Como queda patente a la biografía que acaba de escribir Jordi Amat, Josep Benet estuvo, desde los años cuarenta, en la sala de máquinas de prácticamente todas las iniciativas de resistencia contra el franquismo organizadas desde el catalanismo.

Benet, que había sido monaguillo de Montserrat y miembro de la Federació de Joves Cristians antes de la guerra, quedó profundamente marcado por la Guerra Civil, en la que combatió en el bando republicano. Acabada la guerra, reanudó los estudios y en la Universidad fundó el Front Universitari de Catalunya, que reunió los primeros núcleos de resistencia estudiantil –dividido en quintas en las diferentes facultades–, y publicó la clandestina Orientacions.

Uno de los momentos emblemáticos de su carrera de activista es la tarea al frente de la organización de las Fiestas de Entronización de la Virgen de Montserrat de 1947. Como secretario del secretario de la Comisión Abat Oliba, Fèlix Millet i Maristany, Benet reunió e implicó a un grupo de jóvenes de su generación que colaboraron en imprimir un tono de catalanidad, reconciliación y unidad a un acto de exaltación religiosa. La vinculación de Benet con Montserrat, iniciada en su infancia, continuó con su participación en Germinabit y en Serra d'Or, publicaciones nacidas al abrigo del monasterio, y con la gestación de la entrevista de José Antonio Novais al abad Escarré, que publicó Le Monde en noviembre de 1963.

Su mano está detrás de episodios destacados de la resistencia, como la huelga de tranvías de 1951, la reacción ante el asunto Galinsoga y la campaña del caso Pujol, las acciones a favor del catalán en la escuela, la campaña "Queremos obispos catalanes", etc. Asimismo, como abogado defendió a numerosos procesados políticos, como la esposa del líder comunista Joan Comorera, Rosa Santacana, así como a trabajadores, militantes políticos e intelectuales.

Reconciliación y unidad de todos los catalanes, junto a su catalanismo insobornable y a su fe religiosa, son los pilares de su pensamiento y de su vida. Todo ello hizo que participara en las iniciativas políticas de cara a la muerte del dictador, especialmente en la Assemblea de Catalunya, siempre como independiente. Al mismo tiempo, como historiador fue autor de varios títulos, entre los que se cuentan su obra de referencia, Maragall i la Setmana Tràgica, así como varios volúmenes dedicados a la represión franquista, especialmente los consagrados a Lluís Companys, Domènec Latorre, Manuel Carrasco i Formiguera, Carles Rahola y Joan Peiró.

Con la muerte de Franco, su larga dedicación a la reconstrucción nacional del país y al combate contra la dictadura lo llevó al Senado con la Entesa dels Catalans. Fue el más votado del Estado. Como parlamentario se enfrentó al president Josep Tarradellas y el año 1980 fue candidato a president de la Generalitat como independiente, encabezando la lista del PSUC. De 1984 al 2000 fue director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

El artículo seleccionado fue escrito tal día como hoy de hace 39 años por Josep Benet. En él, el senador mira atrás para recordar la tenacidad y la pervivencia de la Diada Nacional de Catalunya durante los años más oscuros del franquismo, y hace un llamamiento para que aquel ejemplo no quede malogrado pocos meses antes de la aprobación de la Constitución de 1978 y que siga siendo un día de homenaje, de afirmación nacional y de reivindicación.

 


Onze de setembre

Josep Benet
Hoja del Lunes, 11 de setembre de 1978

Anys de resistència. 

Tot semblava perdut aquell any 1939. La desfeta de Catalunya era total. El gran escriptor català Gaziel ho constatava amb aquestes paraules: “Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un tros trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana. Sí, hem perdut; Catalunya ha perdut”.

