Quan es planifica una herència o es rep una successió, el concepte de llegítima apareix sovint com a un dels elements centrals del dret civil. Aquest terme es refereix a la porció de l'herència que la llei reserva a determinats familiars de la persona difunta.

A diferència d'altres territoris, on la llegítima atorga un dret sobre béns concrets, a Catalunya el codi civil la configura com un dret de crèdit. Això significa que els legitimaris tenen dret a rebre un valor econòmic, però no necessàriament uns actius específics del difunt. Aquesta distinció és fonamental per entendre les particularitats de la planificació successòria a Catalunya.

¿Qui té la consideració de legitimari a Catalunya?

La llei catalana delimita amb precisió quins familiars poden exercir aquest dret. En primer lloc, els fills del causant són els principals destinataris de la legítima. Si algun fill ha mort abans que el causant o ha estat desheretat, els seus descendents ocupen el seu lloc i reben la mateixa quantia que li hauria correspost al fill premort.

En absència de descendents (fills o nets), els legitimaris passen a ser els ascendents, concretament el pare i la mare del causant. Cal destacar que, en aquest segon cas, el dret no s'estén als avis: si els pares ja han mort, no hi ha legitimaris per línia ascendent. Aquesta regulació és més restrictiva que la del codi civil espanyol, que sí que pot arribar a considerar els avis en determinades circumstàncies.

La legítima a Catalunya equival a la quarta part del valor dels béns de l'herència en el moment de la defunció, però no es calcula sobre el total brut. Per determinar la base sobre la qual s'aplica aquesta quarta part, cal efectuar diverses operacions: es resten els deutes pendents del causant, les despeses de l'última malaltia i les del funeral; i s'afegeix el valor dels béns que el difunt hagués donat durant els deu anys anteriors a la seva mort. Aquesta última previsió evita que el causant pugui reduir artificialment l'herència mitjançant donacions en vida. El resultat final és la suma que es distribueix entre tots els legitimaris a parts iguals, llevat que el causant hagi disposat una altra cosa en el seu testament.

Les donacions dels últims deu anys

No totes les donacions que el causant hagi fet en vida compten igual. La llei catalana considera imputables a la legítima, llevat que el causant hagi disposat una altra cosa, aquelles atorgades amb pacte exprés d'imputació. Però, a més, es presumeix sempre que les donacions efectuades en els deu anys previs a la mort són a compte de la legítima.

Això afecta especialment dos supòsits habituals: les donacions que els pares fan als fills perquè puguin adquirir el seu primer habitatge o perquè puguin emprendre un negoci. També es consideren imputables les atribucions particulars fetes en pacte successori, les donacions per causa de mort i les assignacions de béns a compte de la legítima quan es fan efectives.

Una de les idees clau que cal retenir és que el legitimari no té dret a uns béns determinats del difunt, sinó a una quantia econòmica equivalent a la seva part de la legítima. Això significa que l'hereu o hereus designats pel causant poden satisfer aquesta quantia lliurant béns específics o bé venent part de l'herència i donant al legitimari l'import en diners.

La llei permet també que el causant, en vida, hagi assignat determinats béns a compte de la legítima en un pacte successori. En qualsevol cas, la legítima actua com un límit a la llibertat de testar: el causant pot disposar lliurement de la resta dels seus béns, però no pot privar els legitimaris del valor que la llei els reserva.

Com es lliura la legítima i és possible renunciar-hi?

El lliurament de la llegítima es pot fer de dues maneres. La primera és mitjançant l'assignació de béns concrets, sempre que el legitimari accepti rebre'ls i el valor assignat coincideixi amb la quantia que li correspon. La segona és alienant part dels béns de l'herència (és a dir, amb una venda) i repartint l'import en metàl·lic entre els legitimaris. En tot cas, és possible renunciar a la llegítima, però la renúncia ha de ser expressa, pura i simple.

Una renúncia tàcita o condicionada no és vàlida. Aquesta renúncia es pot fer en vida del causant, en un pacte successori, o després de la seva mort, en l'anomenat moment de la partició. La llei protegeix el dret del legitimari a decidir lliurement sobre la seva part, però exigeix que la seva voluntat quedi clara i sense ambigüitats.

En cas de dubte, es presumeix que el legitimari accepta la llegítima. Per això és recomanable comptar amb assessorament legal especialitzat, atesa la complexitat tècnica de la normativa civil catalana en matèria successòria.