Espanya va pel camí de convertir-se en el país de l'OCDE que haurà de destinar una part més gran de la seva riquesa anual al pagament de pensions el 2050 si persisteix la inacció davant l'envelliment imparable de la seva població. Aquesta és la conclusió més crítica de l'informe bianual sobre el sistema de pensions que l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha publicat aquest dijous. El document revela que, en l'escenari sense reformes, la despesa pública en pensions a Espanya experimentaria un salt històric, passant de l'actual 13,6% del Producte Interior Brut (PIB) a un 17,3% a mitjans de segle.

Aquesta última xifra no només és la més elevada dels 32 països membres amb dades comparables, sinó que se situa molt per sobre del 10% que es preveu com a mitjana per al conjunt de l'organització, que actualment es troba en un 8,8%. La projecció dibuixa un escari on l'economia espanyola haurà de dedicar gairebé un cinquè de la seva producció total a finançar les prestacions de jubilació, una càrrega que, segons els experts, podria llastrar greument el creixement i la competitivitat.

El nucli del problema rau en l'anomenada "bomba de rellotgeria demogràfica". Espanya presenta una de les esperances de vida més elevades de l'OCDE, combinada amb una de les taxes de fertilitat més baixes. Aquesta equació, sostinguda durant dècades, ha donat com a resultat una piràmide de població que s'inverteix progressivament. "Mentre la majoria dels països de l'OCDE han implementat o estan discutint reformes per adaptar els seus sistemes a aquesta realitat, com l'ajustament automàtic de l'edat de jubilació amb l'esperança de vida o l'incentiu de plans de pensions privats, Espanya roman en un punt mort polític", assenyala l'informe.

La projecció del 17,3% del PIB no és, segons l'anàlisi, una fatalitat inevitable. Es tracta de l'escenari més pessimista, que es materialitzaria si no es produeixen canvis profunds en el sistema. L'OCDE fa una crida a l'acció urgent, subratllant que cada any de retard en l'aplicació de mesures agreuja el problema i redueix el marge de maniobra. Entre les recomanacions, es troben l'impuls decisiu als plans de pensions d'empresa, la vinculació explícita de l'edat de jubilació a l'esperança de vida —una mesura que ja funciona en països com Dinamarca o Itàlia— i la promoció de l'ocupació entre les persones majors de 55 anys.

Les conseqüències econòmiques de la inacció

La destinació d'una part tan descomunal del PIB a les pensions tindria efectes en cadena sobre la resta de l'economia. Els experts alerten que una pressió fiscal creixent per finançar aquest desemborsament podria minvar la inversió privada, reduir la capacitat de l'Estat per invertir en àrees crítiques com l'educació, la sanitat o la transició verda, i suposar una càrrega insostenible per a les generacions més joves. El contrast amb la mitjana de l'OCDE és eloqüent: si el conjunt de l'organització destina el 10% del seu PIB a pensions el 2050, Espanya, amb el seu 17,3%, es veuria obligada a desviar recursos que els seus competidors podrien emprar en R+D o infraestructures.

Aquesta divergència, adverteix l'informe, podria suposar una pèrdua significativa de competitivitat internacional i un fre estructural al creixement econòmic espanyol durant dècades. En definitiva, l'informe de l'OCDE actua com una severa alerta sobre un futur que, encara que proper, no està escrit en pedra. La diferència entre un escari de sostenibilitat i un de col·lapse resideix en la capacitat de consens i anticipació que demostri la classe política i la societat espanyola en el seu conjunt en els pròxims anys.