En aquella tràgica situació, en que la pèrdua de les llibertats autonòmiques a Catalunya i Euzkadi coincidia amb la pèrdua de les llibertats democràtiques a tot l’Estat espanyol, va arribar la Diada de l’Onze de Setembre d’aquell any 1939. El primer Onze de Setembre de la postguerra, viscut en plena repressió. Els vencedors havien suprimit el monument a Rafael Casanova, segons deia la premsa de l’època, “para que no sirva de pretexto a desviaciones separatistas y antinacionales”. Conservar en el propi domicili petites estàtues de Rafael Casanova era considerat delicte... Però, tanmateix, aquell Onze de Setembre se celebrà, no s’interrompé del tot la tradició. Uns ciutadans coratjosos aconseguiren de col·locar unes flors a l’indret d’on havien suprimit el monument a Rafael Casanova. Alguns foren detinguts. Foren els primers detinguts de la llarga cadena de detencions dels Onze de Setembre de la postguerra. Aquell Onze de Setembre a la presó Model de Barcelona, un poeta català empresonat contra el qual s’havia demanat pena de mort, Agustí Esclasans, a la cel·la 486 de la 5a Galeria, llegia als seus companys un poema commemoratiu de l’Onze de Setembre, que titulava “Catalunya”. Començava així: “Tot el martiri de les pàtries lentes / pesa en la nit del teu destí fatal, / Catalunya que vas a les palpentes / pels camins d’un misteri funeral (...). Passen els segles i en les hores plenes / canta el dring dels grillons i les cadenes, / tràgica veu del fang del teu passat...” Però, el poeta no perdia l’esperança en el seu poble. Per això, el poema acabava així: “Alça les ales vers la llum dels iris, / pàtria malalta, fita de martiris, / Oh, Catalunya, poble dissortat.”

No perdre l’esperança. Enllaçar el passat amb el present i el futur. Conservar la història pròpia. Recordar i homenatjar aquells que, en el transcurs de la història, lluitaren i es sacrificaren per tal de recobrar les llibertats nacionals catalanes perdudes. Continuar el seu combat per una Catalunya lliure. Heus ací allò que inspirà els nostres Onze de Setembre de la postguerra, mai no interromputs. Us recordeu, vells companys del Front Universitari de Catalunya, dels Onze de Setembre dels anys quaranta? ¿Us recordeu de l’any 1945 en que caigué mort Josep Corbella i ferit greument Joan Grau, detingut i empresonat, la vida del qual salvà l’Abat Escarré? Per allò mateix que lluitàvem aleshores, continuem lluitant avui. Érem molt pocs als anys quaranta i molt pocs encara als anys cinquanta. Però, sabíem que algun dia seríem molts. Ho sabíem quan anàvem a l’església de Sant Boi de Llobregat, clandestinament, a col·locar una corona de llorer sobre la tomba de Rafael Casanova; ho sabíem quan érem dispersats per la força pública en acostar-nos a l’indret on, a Barcelona, hi havia hagut l’estàtua del patriota català; ho sabíem quan érem detinguts i empresonats. Us recordeu, companys de la clandestinitat dels anys seixanta, quan constituírem la primera Comissió universitària per celebrar l’Onze de Setembre? Us recordeu d’aquells primers Onze de Setembre unitaris? Us recordeu, companys de Comissions Obreres, aquelles detencions, amb motiu de l’Onze de Setembre, quan a la Via Laietana éreu maltractats d’obra i de paraula perquè havíeu assistit a la manifestació de l’Onze de Setembre? Amb aquells Onze de Setembre preparàvem la gran Jornada de l’Onze de Setembre de 1977.

Amb els Onze de Setembre dels anys de la resistència havíem contribuït a assegurar la continuïtat de la història del nostre poble. Havíem contribuït a assegurar la identitat de la nostra Diada Nacional. Diada d’homenatge a tots aquells que el 1714 i en el transcurs de la nostra història, han lluitat, han sofert i han mort per les llibertats nacionals del poble de Catalunya. Diada, també, de reivindicació, de mobilització popular, perquè el combat continua, i ha de continuar fins que el poble de Catalunya no aconsegueixi la seva llibertat total.

Durant els anys de la resistència vam salvar la identitat de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre. Que ara, quan encara el combat continua –perquè res no ens ha estat donat, ni ens serà donat graciosament–, no es perdi la identitat de la nostra Diada Nacional, per falses il·lusions. Que l’esperit de la nostra Diada no sigui mistificat. Que continuï essent una Diada d’homenatge, d’afirmació nacional i de reivindicació. Com ho va ser abans del 1939, com ho va ser també durant els anys de la resistència.