Sense descans ni pietat. Van a saco, que dirien els castellans. El català és el gran trofeu de caça major de l'espanyolisme, perquè destruint l'idioma esclafen també la identitat, la cultura, el país. Catalunya, vaja. La guerra, o millor dit, la invasió lingüística salvatge i violenta, està fent estralls. No és pas nova, ni molt menys: porten segles practicant-la, atacant, menystenint, prohibint... Però en ple segle XXI, amb el govern més progressista de la història manant a la Moncloa amb el suport parlamentari d'un partit independentista com Esquerra Republicana, la virulència és encara més cruel i més mortífera. El català no és que estigui a la UCI, és que alguns ja li han comprat el taüt, els claus i la làpida. Tot i que no caldria, perquè amb llançar-lo al mar l'espanyolisme ja en tindria prou.
La situació és greu, gravíssima. També intolerable i que ens hauria de fer reaccionar de forma urgent, vehement i sense ambages. Precisament el que fa l'escriptora Pilar Rahola, esgarrifada i indignada amb cada nou atropellament dirigit des de Madrid. I en són molts, pràcticament diaris. Una gota malaia que analitza en un nou vídeo de 'Paraula de Rahola', arran de dos moviments molt aclaridors del modus operandi de l'estat espanyol: el de la Comissió d'Exteriors del Senat, votant en contra de la utilització del català, l'euskera o el gallec al Parlament europeu; i el del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo, "fent seves les tesis dels sectors ultres contra el català a l'escola". Tot plegat, "per terra, mar i aire. És un estat que utilitza tots els estaments per anar afeblint i malmetent la salut de l'idioma català".
La Pilar parla molt clar: "Si no ens adonem és que no volem veure-ho. L'ofensiva és permanent". Destaca com el PSOE, "el mateix que seu en aquella taula de diàleg autènticament falsa, en la qual va dir que "impulsaria l'ús del català a Europa", ens ha tornat a mentir. "Són uns miserables. Estem parlant d'un patrimoni lingüístic de 1000 anys d'història, perseguit durant dècades, segles. I que l'estat que l'hauria de defensar continua agredint-lo. Ho repeteixo, estan fent una neteja lingüística, utilitzant tots els mecanismes que tenen per destruir-nos. Saben el que fan". En quant a Gabilondo, tampoc escatima en vehemència: "Què s'ha cregut el defensor del poble, si aquest és un instrument que ni tan sols el tenien! Van copiar-ho de la Sindicatura de Greuges nostra, que és secular, antiquíssima! I ara ve a fotre'ns el dit a l'ull al que fem els catalans, i a les decisions del Parlament i del Govern? Però què s'han cregut?". El català "foragitat, assetjat als jutjats, menystingut permanentment pels mitjans de comunicació. Destruït per lleis i per accions. Atacat per institucions espanyoles de tota mena. Vulneren completament els drets lingüístics de les minories, diguem-ho clar!". I el que és pitjor: a Catalunya, "on hauríem de poder governar una mica la salut del nostre idioma, tampoc podem fer-ho perquè estem lligats de peus i mans".
Rahola se'n fa ressò de l'editorial de José Antich a El Nacional.cat, "un article demolidor que donava dades com que a cap districte de Barcelona el català és entre els joves la llengua d'ús. A cap! Zero! Dels 10 districtes ni un! El districte on més el fan servir és Sarrià-Sant Gervasi, que arriba al 44%. A Nou Barris el 5%... Però el més esfereïdor és que el 2015 estava en unes xifres molt més elevades! En pocs anys ha retrocedit l'ús en 7'2 punts! És una barbaritat que ens situa en una posició de no retorn! El català està en perill real, fiquem-nos-ho al cap".
✍️ L'editorial de @joseantich | El fals bilingüisme: el desastre de Barcelonahttps://t.co/OdlTPU9UHx pic.twitter.com/9vRnRSp6hu
— ElNacional.cat (@elnacionalcat) November 3, 2022
Possiblement, doncs, la pitjor situació de la història, i mira que les hem passat magres: "A principis del segle XIX, Bonaventura Carles Aribau pràcticament s'acomiadava del català perquè l'havien foragitat de tot arreu. Però vam renéixer. I en ple franquisme, durant 40 anys, prohibit, malmès, perseguit. Però vam resistir". La pregunta és si resistirem aquest embat. Les condicions són diferents, complicades. "Tenim grans onades migratòries, però sense capacitat d'Estat. I com que el català deixa de ser necessari perquè no és obligatori, doncs és molt difícil que aquests sectors que arriben es puguin normalitzar lingüísticament. I després tenim la irrupció brutal dels mitjans audiovisuals. Amb eines d'Estat es pot mantenir la salut d'un idioma. Sense elles és molt difícil. Però amb un estat a la contra és impossible!".
La sentència de Rahola fa por i molta tristesa: "És possible que estiguem en més perill que sota el franquisme. Més que sota Ferran VII o Felip V. És possible que estiguem en el moment de més perill de l'ús del català". Toca moure'ns. "Hem de començar a reaccionar. Ens han declarat la guerra".