Nombre del todo imprescindible cuando hablamos de novela negra en nuestro país, conocimos a Marc Pastor con la publicación de La mala mujer (2008) -un año antes había publicado Montecristo-, novela de debut que devino un pequeño gran fenómeno siendo traducida a una docena de lenguas. L’any de la plaga (2010), Bioko (2013), Farishta (2017), Els àngels em miren (2019) y L’horror de Rèquiem, completan una bibliografía que ahora se amplía en Riu de safirs, a la venta a partir del próximo miércoles 17 de enero, os adelantamos (en su versión original en catalán) el primer capítulo de esta historia, novela negra y de aventuras que te abduce, protagonizada por la Esmeralda, una mujer fuerte y misteriosa, que es capaz de prever las muertes, y el Tahiri, un policía sin vocación pero con principios, que se afana por poner paz entre las bandas rivales que se disputan el control del negocio de las minas de zafiros de Madagascar.
Riu de safirs. Capítulo 1
Chungking Mansions
Hong Kong
Abril del 2023
Vuit mil cinc-cents quilòmetres em separaven de Hong Kong. Vuit mil cinc-cents dies em separaven de l’Esmeralda.
Vam aterrar un dimecres perquè una de les condicions de la Gabriella per viatjar-hi era que volia tenir temps de fer turisme abans de la cita. No hi vaig posar cap objecció: el trajecte des de París amb escala a Dubai havia estat esgotador, i quatre dies serien suficients per refer-nos una mica i adaptar-nos al canvi horari. Patíem per l’Eros, perquè amb un any i mig té la rigidesa rutinària d’un funcionari de presons, però a la fi és qui s’ha acomodat millor als nous cicles de son. Mentre ell dorm entre nosaltres dos amb un abandonament profund i càndid (de tant en tant es gira i s’estira i es deslliura dels llençols i reclama el seu tron com a emperador dels somnis), la Gabriella i jo pas-
sem les nits desvetllats i els dies sense esma.
Encara sort que no hem de fer la quarantena obligatòria perquè tots tres estem vacunats amb la pauta esterilitzant de la Iefremov, que s’ha demostrat la més efectiva contra el virus, tot i que encara a l’abast de molt pocs. Aconseguir-la em va costar gairebé el triple del que he acabat pagant pels vols i l’estada al King’s Hotel del barri de Kowloon, un modest tres estrelles situat en un carreró tranquil a quatre passes del bullici de Nathan Road i a vint minuts a peu del lloc que fa més de vint-i-tres anys que m’espera.
D’aquesta manera, tenim tota la llibertat que la immunització plena, el petit Eros i l’insomni exasperant ens concedeixen per visitar el temple Wong Tai Sin, els mercats de Mong Kok, o per deixar-nos bressar per les aigües de la badia al massa atapeït (pel meu gust) Star Ferry mentre fotografiem l’skyline de la ciutat.
Ahir, m’estava cruspint uns dimsum farcits de no vull saber què en una parada a peu de carrer, amb l’Eros fent una capcinadeta malgrat la fressa del trànsit i la flaire de fregit, suor i sàndal. Esperàvem que un vell arrugadíssim de bigoti teranyinesc acabés de fer un massatge als peus de la Gabriella en un local prop de l’hotel. Tenia la mirada perduda en l’horror vacui de la vorera del davant, en les botigues de rellotges falsificats, els neons com estructures laberíntiques, la roba estesa de sortints impossibles, el taxista que s’escatinyava els queixals amb insistència autolítica i que em va recordar aquell cop que el capità Ramiadrinson va aparèixer amb mitja dentadura a les mans, la boca ensangonada i el cuiner de l’hotely Zava Misy detingut perquè havia preparat un ravitoto (fins aleshores, el millor d’Ilakaka) amb un pedrot traïdor ocult entre la mandioca. El cuiner, no en sé el nom, va argüir que el culpable era el proveïdor de la carn de zebú, que d’ençà que els dahalos li havien robat mig ramat, només n’hi subministrava els més magres i secs, i que de ben segur que hi afegia pedres i terra seca per inflar-ne el pes. El seu al·legat va servir de ben poc perquè el pobre home es va quedar sense proveïdor i sense les poques dents que encara conservava. El capità Ramiadrinson va morir al cap de poc temps (les habilitats culinàries de l’esdentegat no hi van tenir res a veure) i per això soc avui aquí.
