La justícia ha posat fi a més de dues dècades de litigi entre Samuel Eto'o i el fisc espanyol amb un desenllaç sorprenent. L'exdavanter del FC Barcelona no haurà d'abonar els prop de 900.000 euros que li reclamava l'Agència Tributària per l'exercici del 2005, però la seva victòria no té res a veure amb la legalitat de les seves estructures societàries ni amb la naturalesa dels seus ingressos. El cop de gràcia contra Hisenda li ha arribat a l'exfutbolista per la via dels terminis processals, una qüestió menor que s'ha acabat convertint en un veritable malson per a la inspecció. El conflicte es remunta a l'etapa daurada del camerunès al Camp Nou.
Els inspectors d'Hisenda, segons informa El Confidencial, van sospitar que una part dels diners que va ingressar Eto'o l'any 2005 no havien passat pel seu IRPF, sinó que havien viatjat a través de dues societats, una amb seu a Espanya i una altra a Hongria. Per al fisc, aquella estructura no era més que un simulacre per tributar menys, de manera que va reclamar al jugador una mica més de 409.000 euros més una sanció que enfilava el 125% de la quota. Al final, la factura total superava amb escreix els 900.000 euros. L'expedient, però, no era el primer que esquitxava el davanter. Mesos abans, Eto'o havia reconegut davant la justícia penal un frau de 3,8 milions d'euros i havia pactat amb la fiscalia per evitar la presó. Aquella ferida va quedar tancada amb el pagament i la confessió. Però el contenciós del 2005 va continuar el seu curs per la via administrativa fins a arribar a l'Audiència Nacional, que ara li ha donat la raó a l'exfutbolista.
El rellotge jugava a favor del jugador
La inspecció d'Hisenda disposava per llei d'un termini màxim d'un any per completar les seves actuacions. El problema és que en el cas d'Eto'o la investigació es va allargar més del doble. L'administració, per justificar-se, va al·legar que bona part d'aquella demora no se li podia retreure a ella, sinó al mateix contribuent, que suposadament havia retardat el lliurament de documents. En concret, l'inspector va carregar contra el futbolista un retard de 223 dies per no haver presentat a temps un contracte firmat amb el FC Barcelona el 2004. I, a més, va afegir altres 43 dies per un suposat ajornament de terminis que el jugador hauria sol·licitat. En total, Hisenda sostreia 266 dies del còmput per mantenir-se dins de l'any reglamentari. La jugada, però, li ha sortit malament.
La sala de l'Audiència Nacional ha analitzat les dilacions al·legades per la inspecció i n'ha qüestionat frontalment la validesa. Pel que fa al contracte amb el Barcelona, el tribunal argumenta que una vegada que el representant legal del jugador va comunicar a Hisenda que li era impossible localitzar el document, el que procedia era que l'administració l'obtingués a través d'altres mitjans. I així ho va acabar fent, quan va requerir el contracte directament al club. Per tant, el retard que realment es pot atribuir al futbolista es redueix a només 24 dies, no als 223 que va reclamar Hisenda. Respecte dels 43 dies addicionals per un suposat ajornament, la sentència és encara més contundent: no consta en l'expedient cap prova fefaent que Eto'o sol·licités formalment cap ajornament. Ni tan sols hi ha una data inicial a partir de la qual aquell ajornament pogués comptar. Per al tribunal, aquesta dilació no pot ser acreditada i, per tant, ha de caure per complet.
Un cop restituït el calendari real de la inspecció, l'Audiència Nacional ha conclòs que Hisenda va superar el termini d'un any que li marcava la llei. I aquest excés, per molt menut que sigui, té una conseqüència irreversible: la prescripció del dret de l'administració a liquidar l'impost. Quan l'inspector va notificar la regularització, ja era massa tard. El temps havia jugat a favor d'Eto'o. El resultat final és que el futbolista no haurà de pagar ni els 409.000 euros reclamats ni la multa del 125%. La sentència tomba una resolució prèvia del Tribunal Econòmic-Administratiu Central que fins ara havia donat la raó al fisc. Després de dues dècades de batalla judicial, el camerunès tanca aquest capítol amb un veredicte favorable. La seva victòria, però, és més una derrota d'Hisenda per mala gestió dels terminis que una declaració d'innocència sobre el fons de l'assumpte.