De vegades, i encara més si és diumenge, t’emboliques i, entre una cosa i una altra, se’t fa tard, vas tard, molt tard. Potser vas a la platja. Comences esmorzant tard, dines encara més tard, sembla que no hi ha manera de sortir de casa, penses que hi haurà embolics, que hi haurà cues, noi, no sé, ara mateix no sé on he deixat les claus, de veritat que no les trobo. A més a més, a última hora em truca l’oncle Miquel perquè l’acompanyi a les urgències del Clínic i l’hauré de dur amb el cotxe. I a urgències saps quan hi entres però no quan en surts. Total que ja veig que el dia 1 d’octubre no votaré. I, per favor, no em facin aquesta cara, perquè alguns de vostès faran igual, que ens coneixem, per una excusa o una altra, a votar hi aniran els de sempre. Són molta gent, cert, al carrer es veuran tot d’estelades, tot d’aglomeracions simpàtiques i populoses i això ens fa confiar, ens acabarà de decidir, direm bah, bah, ara no vindrà precisament d’un vot, no cal exagerar. O agafaré una mica de por o aquella mena de tristesa que em deixa aplatanat davant la tele, al sofà, a veure què passa al final amb la votació.

Total, que no votaré. Que es faran les vuit del vespre i no hauré votat. Que no hauré pogut votar. Que veuré la cara congestionada del president Puigdemont per tuíter, el gest d’horror de Junqueras i els resultats per internet sense entusiasme perquè haurem perdut. Al final els catalans fem això, ens arronsem, divaguem, ens quedem parats i haurem perdut el referèndum, la participació serà si fa no fa com la que el president Mas va fer possible i l’independentisme haurà, novament, fracassat. El jovent ho sentirà com una gran derrota del Barça però els grans veuran que haurà estat molt més que tot això. Allò que mires enrere i no veus ningú més, que els qui havien de ser-hi t’han deixat sol, s’han esborrat, l’individualisme català ens ha covat d’aquesta manera, no s’hi pot fer res més. A l’hora de la veritat ens farem escàpols de nosaltres mateixos. Quina paraula tan maca i tan catalana... ‘escàpol’, ¿no troben?

L’endemà sortirà Mariano Rajoy, el moderat, empresonant gent, gent escollida, com ara Forcadell, Nuet o Manolo García. A txirona mentre en surten els corruptes del PP indultats per fer puesto. Li sabrà molt de greu, a en Mariano, però no tindrà més remei. Es defineix com a moderat i dialogant, i ell no hi podrà fer res, la llei és la llei. Quina pena. Almenys resultarà exemplar i un advertiment per a la resta de la societat. El Rei marxarà a la Costa Blava uns dies per descansar amb la Reina. José María Aznar dirà que ell ja ho havia previst i entre tots tres encarregaran extraoficialment a Francisco Marhuenda que redissenyi la Generalitat perquè esdevingui una administració ben harmònica i harmoniosa amb Espanya, però ben antropològica, com el caganer i la sardana. Serà reinstal·lada a Montserrat on es bastirà una reserva. L’Iceta i en Coscubiela rebran sentits homenatges a les universitats Carlos III, Camilo José Cela y Pontificia de Comillas. L’Arcadi Espada demanarà encara més duresa des de la seva columna d’execució sumaríssima. Alfonso Guerra redefinirà l’Estat de les Autonomies. Es canviaran els noms dels carrers. La plaça de Catalunya serà la nova Plaza de la Constitución i el carrer Major d’Olot serà la nova Avenida de la Guardia Civil. Els grans mestres de cerimònies de la victòria d’Espanya seran la senyora Arrimadas com a cara amable i Xavier García Albiol com a rostre combatiu. Adéu a la immersió lingüística, adéu a l’esforç de redistribució de la riquesa de la hisenda catalana. Adéu al creixement de l’economia catalana i a les noves infraestructures. Adéu a uns impostos més justos. Adéu als Mossos de Catalunya. Adéu la premsa independentista que La Vanguardia recomprarà per un simbòlic euro. Javier Cercas farà una nova novel·la explicant com Tejero, de fet, va fer un intent de cop d’estat per advertir-nos de la deriva independentista. Mario Vargas Llosa passarà a Barcelona un cap de setmana amb La china i serà fet fill predilecte d’Ada Colau. Messi, per reequilibrar, serà redistribuït a la resta d’Espanya i acabarà vestint la samarreta blanca del Madrid. Adéu a l’emancipació nacional de Catalunya, a la llengua catalana com a llengua de cultura i de la societat als Països Catalans. Ja no caldran llibres en català i s’optimitzarà el món de l’edició, tota ja en mans de Planeta, a través de l’edició única en castellà. El català tornarà a ser una llengua pura i pagesa, reduïda a les muntanyes i a les converses amb el bestiar. Adéu a tevetrès per sediciosa, adéu a les americanes de colors de Sala-i-Martin i bon dia als bustos i grups escultòrics de Soraya Sáenz de Santamaría a moltes ciutats. Bon dia a l’Espanya unitària i integral com un pa negre. Bon dia a les noves emissions de Jiménez Losantos en el seu programa de ràdio, especial des de Barcelona: “Buenos días, españoles, buenos días Cataluña, Cataluña Española, saludo a las cuatro provincias que han pecado mucho, sí, pero no hay nada que la Madre Patria no pueda perdonar si se lava con edificante denuedo... Repetid conmigo, ahora que ya no sois ni queréis ser nacionalistas, ahora que ha comenzado el proceso de desnazificación, de descatalanización de Cataluña, que es lo mismo. Repetid conmigo para limpiaros de la enfermedad mental del nacionalismo, repetid: España, España, España.” (Continuarà)