La setmana passada parlàvem que convocar referèndums no és delicte, atès que va ser derogat quan ho era per la minsa entitat penal que té i perquè l’ordenament té altres mecanismes. I vaig acabar la peça amb la promesa, que ara compleixo, de parlar de les implicacions dels particulars en les feines col·laboratives amb el referèndum.

El derogat article 521 bis és demolidor. Permetin-me la transcripció literal i el ressaltat personal: “Los que, con ocasión de un proceso de elecciones generales, autonómicas o locales o consultas populares por vía de referéndum en cualquiera de las modalidades previstas en la Constitución convocadas por quien carece manifiestamente de competencias o atribuciones para ello, participen como interventores o faciliten, promuevan o aseguren su realización una vez acordada la ilegalidad del proceso serán castigados con la pena de prisión de seis meses a un año o multa de 12 a 24 meses”.

La criminalitat del comportament dels particulars, entengui's el que es pogués entendre per inespecífics verbs com promoure i assegurar, només tenia lloc un cop declarada la il·legalitat del procés.

Si aquest era el reduït àmbit de la penalització i ara ha desaparegut per la seva mínima rellevància penal, on rau la raó de persecució dels particulars que han patit entrades i escorcolls en empreses i locals —no sabem si sempre de forma legalment prevista per la llei—? Enlloc.

D’una banda, totes les accions repressives, policials —les municipals, amb un zel encomiable no sempre vist— i judicials han tingut lloc abans que el referèndum sigui declarat il·legal. La llei que l’habilita està suspesa; tanmateix, suspendre una llei no és declarar il·legal. La il·legalitat de les lleis no es declara ni als Consell de Ministres ni a les redaccions dels mitjans ni a les pantalles de televisió. Ser hooligan encara no té força de sentència. Encara.

Per tant, ni amb la redacció derogada del Codi la col·laboració actual no era delicte. Si no ho era quan es trobava en vigor el delicte, menys ho serà ara que ha estat expressament esborrat del catàleg punitiu.

Totes les accions repressives, policials i judicials han tingut lloc abans que el referèndum sigui declarat il·legal

Es podria dir, però, que l’ordre de suspensió del Tribunal Constitucional ha estat desobeïda. Fals. En primer lloc, el mandat del TC no s’ha adreçat —ni podia adreçar-se— als particulars, atès que no són part davant el TC en els processos constitucionals per inconstitucionalitat de normes. I les provisions publicades al BOE —publicació no prevista ni a la Constitució ni a la Llei— no té efectes cap a tercers aliens a les causes que es ventilen al tribunal de Domenico Scarlatti. Si la publicació al BOE de les provisions del TC tingués aquests efectes, serien idèntiques a una llei, cosa que, ara per ara, és evident que no és el cas.

Per tant, els particulars, aliens als processos constitucionals, no estan concernits per aquestos. Podríem entrar a discutir, però, si han participat en la desobediència d’altres que sí que podien estar concernits pel que se segueix al TC. La resposta ha de ser també negativa. Tal com estan construïts al codi penal els delictes de desobediència i tal com els interpreta la doctrina majoritària i constant del Tribunal Suprem aquests delictes són el que s’anomena tècnicament delictes de mera activitat. És a dir, que amb la mateixa acció o omissió del subjecte el delicte queda consumat. Passa com a les injúries, per exemple: un cop llançat l'insult, el delicte queda consumat. Tota acció posterior al llançament de l'insult, suport a l'insultador, posem per cas, és impune, ja que el delicte ja ha acabat. Amb la desobediència succeeix el mateix: un cop el receptor de l'ordre ha desobeït, el delicte queda consumat amb aquesta omissió i cap acte de tercer té rellevància penal. Aquesta és la resposta als actes de promoció i col·laboració amb el referèndum un cop que, qui devia acatar l'ordre del TC, no ho ha fet.

Finalment, els particulars, excepcionalment, podrien estar cridats pel TC a col·laborar en l'execució d'una resolució del TC. En efecte, l'article 92. 4 de la Llei del TC planteja el concurs de particulars quan una resolució constitucional pogués no estar sent executada.

El mandat del TC no s’ha adreçat —ni podia adreçar-se— als particulars, atès que no són part davant el TC en els processos constitucionals per inconstitucionalitat de normes

En aquest cas, el TC requerirà a institucions, autoritats o empleats públics i particulars als qui correspongui dur a terme tal execució. La redacció del precepte és poc clara. L'expressió legal pot entendre's de dos formes: serà cridat qui correspongui executar-la segons hagi establert la resolució o qui correspongui en aquesta nova resolució? La primera alternativa és preferible, perquè es refereix a qui el TC ja ha establert qui era el responsable de l'execució, no un nou destinatari. La referència als particulars és correcta, car els particulars poden ser parts en un procés constitucional, com és el d'empara. Pensem en un empresari que ha vulnerat el dret de vaga i es nega a la readmissió dels treballadors il·legalment acomiadats.

Però encara que preferíssim la segona interpretació (un nou encarregat d'executar la resolució) requeria una crida específica, una crida a l'execució específica que no consta que hagi estat emesa.

Plantejada així, com crec que és correcte, la qüestió de les responsabilitats dels particulars en l'excussió de les resolucions del TC, fora dels casos en què hagi estat part en el procés constitucional i li correspongués dur a terme l'execució o fos expressament requerit a posteriori per fer-ho, no hi ha cap responsabilitat per part dels particulars en col·laborar amb el referèndum suspès (que no encara il·legal). En conseqüència, fer-los patir actuacions derivades del comportament d'altres és contrari a l'ordenament. Caldrà treure'n conclusions.

Espero que el lector sàpiga disculpar la foscor d'algunes expressions, perquè traduir feixucs textos jurídics al llenguatge comú no és una tasca ni fàcil ni sempre culminable amb un èxit mitjà.