La jornada transcorria entre el to institucional i el simpàtic entre dos portaveus del vell bipartidisme: Alfredo Pérez Rubalcaba (PSOE) i Íñigo Méndez de Vigo (Partit Popular), sota el títol "La política de comunicación en democracia: análisis de los portavoces del gobierno en España". Ambdós confessaven que la mare els trucava després de cada roda de premsa del Consell de Ministres. De Vigo deia somrient que la seva s'estarrufava, perquè havia estudiat periodisme quan estava jubilada i se sentia entesa en la matèria. Rubalcaba es resignava a dir que a la seva li solia interessar més si el veia trist o content, que no pas si havia explicat bé les polítiques de l'executiu. Però aviat el socialista posava el popular contra les cordes, amb la qüestió catalana sobre la taula: "El sobiranisme té un gran projecte, tot i que no m'agrada".

El portaveu de Mariano Rajoy exhibia cara d'estupefacció i mirava al sostre mentre Rubalcaba deixava anar el xàfec. "L'Estat ha estat mancat de projecte a Catalunya, ens agradi o no, ha fet deixadesa de les seves funcions. Nosaltres hem renunciat a explicar-nos i el sobiranisme, en contraposició, ha fet un gran projecte" era la crítica que l'exministre i exportaveu feia a la seva política comunicativa, tant en al·lusió a les legislatures del PP al poder, com a les del PSOE. A la sortida mostrava que estava de tornada i es podia permetre el comentari. És a dir, que no s'havia adherit a la causa independentista.

El fet és que Rubalcaba assenyalava de forma implícita que el sobiranisme havia guanyat la batalla del relat pel concepte de "dret a decidir", ja que seria una "fórmula guanyadora", perquè a priori ningú no estaria a en contra que cap ciutadà decidís. "La gent sap que les lleis les podem canviar" era la crítica al discurs legalista de l'Estat. Al seu parer, l'argumentari del Govern espanyol hauria d'haver tingut un rerefons polític. "Hauríem d'haver explicat que no hi estàvem d'acord per la fragilitat que això infligiria a l'Estat, perquè en democràcia les decisions s'acorden. He trobat a faltar que anéssim allà i també amb discurs a contracorrent", ha reblat.

Era curiós que el petit debat sobre Catalunya pivotava sobre un altre argument: si el PSOE es comunicava millor que el PP quan governava. De Vigo creia que sí, que els seus votants ho assumien i tot. La periodista de El Mundo Lucía Méndez afirmava que no era així, perquè el marc de "l'estabilitat front el caos" l'havia instaurat l'executiu de Rajoy al llarg de l'any d'ingovernabilitat. Rubalcaba aquí feia un apunt irònic; els socialistes haurien fet "fàcil" la dicotomia, en una referència encoberta a les primàries de la formació i els intents frustrats de pactar amb Ciutadans o Podemos.

A partir d'aleshores, el debat s'ha convertit en un compendi de consells del més veterà al més nou. Rubalcaba deia que era important no fer-se el graciós, i De Vigo assentia i deia que no ho feia mai. El socialista l'avisava que el "corrillo" –la rotllana que els periodistes fan entorn del portaveu després de la roda de premsa– era "mortal" perquè és on s'aprofita per treure informació que després també serveix per a les cròniques. El popular feia broma que ja s'havia adonat que eren "molt hàbils", i que a partir d'ara prohibiria el "corrillo". Aquí és on algunes veteranes s'han plantat, com ara Carmen del Riego, de La Vanguardia: "És que a la roda de premsa ja es diu molta propaganda". "No home, que és broma", s'ha disculpat el ministre.

I com que era un homenatge als 40 anys de democràcia a Espanya, també hi ha hagut moments per celebrar fites històriques, com la fi d'ETA. Rubalcaba ha explicat que durant un temps s'havia coordinat l'estratègia comunicativa del Govern espanyol amb els cossos de seguretat per combatre la "teoria de l'empat infinit", és a dir, la idea segons la qual mai es podria vèncer la banda terrorista, sinó que els esforços de l'Estat sempre s'igualarien a suma zero. Després ha llançat el guant a De Vigo sobre si hi havia una estratègia comunicativa amb Catalunya, però l'ha avisat ràpidament que això no s'ha d'explicar perquè funcioni.

I el portaveu de Rajoy, que confessava que el primer dia va entrar a la sala del Consell de Ministres sense haver-se preparat res, ha emprat dues anècdotes per guanyar-se el públic. La primera, que els divendres els ministres mengen pintxo de truita com si es tractés d'una tradició, tot i que ara l'aperitiu s'ha anat ampliant amb ensaladilla i tot. La segona, que quan els periodistes li van preguntar què li havia recomanat Rajoy, va respondre: "Que els tracti bé". I segons ha dit, això no hauria estat així. La història sempre s'escriu a posteriori, també en comunicació política.