Os avanzamos en exclusiva (respetando su edición original en catalán) un fragmento del primer capítulo de Aurora, la nueva novela de Marc Artigau. El escritor barcelonés vuelve a las librerías este miércoles con una obra brillante y llena de personajes inolvidables. En su nuevo relato, Artigau nos descubre a Àngel, un hombre a quien la vida le ha quedado ligada para siempre a Aurora y a los corales rojos. La ha amado y detestado como no sabía que se podía hacer. A los corales les debe todo el resto.
Aurora
Quan em submergeixo a primera hora del matí, just quan els rajos solars travessen com fletxes l’aigua i la claror encara és tèbia, sempre penso en l’Aurora, ara que ja no puc ni trucar-li, ni anar-la a veure, ni saber del seu cos ni recriminar-li res. La seva veu em ressona com una melodia. Penso que tot el que vaig viure amb ella va ser com apagar, de nit, el motor d’una barca, capbussar-me, aprendre a nedar tot sol i anar baixant, sense oxigen, fins a les profunditats marines, desorientat i fanàtic, per pescar uns quants coralls vermells com qui rep un premi de consolació per tota una existència. —No et mereixes res del que tens —em repetia sovint. Tota la meva vida ha estat així; un mineral que volia ser una bèstia. Ara, quan arribo ben al fons de tot, i m’il·lumino amb la llanterna, i una munió de peixets virolats i bellugadissos em rodegen, i pico amb la destral les roques, i omplo curós el sac de coralls vermells de sang com la sang que li regalimava per les cuixes, només tinc un remordiment al cap, un desig frustrat: ¿per què no et vas morir abans, Aurora?
El primer record que tinc d’ella me l’invento. Encara no és de dia, i cada vegada que algú obre la porta de la discoteca se senten de lluny els riures desafiants. L’Aurora porta les sabates a la mà perquè li fan mal els peus de ballar tant. Els serveis de neteja ja han regat les voreres i ella demana foc a una noia qualsevol. No recordarà la seva cara. Encén un cigarret i fuma ansiosa mentre mira cap al cel i dubta si tota aquesta xafogor d’estiu es convertirà en una pluja traïdora. Aleshores, a través del vidre, descobreix un grupet que comparteixen unes cerveses al bar del davant. Criden i riuen. No els dirà res, però se’n mor de ganes. Allà dins era una donassa i aquí fora és una noieta que s’ha quedat tota sola perquè les seves amigues han anat desfilant; unes s’han esfumat petonejant-se amb algú que han conegut, d’altres ploriquejaven perquè demà treballen, i ella, no sap per quina dolça pulsió, ha volgut emborratxar-se i ballar i ballar i ballar i tastar-ho tot fins que han obert els llums de la discoteca i el silenci abrupte l’ha escopida a la realitat.
Per fi apareix ell, que, com jo, també es dirà Àngel, i li demanarà foc, o no, no li demanarà res perquè intento imaginar-los com dos joves prodigiosos, capaços de frases originals i enlluernadores. Li preguntarà que què fa descalça i l’Aurora somriurà però no li donarà la gana de respondre, i és clar, l’Àngel, pobret meu, insistirà —d’aquella manera prudent que és més un prec que una exigència— i ella canviarà de tema i parlaran potser d’alguna ciutat italiana on l’Aurora té pendent un viatge. ¿Tu m’hi acompanyaries? I la conversa continuarà dins d’un taxi camí de l’aeroport. Estaran convençuts que quan l’eufòria els baixi als peus, tot això serà un malentès, un tros de boira etílica, o una anècdota bonica per explicar un vespre als seus amics. Mentrestant l’Àngel pagarà el taxista i ella encendrà un altre cigarret abans d’entrar a la terminal. No discutiran sobre el destí. S’aturaran al primer mostrador, compraran els bitllets, no facturaran cap maleta i, mentre l’avió s’enlairi, veuran enllà dels vidres com esclata la tempesta. L’Àngel, discret, li suplicarà la mà. L’Aurora es deixarà fer.
Amb els ulls clavats a la finestreta, ell taral·lejarà un Impromptus de Schubert, i li prometrà que després quan arribin a l’hotel buscaran un piano, perquè en tots els hotels n’hi ha un, i que li té preparada una sorpresa. Però no hi haurà cap sorpresa. I quan arribin, per fi, a una ciutat italiana creuran que han perdut el temps, que la bellesa d’un aeroport fora de temporada és més cruel que no pas una platja de postal amb turistes, i no es despullaran en cap habitació, ni sonarà cap piano, ni passejaran per cap carrer... Buscaran una cabina telefònica per trucar a la família i explicar que sí, que tot està bé, i llavors, en els lavabos d’una estació d’autobusos, faran l’amor. Un sexe matusser, dolorós i volgut. Creuran per uns segons que són de nou a la discoteca, que el terra és moll, que ella va descalça, que la boca d’ell és ferotge. Això és el que desitjarà l’Aurora, perquè aquest també serà el seu Àngel i és la història que jo necessito inventar-me.