La Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona ha commemorat el centenari de l'edifici corporatiu que té en propietat a la Via Laietana de Barcelona. Un singular centenari per rememorar que l’edifici es va inaugurar el 14 de desembre de 1925 dins del pla d'obertura de l'emblemàtica via barcelonina. La circumstància ha justificat un exhaustiu treball documental Barcelona Via Laietana; més de cent anys d’història compartida. L'obra feta per l'historiador i museòleg Daniel Venteo recull dades sobre el naixement del carrer, però també respecte a l'evolució del districte de Ciutat Vella, des del 1855 fins a l’actualitat, tot explicant diverses consideracions i modificacions substancials que han marcat l’evolució de tot el barri.
L'actual president de la centenària entitat, que es va fundar el 1902, Joan Ràfols, fa valer que en els darrers 25 anys la població del barri no ha crescut, però sí que hi ha hagut un canvi socioeconòmic significatiu, amb modificacions destacables en la seva composició. “La població nascuda a l’estranger ha passat del 14,8% del total l’any 2000 al 65,3% el 2025. Principalment, són persones provinents del Pakistan, Bangladesh, Marroc i Itàlia, la qual cosa reflecteix la diversitat cultural del districte”. Les persones del barri viuen, principalment, de lloguer en aquesta part del districte que té el parc d’habitatges més antic de tota la ciutat de Barcelona, ja que el 77% dels pisos es van construir abans de l’any 1940.
Aquesta és una realitat que preocupa a la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i no només respecte al barri de Ciutat Vella, sinó per a tot Catalunya. "Es necessita una gran inversió en rehabilitació del parc d'habitatges a Catalunya perquè és molt antic i no s'hi fa manteniment, entre altres coses, per manca de polítiques d'habitatge adequades i perquè en els últims anys s'ha demonitzat el paper dels propietaris", manifesta el president de l'entitat. Ràfols argumenta que "sense polítiques d'estímul als propietaris perquè inverteixin en millores en els habitatges -siguin de lloguer o siguin per a ús personal- no es tindrà un parc ben adequat a les funcionalitats que necessita la societat avui en dia".
"Espanya no ha fet polítiques d'habitatge des de la crisi del 2008"
Per no parlar, diu, de la manca de suport a promotors i constructor perquè aixequin habitatges de nova construcció. "Des de la crisi immobiliària de 2008, a Espanya, s'ha deixat de fer polítiques d'habitatges i les regulacions que s'han posat en marxa són contradictòries i no fomenten el sector". Amb una població creixent, a Catalunya hauria de construir 140.000 pisos nous cada any i no arriba a uns 15.000 els que surten al mercat. A més, a Barcelona capital i l'àrea metropolitana, que concentra la majoria de la demanda, és on hi ha menys oferta de nova construcció.
Per totes aquestes raons, Joan Ràfols admet que de moltes de les etapes de la història de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, l'actual és, sens dubte, una de les més complexes. "És com si no haguéssim après de l'experiència" esmenta Ràfols i relata que a Espanya el topall en els lloguers ja va existir entre 1920 i 1994. El 1920, les Corts Generals espanyoles van aprovar el Decret Bugallal per frenar la inflació dels preus de l'habitatge mitjançant una reducció sistemàtica dels lloguers, una pròrroga de tots els contractes d'arrendaments urbans i una limitació de les causes dels desnonaments. La regulació es va mantenir fins al 1994, amb l'aprovació de la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU). "Si una lliçó es pot extreure de tot aquest període és que el control del mercat del lloguer no va servir perquè hi hagués més oferta al mercat, per tant, no hem après de l'experiència i s'ha establert uns nous topalls al preu del lloguer que, evidentment, no són la solució a la crisi de l'habitatge", manifesta el president de la Cambra.
L'entitat sense ànim de lucre, que representa i dona servei a les persones propietàries d'habitatges, finques urbanes i patrimonis immobiliaris, defensa com exposen els seus primers estatuts de 1902, els interessos dels seus associats, oferint serveis tècnics, jurídics, fiscals i immobiliaris orientats a garantir una gestió segura, eficient i legal del patrimoni.
També és una peça clau en l'anàlisi del sector i l'elaboració d'estudis i informes que aporten coneixement sobre la situació del sector immobiliari dins i fora de Catalunya. Entre les tasques d'investigació més recents, l'entitat ha presentat un informe sobre la titularitat de les propietats a la ciutat de Barcelona, que mostra que el 99% dels propietaris tenen entre una i cinc referències cadastrals residencials, amb una mitjana d’1,21 immobles per titular. Unes dades que confirmen que el parc residencial de la ciutat de Barcelona està altament fragmentat.
