La crisi d'habitatge a Espanya ha escalat en les últimes dècades, assolint una situació crítica que es reflecteix en les estadístiques oficials. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), el 2024 el 20,4% de les llars eren de lloguer, una xifra que evidencia un augment interanual. Aquesta tendència s'accentua a les regions amb més demanda. Les Balears lidera la llista, amb un 30,9% d'habitatges de lloguer, seguida de Catalunya (27,9%) i Madrid (27,1%). El problema s'agreuja en zones turístiques, on l'auge del lloguer de vacances ha reduït l'oferta d'habitatge habitual i ha disparat els preus.

En resposta, la legislació espanyola ha implementat mesures per pal·liar la crisi. La nova reforma de la Llei d'Habitatge, popularment conegut com a llei de lloguers, introdueix canvis significatius, sent el més destacat el dret de permanència.

D'acord amb l'article 10 de la Llei d'Arrendaments Urbans, els contractes firmats des del 6 de març de 2019 es prorrogaran automàticament si la seva durada és inferior a cinc anys, si el propietari és una persona física, o a set anys, si és una persona jurídica (empresa). Això garanteix que els llogaters que compleixin les seves obligacions puguin romandre a l'habitatge durant el període pactat, fins i tot si el propietari s'oposa. Al seu torn, l'arrendatari no podrà finalitzar el contracte durant aquell termini.

L'objectiu de la mesura és proporcionar estabilitat als llogaters en un mercat volàtil i alcista. Tanmateix, la reforma ha polaritzat a la societat: mentre és ben rebuda pels inquilins, ha generat protestes entre els propietaris, que la consideren una vulneració del seu dret de propietat. Les associacions de propietaris argumenten que la llei limita la seva capacitat per disposar lliurement dels seus immobles, restringint opcions com la venda o l'actualització del preu del lloguer.

Com a conseqüència, es tem que molts propietaris optin pel mercat turístic a curt termini per eludir aquestes restriccions. Aquesta reacció podria, irònicament, agreujar l'escassetat de lloguers de llarga durada i aprofundir la crisi d'accés a l'habitatge que la llei busca resoldre.

Un dels problemes centrals de l'habitatge és la desconnexió entre els salaris i el preu del mercat immobiliari. Després de la pandèmia, els preus de compra i lloguer s'han disparat, impulsats per l'alta demanda, la inversió turística i els fons voltor. Això ha creat una situació on una gran part de la població en destina més del 30% dels seus ingressos a l'habitatge, superant el llindar de l'assequible.

Les conseqüències són palpables: retard en l'emancipació juvenil, augment de la desigualtat i exclusió dels centres urbans. Es busquen solucions, com la Llei d'Habitatge que regula els lloguers, però el debat entre la intervenció estatal i el lliure mercat continua obert. En essència, l'habitatge ha deixat de ser un dret per convertir-se en un luxe inabastable per a molts.

Mentre el diagnòstic és compartit per ciutadans, experts i polítics, el debat es trasllada ara al camp de les solucions. Com es pot garantir l'accés a un sostre? Les propostes, diverses i sovint contraposades, formen un complex mapa de rutes per desencallar un dels problemes estructurals més importants d'Espanya. La mesura en la qual més coincideixen els economistes i col·lectius socials és la necessitat urgent d'ampliar el parc d'habitatge públic de lloguer. Espanya, amb només un 2,5% d'habitatge protegit, és molt lluny de la mitjana europea, que voreja el 9%.