No pel capità, és clar. Sinó a causa de la mort del capità, i tots els fets posteriors.
La Gabriella m’arrenca dels records en agafar-me de la mà i besar el front de l’Eros. Sap que hi torno a pensar, que no puc escapar del passat. Que no podré fins que arribi aquest moment.
Vuit mil cinc-cents dies, la meva condemna. A la incertesa. A la promesa que vaig fer. A aquell futur remot que s’ha plantat davant meu, inexorable, a pesar de tots els obstacles. Com si li donés la raó quan ella em deia que la realitat s’hi resistiria. Mai hauria cregut que podria acudir a la meva cita amb ella, aquí. Mai hauria cregut que arribaria aquest diumenge d’abril.
Des de primera hora, la Gabriella i jo fem veure que és un dia més. Canvio els bolquers de l’Eros mentre ella li prepara l’esmorzar. Sortim de l’hotel a mig matí i enfilem cap a Victoria’s Peak. No parlem gaire i ho atribuïm a l’esforç de la pujada, però tots dos sabem que l’angoixa m’escanya les paraules. Quan ens plantem panteixant al cim més elevat de la ciutat, fa un dia esplèndid i no hi ha ni un sol núvol sobre Hong Kong. Al davant, un escampall de gratacels com estalagmites d’acer, vidre i formigó. Busco l’edifici de Chungking Mansions a l’altra banda de la badia i no el sé trobar. Sona una balada apegalosa de pop xinès per uns altaveus que tampoc no localitzo.
—Totes les ciutats del món són cementiris en cons-
trucció —diu la Gabriella, finalment.
—D’on ho has tret, això?
—M’ho vas dir tu, una vegada. De qui era? Victor Hugo?
L’agafo de la mà i l’Eros ho celebra amb una riallada espontània. Ell també morirà, algun dia. Tan sols espero que no sigui avui.
—Hauríem de buscar un lloc on dinar. Encara és d’hora però la Gabriella no diu que no. Sap com és d’important aquesta data, per a mi. Ens vam conèixer fa tretze anys al mercat de Nadal de l’escola americana d’Ivandry. Ella hi havia anat a acompanyar una amiga que volia embolicar-se amb un professor de Nova York que li tirava la canya. La Gabriella em va explicar que feia d’odontopediatra a França i havia vingut a Antananarivo de voluntària per a una ONG. L’amiga i el professor mai van arribar a res, però nosaltres vam connectar al moment. Una setmana abans que li caduqués el visat, una nit de confidències en un viatge a Nosy Be (massa marisc, massa vi), li vaig confessar que un cop havia fet una promesa a una dona i que no me la podia treure del cap. Ella en va fer broma una estona. Em deia que sempre hi hauria una altra dona a la meva vida, però que no podia estar-ne gelosa perquè pertanyia al passat i al futur, però no al present. En veure que li responia amb un somriure de compromís, no va seguir burxant. «T’ajudaré a complir la teva promesa», em va dir. Mai no li he explicat tota la història. Tan sols sap que he d’estar al vestíbul de l’Hotel Delta de la planta setze de Chungking Mansions, a Hong Kong, el setze d’abril del 2023. He fet imprimir un grapat de folis a la copisteria que hi ha a tocar de l’hotel. Són els fets (o el record que en tinc) que ens han dut fins aquí. Fa mesos que els escrivia, en secret. Els he desat en una carpeta damunt de l’escriptori de l’habitació, al costat d’una Lonely Planet de la ciutat —comprada en una llibreria francesa de Tana abans de coneixe’ns— que ens recomana restaurants que fa temps que no existeixen.
Com la guia, aquesta és la història d’algú que ja no soc jo. Una confessió, silenciada durant més de vint anys. A mitja tarda, m’acomiado de la Gabriella amb un petó. Ella el signa amb el dit índex sobre el trau que em corona el llavi, que és el que fa quan està nerviosa. Abraço l’Eros, più bella cosa non c’è, que deixa anar el cotxe de joguina per pessigar-me l’orella. Quan veu que agafo la motxilla i obro la porta, somica i s’embotzega i jo he de fer el cor fort perquè sento que les cames em faran figa.