"El conjunt d’aquestes dades permet concloure que el debat sobre l’habitatge a Barcelona necessita una reorientació profunda. Les evidències cadastrals mostren que la concentració especulativa no són el problema central i que les causes reals són urbanístiques, demogràfiques i estructurals. El parc residencial continua fragmentat i sostingut per una majoria creixent de petits propietaris. Qualsevol política que no tingui en compte aquest diagnòstic corre el risc de ser simbòlica, insuficient i, a la llarga, contraproduent”, va exposar durant la seva difusió l'autor de l'estudi, Òscar Gorgues, gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona.
Una entitat per defensar els drets
El desembre del 1913, la Cambra es va instal·lar a la seu actual. Els seus orígens es remunten a finals del segle XIX, quan, a l'empara de la Llei d'associacions de 30 de juny de 1887, es van constituir diverses associacions de propietaris de Barcelona. Entre elles hi havia la Cambra Gremial de la Propietat i la Sociedad Mutua del Inquilinato, que finalment es van fusionar el 1901 per formar la Cambra Mútua de la Propietat, presidida per Josep Gassó i Marti. El creixement urbà de la ciutat de Barcelona i l'extensió del Pla Cerdà (1860) van ser fonamentals per catapultar l'associació i fer-la créixer en representativitat amb membres com el Sindicat d'Associacions de Propietaris de l'Eixample i Pobles Agregats. A poc a poc va esdevenir en l'actual Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona.
Com recull el llibre Barcelona Via Laietana; més de cent anys d’història compartida de l'historiador Daniel Venteo, la Cambra ha passat per diverses etapes, moltes d'elles vinculades a decisions polítiques:
- Any 1907, un decret reconeix l'extensió i la importància de la propietat urbana per fer créixer el país. Es reconeixen les Cambres Oficials de la Propietat Urbana, per abordar la conservació i la modernització del parc d'habitatges.
- Any 1919, s'estableix la col·legiació obligatòria dels propietaris urbans. De manera que la Cambra de Barcelona va créixer significativament i el 1927 se li va atorgar personalitat jurídica pròpia i un rol consultiu per a l'Administració.
- Any 1932, la junta de govern de la Cambra va demostrar compromís social davant la crisi econòmica dels anys 30 i va defensar la seguretat jurídica en els arrendaments.
- Any 1936, la Generalitat suprimeix les Cambres de la Propietat Urbana per un model de gestió immobiliària més social.
- Any 1941, després de la Guerra Civil, el règim franquista retorna les funcions a les cambres, però imposa l'adhesió al règim per als seus dirigents.
- Anys 50 i 60. La Cambra requeria les administracions un model de planejament urbà per acollir l'onada migratòria de les zones rurals a la gran ciutat. "L'estricta congelació de lloguer era el factor principal responsable de la falta de nova construcció per atendre les necessitats de l'elevada immigració cap a les ciutats", recull el llibre del centenari. El 1950, el 90% del parc del lloguer d'habitatge era en edificis de propietat vertical.
- Any 1960, es desbloqueja la Llei de la propietat horitzontal per facilitar l'accés d'una part de la població a la propietat. La Cambra va col·laborar activament en la implantació d'aquesta divisió horitzontal. Així, l'any 2001, el 68% de la població ja vivia en pisos de propietat.
La Llei Boyer i la LAU
- Any 1985. La reforma de la legislació d'arrendaments, amb la llei Boyer de 1985, i la LAU de 1994, va normalitzar el mercat, però va generar tensions, com l'augment de preus i la gentrificació, "avant la falta d'ajuts socials per a les famílies amb dificultat per pagar els lloguers actualitzats".
- Anys 80. El restabliment democràtic comporta la reestructuració de la Cambra. El 1982, la Generalitat assumeix competències sobre les cambres de la propietat urbana.
- Any 1990, la Generalitat retorna a la Cambra el seu caràcter d'associació privada, eliminant l'afiliació obligatòria. Funciona, no obstant això, sota la tutela administrativa de la Generalitat. El 1996, es constitueix la Confederación de Cámaras de la Propiedad Urbana, en l'actualitat presidida per un català: Josep Maria Font.
El segle XXI, amb una àmplia xarxa d'oficines i un equip multidisciplinari d'experts, la Cambra dona suport tant a propietaris individuals com a comunitats de veïns, petits propietaris o grans tenidors, oferint una atenció personalitzada i rigorosa. A més, impulsa la difusió de coneixement i l'accés a la informació mitjançant publicacions, formació i una plataforma en línia per a socis, amb contractes, models, consultes i recursos sempre actualitzats. "Tots els nostres serveis estan orientats a garantir la màxima seguretat jurídica en cada gestió, oferint als propietaris la tranquil·litat de complir amb la normativa vigent i protegir els seus drets".