L’habitatge, especialment el de lloguer, és una de les causes fonamentals d’empobriment i d'inestabilitat vital per a molts segments de la societat catalana, fruit del creixement dels preus del lloguer de 129,4 % (2000– 2023) i amb tres de cada deu llogaters que destinen el 40 % o més dels seus ingressos a l’habitatge. De mitjana, a Catalunya una llar de lloguer necessita 20 anys d’estalvi per a l'adquisició d'un habitatge de segona mà. Tot i el creixement econòmic actual, la pobresa i l'exclusió social a Catalunya són persistents i tenen un fort biaix infantil, ja que afecten el 24,8 % de la població (més de 2 milions de persones) i el 36,5 % dels infants, amb una incidència especialment elevada en llars monoparentals (47 %), malgrat l'efecte protector de prestacions i serveis socials.

Les desigualtats educatives estan fortament condicionades per l’origen social de l’alumnat i del seus progenitors. Malgrat l'expansió sostinguda de l’escolarització postobligatòria, persisteix l’abandonament educatiu prematur —gairebé deu vegades superior entre joves de famílies amb baix nivell educatiu— i les desigualtats en l’accés als estudis universitaris, on hi accedeix el 73,8 % dels joves del quintil més ric, enfront del 28 % del quintil més pobre. El mercat laboral català viu una etapa de creixement i de consolidació de l’estabilitat, però està condicionat per una transformació tecnològica profunda, amb una temporalitat de l’11,7 % (2025) —en mínims històrics— i una parcialitat del 19,2 %. Malgrat tenir la taxa d'atur més baixa des del 2008 (8,2 %), l'11,8 % de les persones ocupades es troben en risc de pobresa, mentre que el 28,6 % dels llocs de treball presenten un risc alt o molt alt d’exposició a la intel·ligència artificial, amb impactes desiguals segons sectors i perfils.

Impacte en la salut

A Catalunya, tot i els bons resultats agregats a nivell de salut persisteixen desigualtats socials i territorials. El codi postal condiciona els anys d'esperança de vida amb diferències de fins a 2,4 anys entre municipis i de més d’11 anys entre barris segons renda. La salut mental emergeix com a repte clau, amb un 21,7 % de joves amb malestar emocional. La demografia catalana viu un procés de transformació amb un 19,5 % de població de 65 anys o més, una fecunditat en mínims històrics (1,08 fills per dona) i més de 320.000 persones grans vivint soles, fet que incrementa la pressió sobre salut i cures, però també reflecteix un augment de la longevitat i de l’esperança de vida.