La família Bacardí, originària de Sitges, va crear el 1862 a Santiago de Cuba una de les marques més conegudes de rom. Més d’un segle i mig després, la cinquena generació d’aquesta nissaga comanda el tercer grup mundial de begudes espirituoses, amb prop de 200 referències, que inclouen, a banda de les varietats de rom Bacardí, el vermut Martini, el vodka Eristoff, la ginebra Bombay Sapphire, el tequila Patrón o el whisky Dewar’s.
El català Facundo Bacardí Massó (Sitges, 1813-Santiago de Cuba, 1886) va emigrar a la perla de les Antilles quan només tenia 15 anys i, dècades després, va fundar-hi Bacardí, que en l’actualitat està presidida per un dels seus rebesnets, amb el mateix nom i cognom, però sense l'accent, el nord-americà Facundo L. Bacardi (a la imatge superior). Aquest últim resideix a Miami, viatja sovint a Hamilton –capital de l’arxipèlag de les Bermudes, on hi ha la seu mundial del grup– i alguna vegada ha visitat Catalunya.
L’any 2009, Facundo L. Bacardi va anar a Sitges, quan es va inaugurar un monument en memòria al seu rebesavi, però el 2021 van clausurar la Casa Bacardí –una mena de museu sobre la marca i el seu fundador, que estava situat en l’edifici del Mercat Vell d’aquesta vila– i uns anys abans, el 2017, van tancar l’última planta de producció que mantenien a Catalunya i a l’Estat, la de Mollet del Vallès. Això sí, el domicili social i oficines de la filial Bacardí España continuen a Barcelona, a l’edifici El Triangle de plaça Catalunya.
La companyia Bacardí va néixer a Cuba, però el règim castrista va expropiar-los la destil·leria el 1960 i, des d’aleshores, han mantingut una guerra judicial contra les autoritats de l’Havana que, de moment, estan perdent. El juny passat, un tribunal d’apel·lacions de Richmond (Virgínia) va rebutjar el recurs de Bacardí contra una resolució de l’Oficina de Patents i Marques dels Estats Units, que va resoldre que no poden utilitzar la marca Havana Club en aquest mercat.
Bacardí sempre ha defensat que té drets de propietat sobre l’antiga empresa cubana de destil·lats José Arechabala, fundada per una família d’origen basc i que inclou la coneguda marca de roms Havana Club. En l’actualitat, la propietat correspon a Cubaexport, empresa pública cubana, que comercialitza la marca Havana Club per tot el món mitjançant una aliança amb la francesa Pernod Ricard, el segon grup mundial de begudes alcohòliques per volum de vendes. Bacardí ha llançat diverses ofensives judicials contra l’administració cubana per recuperar actius perduts després de la revolució dels barbuts, però no ho ha aconseguit.
Curiosament, a la família Bacardí hi ha herois de la guerra de la independència cubana, o sigui, independentistes cubans, un dels quals –en la segona generació– va ser pres polític en penals espanyols precisament per les seves opinions. I dècades després, amb la revolució castrista, van acabar a l’exili. Tanmateix, en declaracions públiques, Facundo L Bacardi no descarta tornar a invertir a l'illa quan es donin les condicions i, evidentment, després que s'aixequi l'històric embargament decretat des de Washington.
La història comença amb Facundo Bacardí Massó, fill de Joan Bacardí, mestre d’obres de la Secuita (Tarragonès), i de la sitgetana Màxima Massó. El 1828, quan només tenia 15 anys, es va embarcar rumb a Santiago de Cuba, on tenia familiars, per treballar en una botiga de llenceria. Es va casar amb Amalia Victoria Moreau, filla d’una acabalada família de colons francesos que havia fugit d’Haití arran de la revolució dels esclaus de finals del segle XVIII. Amb l’herència que els va deixar un oncle d’Amalia, el matrimoni va comprar una vella destil·leria de Santiago de Cuba i va començar a experimentar amb el rom, fins a aconseguir-ne un de més suau i lleuger, diferent de tot el que hi havia al mercat. El venia amb la imatge d’un ratpenat de la fruita, que pels cubans és símbol de la bona sort –aquesta idea s’atribueix a Amalia–, fet pel qual aquest licor va ser conegut pel nom de “rom del ratpenat”. De seguida es va imposar com el més venut.