—Estareu bé? —pregunto, la veu tremolosa.
—Baixarem al vestíbul perquè corri una estona i després me l’enduré a passejar fins que tornis.
—T’he deixat una cosa que he escrit sobre la taula, per si t’avorreixes.
—Per fi podré llegir-ho. —M’agafa de la mà—. Pensava que no m’ho diries mai.
—Ho sabies?
—De debò et creies que podies escriure sense que me n’adonés?
Somric sense esma i surto de l’habitació. Els deixo enrere, qui sap si per sempre més.
La caminada fins a l’enorme bloc de les Chungking Mansions es fa eterna. Esguardo tots i cadascun dels centenars de rostres que es creuen amb mi, com si algun hagués de sortir-me al rescat. Vint minuts en què repasso els vint-i-tres anys que fa que llegeixo tot el que hi passa. Com si hi hagués algú a l’altra banda, en un bloc d’edificis colossal marcat per incendis amb turistes calcinats, assassinats, segrestos i desaparicions. Un rusc de quatre mil persones
amuntegades en apartaments minúsculs i foscos, hotels de mala mort, botigues inversemblants. Una ciutat emmurallada dins de les fronteres de la metròpoli, regida per les seves pròpies lleis. Hi he buscat l’Esmeralda, sense èxit.
L’entrada per Nathan Road és un formiguer de gent emmascarada que no s’atura i si ho fa és per vigilar que no els segueixi ningú. Travesso el carrer pel pas de vianants testimonial i un tuk-tuk surt de darrere un autobús i salto per esquivar-lo. Caic als peus de mitja dotzena de ciclomotors que m’eviten com un riu ignora un còdol. Arribo a la vorera de l’altra banda a temps perquè el policia que està menjant pinya en conserva en un dai pai dong em piqui l’ullet com felicitant-me per la gesta. L’almívar li regalima per la comissura dels llavis. Detecto almenys tres carteristes apostats a les escales automàtiques del centre comercial i els fito fixament, senyal internacional que soc de la bòfia i que val més que no em toquin els pebrots. Entro al bloc i busco els indicadors per orientar-me, que tenen la fiabilitat del gat de Cheshire. Localitzo l’ascensor directe fins a la planta quinze, i comprovo que en el botó de la setze hi ha una placa de llautó que anuncia l’Hotel Delta. Un paio enorme m’agafa pel coll amb un braç hipertrofiat i em pregunta en anglès d’evident accent de l’Àfrica Occidental:
—D’on ets, company?
—Madagascar.
Ho celebra com qui troba un germà perdut durant la guerra.
—Jo de Nigèria.
No comparteixo l’entusiasme, a l’espera de les seves intencions.
—A quin pis vas? —pregunto, amb la certesa que la resposta serà allà on jo li digui.
—On tu diguis, amic. Ets molt lluny de casa. Puc oferir-te companyia molt bona. Molt, molt bona. De confiança. Totes vacunades. Xinesa, coreana, indonèsia..., negra, per si t’enyores. També blanca, però et sortirà més cara.
—Tinc una cita.
—També accepto trios, amic. Més diversió, mateix preu.
—Potser en un altre moment.
El macarró veu que hi ha poc a rascar i m’allibera de l’abraçada fraternal. M’ensenya les dents i m’ofereix la mà, amistós. L’hi estrenyo i m’adono que es fixa en les tres paraules que duc tatuades a l’avantbraç: Mellody, Gloucester, Pegasus. Dubta uns segons si preguntar-me pel significat, fins que detecta un altre paio mig perdut al vestíbul i surt de l’ascensor per oferir-li la mercaderia. Durant la conversa, a l’ascensor hi han entrat set persones més, tot i que el cartell del Ministeri de Sanitat, que fa tota la pinta de no tenir cap competència de portes endins, adverteix que a causa de la pandèmia el màxim d’ocupants és de dos, sota severes multes de guixat, escopinada resseca i un dibuix d’un penis.
