Espanya està en guerra contra Catalunya i el seu dret a decidir. La seva maquinària bèl·lica fa servir totes les armes que té al seu abast: les legítimes, però sobretot les il·legals i immorals. El seu exèrcit té batallons diversos: el polític, el policial, el judicial, el d'espionatge, el mediàtic i el propagandístic. Tots ells disposats a trepitjar caps, vulnerar drets i passar-s'ho tot per l'arc de triomf. És la història interminable. Com ho és també l'infame currículum de derrotes judicials que acumulen durant la seva croada. Plantofades que, evidentment, no es dicten en cap tribunal de Madrid, sinó ben lluny d'Espanya: a Estrasburg, per exemple. Allà hi ha el Tribunal Europeu de Drets Humans, que acaba de condemnar Espanya per la publicació al diari La Razón de la fotografia del DNI de 33 jutges catalans que s'havien pronunciat a favor del dret a decidir. Una violació flagrant de la intimitat dels afectats, sense dubte.
Una qüestió que analitza Pilar Rahola en un nou vídeo del canal 'Paraula de Rahola', i que l'escriptora qualifica com una mostra més de la ignomínia imperant a l'Estat espanyol, obsessionat en la degradació i estigmatització d'aquells que considera enemics. En aquest cas, una trentena de magistrats que consideraven "que des de la perspectiva legal tenia cabuda una consulta pel dret a decidir". No pensin que aquesta maniobra periodística i pròpia de les clavegueres més fondes i fosques és inofensiva, ni molt menys. "La senyalització d'aquests jutges va tenir òbviament implicacions socials, polítiques i probablement professionals. Perquè quan un diari decideix posar en portada la foto d'un jutge en ple conflicte territorial, el que està fent és posar una lletra escarlata. L'està marcant a foc, l'està assenyalant, està fent una delació".
La guerra ve de lluny: el 2014 Catalunya i el moviment independentista començaven un viatge cap a una possible resolució d'un conflicte històric i territorial, donant resposta al mandat de la ciutadania a les urnes. A Espanya li va tremolar tot, i la seva resposta posterior tots la coneixem. En aquella primera etapa va entrar en joc el diari La Razón, publicació de la dreta més cavernària dirigida per un català antiindependentista 5 estrelles com Francisco Marhuenda. Un dels que Rahola nomena com "les persones que van ajudar de les pitjors maneres possibles a assenyalar i marcar aquella gent que podia tenir una actitud democràtica en favor del repte que s'estava plantejant a Catalunya". Sobre el personatge diu: "Quan són catalans se'ls hi diu botiflers. Molts d'aquests que són catalans i tanmateix no senten Catalunya com un país propi òbviament no poden trair una pàtria en la que no creuen... No sé si són botiflers. El que sí que són és lacais. I el diari La Razón està dirigit per un català, un lacai que no va tenir problema en fer de delator. El que estava fent no era només ajudar a preparar tot el procés repressiu, sinó també treure de la societat aquells que tenen una posició ideològica o fins i tot jurídica, però que tanmateix tenen tot el dret a tenir-la i a viure en l'anonimat".
El TEDH considera en la sentència que Espanya va vulnerar drets fonamentals. Sí, Espanya, i no només l'esmentat diari. També els mateixos jutges, companys dels assenyalats, que tenen "culpa reiterada perquè després no van voler admetre les querelles". No és pas l'únic estament involucrat en aquesta lamentable actuació. És una causa coral: "La complicitat de la delació va tenir diversos estaments. Un primer actiu que va ser el periodista del diari que va publicar les fotografies sabent perfectament el mal que en feia, sabent perfectament que estaven assenyalant amb el dit, que estaven estigmatitzant i segregant a un col·lectiu de professionals per les seves idees.
Després els estaments polítics, els partits que s'ho van menjar, que ho van acceptar, que van callar, i fins i tot aquell que governava que era el PP. Segurament en l'Operació Catalunya ho van utilitzar. El Fernández Díaz devia posar-se la foto en el despatx, clavada a la paret. I òbviament va haver la complicitat de l'estament judicial, que va permetre que quedés en la impunitat la vergonya que companys seus, col·legues seus, haguessin estat marcats a foc per les seves idees".
En resum: "Periodistes lacais. Partits polítics impunes. I estaments judicials vergonyosament còmplices del que sense cap mena de dubtes era una vulneració de drets fonamentals. Així s'ha perpetrat la repressió a Catalunya des del 2014, des que vam aixecar el cap dient "volem decidir", fins ara mateix. Vergonya, vergonya, vergonya de delators"