Les grans metròpolis ja no són el pol d'atracció únic. Les xifres són eloqüents: l'Hospitalet de Llobregat i Terrassa, juntament amb Leganés i Móstoles (Madrid), encapçalen la llista de poblacions amb major demanda d'habitatge de lloguer en relació amb la seva oferta. Aquest fet no és anecdòtic; és la constatació d'un patró massiu de desplaçament. El domini de les perifèries és aclaparador. Dotze de les quinze primeres posicions del rànquing estan ocupades per ciutats satèl·lit d'aquests dos gegants urbans.

La llista es completa amb una desfilada de localitats madrilenyes: Getafe (5), Fuenlabrada (6), Torrejón de Ardoz (7), Alcalá de Henares (8), Alcorcón (12) i Alcobendas (13). La conclusió és inapel·lable: la pressió s'ha descentralitzat. Tant és així que la mateixa ciutat de Madrid es desploma fins al lloc 33, i Barcelona es manté, amb esforç, en el 21, superada per altres poblacions de la seva àrea com Sabadell (9) i Badalona (11)

Aquest fenomen respon a una equació simple: els preus insostenibles a les capitals expulsen llogaters i famílies cap a municipis on l'habitatge encara és més accessible, tot i que la pressió inflacionista ja és un fet constatat. No es tracta d'una elecció, sinó d'una necessitat. La diàspora no es limita als entorns de Madrid i Barcelona. El fenomen es repeteix, amb menor intensitat però igual claredat, en altres punts de la geografia espanyola. Guadalajara, clarament influenciada per l'efecte de desbordament de la capital espanyola, és l'única capital de província que irromp en el 'top 10'.

No obstant això, un segon esglaó del rànquing està ocupat per capitals que experimenten una forta demanda interna. Vitòria (14), Pamplona (15), Lleida (16), Saragossa (17), Palma (18) i Tarragona (19) formen aquest grup de ciutats que, sense la mida de les metròpolis, es converteixen en focus d'atracció regional i presenten una tensió per l'habitatge de lloguer molt superior a la de Madrid o Barcelona.

Altres capitals com Castelló de la Plana (27) o Toledo (30) també superen amb escreix la capital d'Espanya. Aquesta llista s'estén fins a incloure un total de 48 capitals de província, un indicador que la crisi de l'habitatge és un problema generalitzat que afecta pràcticament totes les capitals espanyoles amb una certa vitalitat econòmica i demogràfica.

Radiografia d'un fenomen estatal

L'anàlisi de les dades permet identificar fins a 11 províncies on es replica el fenomen del desplaçament de la demanda des de la capital cap als municipis del seu entorn.

  • València: La capital, en la posició 54, veu com la demanda se centra en localitats com Torrent (23), Paterna (25), Montcada (44), el Port de Sagunt (47) o Gandia (53). Aquest últim cas és paradigmàtic, ja que mostra com la pressió s'estén cap a nuclis turístics i de segona residència.
  • Canàries: L'arxipèlag presenta una dinàmica peculiar i molt intensa. A Gran Canària, Telde (22) supera Las Palmas de Gran Canària (45). A Tenerife, San Cristóbal de La Laguna (20) i Granadilla de Abona lideren la demanda per davant de Santa Cruz de Tenerife (37). La forta component turística i la limitació de sòl expliquen aquesta dispersió.
  • Alacant: És, juntament amb Madrid, la província amb més representació al rànquing. Alcoi (32) i Elx (46) superen la mateixa ciutat d'Alacant (59). La llista es completa amb una llarga llista de localitats costaneres i de l'interior, des de Benidorm (64) fins a Dénia (105) o Xàbia (154), evidenciant una demanda multifactorial (turística, residencial, de serveis).
  • Andalusia: El fenomen també es fa palès al sud. A Sevilla, Dos Hermanas (36) supera la capital. A Cadis, Jerez de la Frontera (50) i Algesires (91) estan per davant de la capital provincial (95). A Almeria, El Ejido (71) i Roquetes de Mar (74) lideren sobre la capital.
  • Altres casos: A Galícia, Vigo (66) supera Pontevedra (109). A Extremadura, Plasència (156) es col·loca lleugerament per davant de Càceres (158).

Les dades no només descriuen una realitat estadística; dibuixen un canvi estructural en les dinàmiques residencials a l'Estat. El model concentrat en el nucli urbà principal està donant pas a un model policèntric i dispers, on la qualitat de vida i l'accés a l'habitatge es juguen en una complexa relació entre el centre i la perifèria. Aquest desplaçament massiu de la demanda cap a les corones metropolitanes i cap a altres capitals no és un alleujament per a les grans ciutats, sinó el símptoma d'una crisi que s'està expandint i diversificant, configurant un nou i complex mapa de l'accessibilitat a l'habitatge a l'Estat