La gira Las mujeres ya no lloran continua recorrent Llatinoamèrica, i cada ciutat rep Shakira com si fos la primera vegada. A Quito, l'Estadi Olímpic Atahualpa va vibrar des de l’instant en què les llums es van apagar. Exactament a les 21:48 del 8 de novembre del 2025, la cantant va irrompre sobre l’escenari amb un vestit platejat replet de centelleigs i ulleres fosques, envoltada de les seves ballarines i d’un grup de fans que van obtenir un lloc privilegiat en la famosa Caminata de La Loba. L’esclat del públic va ser immediat, donant pas a un ambient que no va decaure en cap moment.
La colombiana va obrir l'espectacle amb La Fuerte, seguida de Girl Like Me i el clàssic Las de la intuición. Però va ser amb Estoy aquí quan l'estadi sencer es va transformar en un gegantí cor improvisat; no hi havia una sola persona que no cantés, des de la gespa fins a la darrera grada. Amb gairebé dues hores de concert, Shakira va recórrer diferents etapes de la seva discografia. En un moment especialment comentat pels assistents, es va retirar cap al camerino mentre continuava cantant Puro Chantaje, i les pantalles van mostrar el trajecte en directe fins al seu següent canvi de vestuari.
Un dels segments més emotius va arribar amb imatges d'arxiu de la Shakira de cabell fosc i estil rocker, antelació perfecta per a Pies descalzos i un homenatge als seus primers anys. La posada en escena va combinar llums, pantalles de gran format i una passarel·la que travessava la pista, permetent a l'artista acostar-se als seus seguidors. Els braçalets distribuïts a l'ingrés s'il·luminaven al compàs de cada tema, generant una atmosfera sincronitzada i envoltant.
Les bogeries dels fans per veure la seva ídola
Entre els assistents hi va haver històries de tota mena: viatges contrarellotge, llargues hores en carretera i sacrificis econòmics per ser-hi presents. Una de les més cridaneres va ser la de Dulceida Rivera, una fan que es va convertir en sensació entre el públic. Segons va explicar, per comprar les entrades més exclusives no només va vendre el seu cotxe: també va hipotecar la seva casa. “Val cada cèntim. Això ho espero des de fa anys”, deia emocionada, mentre mostrava orgullosa la seva entrada VIP.
També hi va haver qui va recórrer milers de quilòmetres per unes poques hores de concert. Viatgers des dels Estats Units, famílies senceres que van conduir durant la matinada i amigues que van estalviar durant mesos renunciant a compres i sortides, tot amb tal de veure de prop el seu ídol.
L'emoció va assolir un punt especial amb Antología, acompanyada per braçalets que canviaven de color al ritme de la melodia. Més endavant, una enorme lloba inflable es va alçar a l'escenari mentre queien els ja tradicionals “shakidòlars”, marcant l'inici de Las mujeres ya no lloran, himne d'aquesta gira mundial.
Entre cançó i cançó, Shakira va compartir un missatge de llibertat emocional: “Es pot ser feliç de moltes formes, l’important és sentir-se lliure”. El públic va respondre amb un aplaudiment que va ressonar per tot l’estadi.
La recta final va estar carregada de nostàlgia, amb temes com Si te vas, Ojos así, Dónde estás corazón i altres clàssics que van marcar diferents generacions. Un autèntic repàs a trenta anys de carrera que va deixar clar que la connexió de Shakira amb el seu públic segueix tan forta com sempre.