El terreny de joc de la pesca europea està embolicat en una tempesta perfecta, i el sector català n'és un dels més perjudicats. La recent proposta de la Comissió Europea per a la gestió de la pesca al Mediterrani l'any 2026 ha caigut com una bomba als ports catalans: la flota d'arrossegament veuria els seus dies de mar limitats a una xifra que sembla de còmic, només nou dies a l'any. Antoni Abad, president de la Federació Nacional Catalana de Confraries, no ha tingut cap mena de dubte a l'hora de qualificar la mesura com "un despropòsit de proporcions bíbliques". La seva veu, carregada d'indignació i preocupació, resumeix el malestar general d'un col·lectiu que se sent assetjat i incomprès per les institucions europees. La Comissió no només planteja aquest tall dràstic, sinó que afegeix una condició que, des de la perspectiva dels pescadors, resulta cínica.

Obre la porta a ampliar aquest nombre de dies només si s'apliquen "mesures addicionals de sostenibilitat". Però és aquí on rau el nucli de la controvèrsia. "Fa cinc anys que estem adoptant mesures de sostenibilitat, any rere any. No sé quines més es poden inventar", s'exclama Abad, evidenciant la sensació d'haver arribat a un punt de ruptura. El president de la FCNC posa el dit en la llaga d'una política que, segons ell, actua per inèrcia i sense una anàlisi rigorosa de la realitat. "Abans d'exigir-nos que n'apliquem més, que vinguin, primer, i analitzin els efectes que han tingut les que ja hem aplicat", reclama amb contundència. És una crida a que les decisions es basin en dades i no només en teories.

La viabilitat econòmica del sector

Més enllà de la discussió ecològica, Abad alerta sobre l'impacte econòmic immediat i devastador. "Ens reclamen el dret a treballar, però amb nou dies a la mar, aquest dret es converteix en una farsa", assenyala. La xifra que maneja el sector per a la seva pròpia supervivència és ben diferent: un mínim de 180 dies de mar a l'any. Qualsevol cosa per sota d'aquest llindar suposa, literalment, la fi. "Si aquesta proposta segueix endavant, la nostra activitat no serà viable. Senzillament, haurem de plegar", sentencia Abad. Les conseqüències en cadena són fàcils de preveure: desaparició de negocis familiars amb generacions de tradició a les espatlles, pèrdua de milers de llocs de treball directes i indirectes (a les confraries, a les empreses auxiliars, a la comercialització) i un cop mortal per a l'economia costanera i la seguretat alimentària local.

Aquest enfrontament no és només una discussió sobre quotes de pesca. Simbolitza la fractura creixent entre una administració europea distant, que legisla amb criteris ambientals generals, i les comunitats locals que es veuen directament afectades per aquestes decisions. El sector pesquer es veu a si mateix com el pallasso de la funció, el bo per excel·lència d'unes polítiques que no tenen en compte el seu esforç ni la seva realitat diària. La reclamació d'Antoni Abad i les confraries que representa és clara: diàleg, avaluació seriosa i solucions realistes.

"No ens tanquin les portes del mar i després ens demanin que busquem més portes. Primer, obrin les que ja tenim i mirin què hem fet amb elles", conclou, en una metàfora que resumeix la frustració d'un ofici que es veu navegant cap a l'oblit, amb els permisos de navegació caducats per decisió de Brussel·les. La bola ara està al camp de les institucions. La pregunta que flota en l'aire és si Brussel·les retrocedirà, si oferirà contraparts o si, al contrari, mantindrà el seu pla, arriscant-se a provocar un tancament en massa d'una de les activitats econòmiques més antigues i emblemàtiques de la Mediterrània.