Avui era el dia ideal per a titular aquest Quioscos & Pantalles “Portades a tot gas”. Hauria estat una catàstrofe que hauria passat factura al poc o molt prestigi d’aquesta peça, que tants cops ha criticat títols fàcils i tòpics. Les portades d’aquest dijous recorden, amb una micona d’esforç, aquells acudits de tinc una notícia bona i una de dolenta, quina voleu saber primer? La dolenta és que Algèria ha trencat el tracte d’amistat amb Espanya en torna per la decisió d’alinear-se amb el Marroc en el contenciós del Sàhara Occidental. Algèria és —d’aquí a poc caldrà dir “era”— el principal subministrador de gas natural d’Espanya. L’obra mestra de Pere Duran Farell, aquell pròcer català que va bastir la moderna Catalana de Gas, amb seu a Barcelona, ara Naturgy, amb seu a Madrid. Es tanca un cicle i no només pel que fa a Algèria.
La bona notícia és que Brussel·les ha autoritzat l’anomenada excepció ibèrica, de manera que els governs d’Espanya i Portugal poden limitar el preu del gas i, de retruc, rebaixar el de l’electricitat. Els diaris que han titulat per Algèria són els que es miren al govern espanyol amb l’ull esquerre amb l’excepció de l’Ara, que segurament ho ha fet perquè tenien pel cap l’història de Gas Natural que s’ha apuntat suara. Els diaris que s’estimen més l’actual govern de coalició de socialistes i podemites obren portada amb la història del preus de l’electricitat, també amb afany de donar una alegria al públic. Els altres diaris, però, viuen de tenir a la gentada com més va més encabronada i per més temps i llavors ploren llàgrimes de cocodril per l’amistat perduda amb Algèria, de manera que poden acusar de posar Espanya a les potes dels cavalls a Pedro Sánchez i als seus aliats separatistes, terroristes i comunistes, etcètera.
No se’ls pot negar coherència, a aquests diaris del Trio de la Benzina. La setmana passada es va saber que la taxa d’atur havia baixat fins a equiparar-se a la que hi havia abans del 2008, aquells anys del miracle del totxo i la felicitat del crèdit regalat. Cap d’aquests diaris no tenia en portada i, esclar, essent la remuntada d’ocupació més notable de la dècada, es feia estrany, perquè era la notícia del dia o una de les notícies del dia i del mes. Tot per no donar ni una moneda als actuals ocupants del palau de la Moncloa, no sigui que la gent els acabi votant. El drama de tots aquests diaris —i dels altres de tant en tant, també—, no és tant que considerin als seus lectors una mena d’imbècils incapaços d’entendre res de la política. El drama, en realitat, és que veuen a tots els ciutadans com un ramat al que cal menar dins el tancat a base de boles, exageracions i conspiranoia, que seria l’equivalent del fuet, el bastó i les pastilles de sal d’un cert món ramader. Són diaris que donen instruccions als seus lectors en comptes d’informar-los. Guarden un xic les aparences —però només un xic.