Les detencions del 20-S ja formen part de la nostra història. L’estratègia de la repressió política a Catalunya ens obliga a fer una retrospectiva de l’ús d’aquest instrument del poder per frenar les dissidències. Perquè els quinze detinguts, desenganyem-nos, formen part d’un context general de repressió que va començar fa molts anys, i que el franquisme hauria d’haver liquidat. La repressió actual com expressió contradictòria del sistema mateix té antecedents. I malauradament, molts cops ens hem posat de perfil, pensant en una democràcia còmoda i ens hem oblidat que cal sortir a defensar cada dia allò que ens pertany com a ciutadans i ciutadanes. Perquè la història ens parla de desobediències i dissidències, que ens han fet a tots, en el conjunt, una mica millors.

A la dècada dels noranta, objectors i insubmisos al servei militar i a la prestació social substitutòria van ser perseguits i durament represaliats, amb càstigs de presó, incomunicació i aïllament durant anys sencers. Ells ens van mostrar la perseverança que cal per oposar-se a les legalitats il·legítimes. Avui, si som on som, és perquè aquells joves varen desafiar lleis injustes

Al sindicalisme ja fa anys que li qüestionen constantment el dret de vaga, una llibertat pública reconeguda legalment des de la transició. No oblidem el judici polític a l’Isma i en Dani, detinguts per participar el 2012 en la vaga general del 29-M i el malson que van viure durant tres anys fins que van ser absolts. Hi ha hagut moments en què el moviment sindical ha tingut més de 300 encausats per participar en piquets, alguns amb fiscals demanant-los 7 anys de presó. I els sindicats també han sigut testimonis de l'entrada als seus locals sense ordre judicial. Després del que hem vist aquests dies, qui els garanteix que quan vulguin convocar una vaga general, no pararan les impremtes? o els deixaran fer assemblees? o bloquejaran les webs?

La vulneració de drets i llibertats torna a estar a l’ordre del dia, com en els vells temps, els del blanc i negre

Però seguim amb els exemples. El moviment de la PAH pel dret a l’habitatge digne, un dels drets més trepitjats de tots, va posar al descobert una de les esquerdes més grosses del règim-sistema-govern, i va rebre el linxament mediàtic durant molt de temps. Posar-se al davant de les cases per evitar que lleis injustes actuessin, ha salvat milers de famílies de ser desnonades i ha servit perquè avui tots ens posem al costat dels més febles i exigim una solució al dret a l'habitatge.

Trobaríem molts més exemples de repressió amb la llei a la mà. I és que el PP ja fa molts anys que ha anat triant el camí fàcil. La seva ineptitud per dialogar, ha esdevingut categoria. Cada vegada que la societat s’organitza per denunciar una injustícia, primer l’ignora. I passa el temps. I la indignació de la gent creix. I el conflicte s’enquista. I finalment, es treu l’as de la màniga, una llei que ajudi el govern —no les persones— a frenar el propi malestar. La llei mordassa, les reformes laborals... Que incòmode, que et reclamin habitatge digne! Que inoportú, que et convoquin una vaga general! Cada cop que perd els arguments recorre a la mateixa estratègia: amenaça, repressió i retallada de drets. Però sempre amb la llei a la mà, és clar.

El camí de la repressió política i social, de tan llarg recorregut com el de la dissidència, s’embala. La vulneració de drets i llibertats torna a estar a l’ordre del dia, com en els vells temps, els del blanc i negre. Ja no s’hi val tancar els ulls i girar la cara. És hora que recuperem Thoreau i el nostre dret legítim de no ser còmplices ni de les dictadures ni dels seus esborranys.