Facundo i Amalia van tenir tres fills: José, Emilio i Facundo Bacardí Moreau, que van treballar en el negoci familiar. No va ser un camí de roses: un terratrèmol i la guerra de la independència van fer perillar la continuïtat de la destil·leria. Els dos fills petits van donar suport públic als independentistes que lluitaven per separar-se d’Espanya. Fins i tot, Emilio (Santiago de Cuba,1844-1922) va acabar dues vegades a la presons espanyoles –primer, a les illes Chafarinas, situades davant la costa del Marroc; i anys després, a Ceuta, a banda de patir l’exili a Jamaica– acusat de propaganda i de facilitar armes als rebels. Empresari i escriptor, després de la guerra entre Espanya i els Estats Units, va ser elegit alcalde de Santiago de Cuba (1901-1906) i, posteriorment, senador de la nova República pel Partit Conservador.
Un dels fills d’aquest últim, Emilio Bacardí Lay –de la tercera generació–, va ser coronel de l’exèrcit llibertador, que lluitava contra Espanya, i ajudant del gran heroi de l’independentisme cubà Antonio Maceo. Però va acabar emigrant a Miami el 1941, molt abans de la revolució castrista, on va morir el 1971, als 95 anys.
Curiosament, en aquesta família que va donar rellevants independentistes cubans, el fundador, el sitgetà Facundo Bacardí Massó, va ser un defensor de la sobirania espanyola sobre l’illa. Fins i tot, va ser sergent d’un batalló de voluntaris a Santiago de Cuba.
En la història de la companyia Bacardí hi ha fets sorprenents. El primer lloc on es va embotellar el rom Bacardí fora de Cuba va ser a Barcelona, el 1910, i posteriorment, a Nova York, però una dècada després van tancar l’activitat als Estats Units arran de la promulgació de la llei seca. Tanmateix, una allau d’assedegats nord-americans continuaven viatjant a Cuba a la recerca del rom del ratpenat.
En realitat, la revolució castrista no els va agafar per sorpresa perquè, quan el règim va expropiar-los la destil·leria de Santiago de Cuba, ja tenien instal·lacions a Puerto Rico, Mèxic, Bahames, als Estats Units i també a Itàlia. En l’actualitat, al capdavant de la matriu Bacardí Limited, amb seu social a les Barbados, hi ha Facundo L. Bacardi, en qualitat de president del consell d’administració des de fa 20 anys. També dirigeix el fons d’inversió Apache Capital i la Facundo and Amalia Bacardi Foundation, amb seu a Coral Gables (a l’àrea metropolitana de Miami), dedicada a programes d’ajuda social.
Bacardí és el tercer grup mundial de begudes alcohòliques, amb una facturació al voltant de 5.000 milions de dòlars i 8.000 empleats a tot el món, però a distància del segon, Pernod Ricard (12.000 milions de dòlars i 20.000 empleats), i del primer, Diageo (20.200 milions de dòlars i 30.000 empleats). El juny passat, Bacardí va completar la compra de Teeling, una marca de whisky irlandès, fet que ha incrementat l’endeutament. Tanmateix, els beneficis del grup se situarien aquest 2026 en uns 1.300 milions de dòlars, segons les previsions avançades per Fitch.
En declaracions a Financial Times, Ignacio ‘Nacho’ del Valle, membre de la cinquena generació de la família Bacardí, director de la companyia per a Europa i Llatinoamèrica, apuntava l’any passat que estan en millors condicions que els seus competidors per aguantar la caiguda de vendes de les begudes alcohòliques, detectada en el sector després de la pandèmia, precisament per la seva estructura familiar. Considera que poden aguantar millor les pressions que Pernod o Diageo. Més d’un centenar de descendents del fundador es mantenen com a accionistes. Segons el mencionat mitjà britànic, Nacho del Valle es troba en “una posició privilegiada” per dirigir el grup en un futur. Des de 2017, el primer executiu és Mahesh Madhavan, que no forma part de la família.