Juan Carlos Unzué fa gairebé sis anys que conviu amb l'ELA, una malaltia cruel que avança sense pausa i limita a poc a poc funcions tan bàsiques com parlar, moure's o respirar. Des que va rebre el diagnòstic el 2019, l'ex porter i entrenador ha convertit la seva història personal en un altaveu imprescindible per a milers de pacients. Sempre amb serenitat. Sempre amb veritat. I, per ajudar els qui estan com ell, no té problemes a comunicar algunes de les seves decisions més íntimes i difícils.
Per exemple, l'exfutbolista va explicar en una entrevista per a El Larguero que havia decidit no fer-se la traqueotomia, un procediment que podria allargar la seva vida quan els seus pulmons no siguin capaços de seguir treballant. Ho va explicar sense dramatisme. Amb una lucidesa que colpeja. Amb una frase que resumeix una filosofia que fa temps que construeix: “Prefereixo anar-me'n una mica abans amb la sensació que tinc avui, que he tingut una vida plena”. Reconeix que fa uns anys hauria triat una altra opció. Que en les primeres etapes de la malaltia, quan encara tenia més autonomia, estava disposat a tot. Però el temps passa. I ensenya.
El suport de la seva família ha estat imprescindible per a Juan Carlos Unzué
Arropat per la seva família a Pamplona, Unzué va explicar que va prendre la decisió sense pressió. Sense por. Sense soroll. La primera persona a qui ho va explicar va ser María, la seva esposa. I la seva reacció ho diu tot. Acceptació, respecte i afecte. Unzué va parlar d'ella amb emoció: “Les dones tenen un sisè sentit”. Ella ha estat el seu suport en aquest camí. La seva mirada honesta quan ell necessitava claredat.
La seva tasca com a activista ha estat enorme. Ell mateix ho resumia amb humilitat: “He aconseguit tot el que estava a les meves mans”. Però els seus passos, la seva visibilitat i la seva capacitat per comunicar han estat decisius per aprovar la llei de suport a malalts d'ELA, una reivindicació que feia més de dos anys que estava bloquejada. La norma garanteix cures 24 hores en fases avançades i ajuda els cuidadors. Unzué, tanmateix, reclama una cosa essencial: que la llei sigui real, que arribi a les llars. Per això defensa el pla de xoc de 63 milions d'euros per assistir ja els qui més ho necessiten.
Juan Carlos Unzué es converteix en la veu dels malalts d'ELA a Espanya
La seva manera d'acceptar la malaltia ha estat exemplar. Ho va assumir “des del primer dia”, assegurava. Sense negació. Sense ràbia. Amb un aprenentatge profund: cada persona processa al seu ritme. Tres mesos. Sis. Un any. Però sempre amb un destí comú: l'acceptació. Avui no sent que li quedi res pendent. Ho diu amb pau: ha gaudit, ha estimat, ha treballat, ha viscut com volia viure.
Abans de ser la veu de l'ELA, Unzué va ser un esportista reconegut. Va jugar a Osasuna, Barcelona i Celta de Vigo. Va entrenar el Barcelona, Numància i Girona. I tot i així, el seu llegat més gran no l'ha construït als estadis. L'ha construït ara, quan el seu cos s'apaga però el seu missatge es torna més potent.