Quan l’ascensor s’atura a la planta setze i s’obren les portes, m’adono que l’angoixa m’escanya i no puc respirar.
Encara falta una hora per a la cita. Què és una hora després de vint-i-tres anys? Una eternitat. Si no fos per la moqueta de sanefes puntejada amb constel·lacions de cremades de cigarrets, semblaria la recepció d’un hotel força modern. Colors vius, grocs i roses i taronges, molt de plàstic, pòsters amb les atraccions més emblemàtiques de la ciutat i un parell de sofàs d’Ikea. La recepcionista parla per telèfon mentre xarrupa una tassa de te fumejant, i em pregunto què deu entendre l’interlocutor. Alça la vista cap a mi, l’únic client en potència.
Mou les pupil·les primer cap a les meves mans a la recerca d’un maletí, i després a la meva esquena, a la recerca d’una acompanyant. Com que no duc ni una cosa ni l’altra, no pot ubicar-me en la categoria de turista ni en la de comer- cial.
—Portes correu? —m’interroga, per fi, mentre beu un glop de te.
—He quedat amb algú.
Deixo d’interessar-li immediatament. Bado una estona per la recepció i em fixo en la càmera de seguretat, i és força evident que està desendollada. Busco el bany per rentar-me la cara i provar de tranquil·litzar-me, però s’hi accedeix amb la clau magnètica de les habitacions. Una dona tomba la cantonada del passadís que tinc a la dreta i l’observo força estona. La dona, de trets siberians, sobrepassa la seixantena i vesteix com una adolescent entusiasta del grup de K-pop de moda. El tatuatge d’un buda borrós se li escola dalinianament entre els pits. S’està pintant els llavis i s’atura en sec en sentir-se observada. No és l’Esmeralda, no. Faig veure que comprovo l’hora al rellotge fins que la dona entra a l’as- censor i em dedica un últim somriure que guipo de cua d’ull.
Deixo dos bitllets de cent dòlars a la taula de recepció.
—Es diu Esmeralda —dic a la recepcionista.
La recepcionista deixa la tassa en un costat, recull els diners i tecleja a l’ordinador.
—No hi ha cap Esmeralda, a l’hotel.
—Potser l’ha vist. Té uns cinquanta anys i és... —una vazaha, estic a punt de dir, però acabo deixant la frase en suspensió. Els anys n’han erosionat les faccions dins el meu cap, i no sé si la recordo com era o com crec que era.
—Ets policia?
Ho vaig ser.
—Té un tatuatge al canell amb una paraula grega—afegeixo.
Els dos-cents dòlars ja han perdut la seva màgia, perquè la recepcionista fa una ganyota, s’arronsa d’espatlles i apuja el volum d’un culebrot turc que s’ha descarregat al mòbil, ocult sota el taulell. Decideixo esperar els interminables quaranta minuts que falten assegut en un dels sofàs. La Gabriella m’envia un missatge al mòbil:
«Com va?».
«No apareixerà», escric.
Em respon amb l’emoji d’un petó.
«Ho has llegit?».
«Ho estic llegint».
«I?».
L’emoji, de nou.
Agafo una revista rebregada de fa mig any i en passo les pàgines sense parar-hi atenció. Em suen les mans. Estic temptat de tocar el dos. De fugir i trencar la meva promesa. És absurd. No sé què hi faig aquí. L’amulet que duc penjat al coll em crema el pit, com si el petit crani humà tallat en una banya de zebú es despertés de tants anys adormit. La bruixa que me’l va donar ja deu ser morta, com ho hauria de ser l’Esmeralda, segons les seves pròpies paraules. Però l’ody bull i puc flairar-ne la sang que hi ha dins, tot i que sé que és impossible. El dring de l’ascensor m’alerta i em dispara el cor. Abans no s’obrin les portes, ja sé —ja sento— que ha arri- bat el moment, com alguns animalons detecten que s’acosta un terratrèmol abans que aquest sacsegi el terra. Falten vint minuts per a les vuit del vespre. Com si aquests vuit mil cinc-cents dies no haguessin existit mai.