Glòria Serra és una de les periodistes més carismàtiques de Catalunya. Amb 61 anys va ser mare passats els 50 amb el seu nòvio Nacho, un argentí vint anys menor, tenen dues bessones adolescents. Serra ha passat per totes les cadenes de ràdio i TV més importants, ha estat "noia Cuní" com a copresentadora de debats a TV3 com L'aventura quotidiana fa vint-i-cinc anys, ha estat "noia Jordi González" copresentant La noria a Telecinco, d'allà la va fitxar Antena 3 per un fallit programa diari però la van encabir al programa amb el qual tothom la identifica: Equipo de investigación. No n'és la directora, ni la investigadora, és la que hi posa cara i, sobretot, veu, amb aquell estil greu i impostat que ha esdevingut carn de paròdia i marca de la casa quan entona "La mafia de la harina" o "La estafa piramidal de las sartenes a dimicilio". No hi ha gaires programes amb tanta personalitat a La Sexta. Allà segueix Glòria Serra. Ha tornat a RAC 1, va ser tertuliana de Jordi Basté i íntima de Toni Clapés, com a entrevistada al pòdcast de Marta Cailà Sense filtres on diversos famosos parlen obertament dels seus problemes de salut mental. Glòria Serra ha reconegut que patia agorafòbia: por de sortir al carrer, als espais oberts, a espais tancats, al transport públic, a anar al súper...
Glòria Serra: "Vaig estar 3 mesos tancada a casa per l'agorafòbia. Venia d'un atac d'ansietat a la feina que em va enviar a l'Hospital Clínic. Andreu Buenafuente em va insistir que anés al psicòleg que em va fer veure que jo m'enganyava, m'ocultava el meu estat real. Quan surto de la feina vaig llegint al metro, a quarts de nou de la nit. M'acosto als llums del carrer per poder llegir. Em van diagnosticar agorafòbia: llegia pel carrer o al metro per no mirar on era. Per protegir-me em vaig inventar la història del llibre, llegint-lo a tot arreu. Em van fer tractament tres mesos. Quan em va passar era impossible que un programa de ràdio en parlés. Ara tinc eines per evitar-ho però he patit esgotament d'estrès, però allò mai més m'ha passat, aquell nivell d'estrès i enganyar-me a mi mateixa".
Glòria Serra és prou generosa per compartir un episodi personal que exemplifica què significa una malaltia mental com aquesta: "Quan em van diagnosticar jo sortia del metge amb ma mare i li vaig dir que no podia travessar el carrer per agafar el taxi. No podia explicar per què no podia travessar el carrer, és molt difícil d'explicar: sentia que si travessava el carrer corria un perill molt alt. Com si ara em diguessin salta de la Torre Godó. Allò va ser un shock. Em vaig adonar que en lloc d'agafar la boca de metro prop de casa anava a una altra més llunyana perquè això em permetia no haver de travessar el carrer. Que la teva ment t'enganyi i et falli va ser un cop molt dur. El psicòleg em va donar eines per tranquil·litzar-me i per sortir-me'n. Jo podia fer més del que feia sense que em generés problemes de salut mental. El que feia malament era la manera d'entomar-ho. No ho explicava als amics perquè la gent no ho entenia. Veient la cara de ma mare quan em va dir 'Com que no pots travessar el carrer?' No és per vergonya que no ho expliques, és perquè no t'entenen. He hagut de canviar d'hàbits i acceptar que ets d'una determinada manera. No es cura però tractant-ho vius una vida més real". El problema mental es tracta però sempre queda dins, com un llum obert. D'alerta.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!