Al final el més important han estat les cares. Els veies les cares i ja sabies qui havia guanyat i qui havia perdut al final de la sessió parlamentària, a quarts de deu del vespre. Veies qui rebia felicitacions i fins i tot petons i qui recollia mirades silencioses, mirades contingudes, de dol. Més enllà de les grans proclames i dels discursos fets amb tanta convicció, més enllà de les frases que només busquen assegurar els convençuts de cada partit, jo hi era i he vist les cares aquelles. I la cara de Xavier García Albiol era un poema, del Siglo de Oro espanyol, era una cara de mala llet còsmica, dos metres d’irritació humana mentre que la del president Puigdemont brillava de satisfacció perquè avui ha aconseguit donar al catalanisme una diada històrica, l’impuls definitiu cap a una situació nova que congrega totes les esperances. El catalanisme avui ha passat de la queixa, de l’atàvic arronsament de les espatlles, de les emocions reprimides i covardes a tenir una determinada confiança en el futur. Estava greu i alhora content. És una esperança que assegura que tot anirà bé i que la nostra societat té prou possibilitats de millora en l’esdevenidor. La desconfiança i el pessimisme han desaparegut una estona, almenys quan s’ha cantat Els Segadors mentre els diputats espanyolistes eren a fora, al passadís i alguns somreien, fotetes de l’himne.

Al final han plogut quatre gotes mal comptades al Parc de la Ciutadella, per tant té raó qui digui que al final va ploure i alhora també en té qui digui el contrari, perquè ben bé ploure allò no va ser. En canvi, quan després us expliquin els fets del Parlament, quan tothom s’ho voldrà mirar exclusivament des del seu punt de vista partidista i partidari, no ho permeteu si no voleu, perquè no serà just, perquè l’èpica, l’heroisme i el compromís hi van ser. Tard però hi van assistir. Perquè gairebé onze hores després d’haver començat, després de les obstruccions de tota mena, el grup parlamentari de Junts pel Sí van aconseguir aprovar la llei, la que convoca un referèndum per a la independència de Catalunya.

Al Parlament, avui s’ha rebutjat solemnement la legalitat espanyola de manera frontal i clara. Tenen raó, per tant, tots els juristes de la cambra catalana quan argumenten que aquesta llei del referèndum no s’ajusta a la Constitució Espanyola, ja que si s’hi ajustés, no seria una autèntica llei per preguntar als catalans sobre la independència. Per trencar amb Espanya cal primer trencar amb la llei i avui dormirem per primera vegada fora de l’empara de la Constitució Espanyola de 1978. Avui s’ha fet un exercici de realisme. Com l’ha fet Anna Gabriel quan, amb un posat solemne, ha retret a Joan Coscubiela i als diputats de CSQP que la seva actitud revolucionària és només retòrica. Avui hem vist com aquest grup polític es desintegrava i mentre Albano- Dante Fachin i Joan Josep Nuet defensaven el dret a consultar a la ciutadania sobre el futur polític de Catalunya, el cos gruixut de l’antic PSUC s’hi mostrava en contra amb Rabell al capdavant. S’equivoquen els que consideren que els vots populars atorgats a escollir els diputats de CSQP són tots partidaris de l’actual situació de subordinació autonòmica dins de l’Estat Espanyol.

Avui, abans de marxar amb mala cara, els diputats del PP han deixat tot de banderes d’Espanya i de Catalunya al damunt dels seus escons. Han quedat allà com una mena d’instal·lació d’art contemporani durant una estona. Amb el que ningú comptava ha estat amb la intervenció de la diputada comunista Àngels Martínez, la qual, silenciosa i efectiva, inquieta i amb els cabells de plata, s’ha mogut fins on eren les banderes, ha retirat només les espanyoles i ha deixat les catalanes. La presidenta Forcadell ha demanat als uixers que tornessin a posar les banderes d’Espanya on eren. La cara, la venerable cara d’Àngels Martínez, estava contenta com mai. Una alegria encomanadissa, sense por, una alegria preciosa. L’hora sens dubte és greu, però també alegre. Ja us dic jo que això continuarà.

Jordi Galves
Ve la independència (1) Primer va ser la comèdia Jordi Galves