En el complex mosaic de les finances autonòmiques, Catalunya es troba, un cop més, en el punt de mira. La notícia de les noves condicions de finançament regional per al període 2026-2028, analitzades aquesta setmana per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), no fa sinó confirmar aquesta realitat persistent.

Com a motor econòmic de l’Estat, però subjecta a estrangulaments financers recurrents, la situació de la Generalitat evidencia les profundes fissures d’un model que, sota la pretesa d’un retorn a la normalitat, consolida un accés desigual als recursos.

El nucli de la qüestió rau en la classificació en quatre nivells d’accés als mercats, una estructura piramidal on Catalunya es veu relegada al graó més baix juntament amb el País Valencià i Múrcia.

Aquests territoris, els únics que incompleixen tant el criteri de dèficit com el de deute (superior al 19,5% del PIB), veuran la seva capacitat d’accés al crèdit limitada a la subscripció de préstecs que no superin el 10% de les seves necessitats totals de finançament. Això significa, en la pràctica, una incapacitat pràctica per a emetre deute en els mercats, una eina financera bàsica per a qualsevol administració que pretengui invertir i créixer.

Un context històric de desequilibris

Per entendre la gravetat d’aquesta mesura, cal retrocedir fins a la crisi financera de 2008, un punt d’inflexió després del qual diversos territoris, entre ells Catalunya, es van veure obligats a recórrer als mecanismes extraordinaris de l’Estat. Instruments com el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) van servir de xarxa de seguretat, però amb un cost: la pèrdua d’autonomia financera i la subjecció a condicions estrictes.

Ara, el govern espanyol promou aquesta reforma com a procés de transició cap a la "normalitat" financera, allunyant-se progressivament d’aquests mecanismes d’ajuda amb la previsió que s’extingeixin el 2029.

No obstant això, aquesta "normalitat" es construeix sobre bases profundament desiguals. Les set comunitats que ja es financen exclusivament en els mercats (Astúries, Castella i Lleó, Canàries, Galícia, Madrid, Navarra i Euskadi) continuaran fent-ho sense restriccions. Un segon esglaó, més favorable, inclou regions com Andalusia, Aragó, Balears, Cantàbria i La Rioja, a qui se’ls permetrà combinar el Fons de Finançament amb l’emissió de valors als mercats.

Les conseqüències per a Catalunya

La situació es torna particularment greu per a Catalunya. En ser confinada al quart nivell, la Generalitat es veu privada d’un instrument clau per a la gestió de la seva liquiditat i el finançament d’inversions estratègiques. La impossibilitat d’emetre deute l’aboca a una major dependència dels fons gestionats des de Madrid, limitant severament la seva capacitat per a dissenyar una política econòmica pròpia.

Aquesta restricció s’aplica en un context en què el FLA es converteix en un "mecanisme de darrer recurs", segons l'AIReF, i on només el País Valencià i Múrcia continuaran subjectes a ell per l’incompliment del període mitjà de pagament a proveïdors. Per a Catalunya, la via quedarà reduïda principalment a la Facilitat Financera, un instrument menys rígid que el FLA, però insuficient per a cobrir les ambicions de desenvolupament d’una economia de les seves dimensions.

El criteri utilitzat, el llindar del 19,5% de deute sobre el PIB, actua com una llança que penalitza els territoris que, per raons històriques i de model productiu, arrosseguen una càrrega major. Catalunya, amb un deute que supera amb escreix aquest límit, es veu atrapada en un cicle viciós: la restricció per a finançar-se en condicions competitives li dificulta invertir per a créixer i, per tant, reduir el pes relatiu del seu deute.

La conclusió que se n’extreu de l’anàlisi de l’AIReF és clara: el nou model, tot i que teòricament obre la porta als mercats a totes les comunitats, estableix en la pràctica un règim dual. D’una banda, un grup de regions amb plena capacitat per a gestionar les seves finances amb autonomia.

De l’altra, un segon grup, encapçalat per Catalunya, condemnat a una dependència i a un accés restringit als mecanismes de finançament més avantatjosos. Abans del pròxim 30 de novembre, les comunitats adherides al Fons de Finançament que vulguin combinar-lo amb la sortida al mercat hauran de presentar un Pla Plurianual d’Endeutament. Per a Catalunya, aquest tràmit es farà sota l’ombra d’unes regles del joc que, des del principi, li neguen la possibilitat de jugar en igualtat de condicions.