen la cistella de la compra per aquesta banda", sosté Civit. La pandèmia va castigar durament la restauració i, posteriorment, la guerra d'Ucraïna ho ha fet en la butxaca de l'economia familiar. Així doncs, segons la Subdirecció General de Mines de la Generalitat de Catalunya, el 2019 s'estima que es va produir prop de 1.870 milions de litres d'aigua; el 2022 la xifra va arribar als 1.800 milions de litres d'aigua; i el 2023 la xifra es va tancar en els 1.780 milions de litres d'aigua. En total, un descens pràcticament del 5% d'aquesta indústria a casa nostra.
L'altra derivada és la comparativa de consum d'aquesta indústria amb el consum d'aigua de boca. Si anem al consum per càpita, l'aigua mineral suposa 167,8 litres per persona de forma anual. L'aigua d'aixeta suposa fins a 130 litres d'aigua per persona de forma diària. La diferència és abismal. Hi ha diferències òbvies: l'aigua d'aixeta també serveix per rentar, dutxar-nos o fer servir aparells domèstics. Però també hi ha un factor cultural. Catalunya importa més aigua de la que exporta. Marques com Evian, San Pelegrino o Perrier també són demandades per consumidors locals. En canvi, l'exportació tan sols es limita a Andorra on no hi ha aigua de font. A més, altres països com França o Itàlia, arrosseguen una tradició més forta en aquest sector on tenen més diversitat i valoració. Des d'ACEA recorden que el marge econòmic que tenen les empreses catalanes és just, d'1 a 2 cèntims com a molt per cada 20 cèntims que costa el litre.
I Espanya?
I la comparativa també és vàlida per a la resta de l'Estat espanyol. Segons Aguas Minerales de España, preguntats per ON ECONOMIA, "les primeres estimacions que fem servir des de l'Associació d'Aigües Minerals d'Espanya (ANEABE) és un volum de producció de 6.442 milions de litres el 2023. Aquesta xifra reflecteix una lleugera disminució del volum de producció d'aigua mineral del -2,3% el 2023 respecte a l'exercici del 2022. Així que el Sector encara està lluny de recuperar els nivells anteriors a la pandèmia. En concret, si fem la comparativa amb el 2019, estaríem en un -8,5% per sota". Novament, la causa la troben en la tendència de consum i no en la sequera que, de forma global, no té les mateixes conseqüències.