Les retirades de cartells i els numerets que la Guàrdia Civil i la Policia Local fan aquests dies confiscant escombres, cartells i, fins i tot, galledes de cola, són els últims estertors d’un relat que Espanya ha utilitzat des de l’època de la Transició per amagar que l’edifici constitucional té els peus de fang, en termes de legitimitat. 

Per dissimular que els franquistes no van ser jutjats i que és un contrasentit fer una transició d’una dictadura a una democràcia passant de la llei a la llei, la premsa i els polítics han idealitzat la funció de la legalitat sense donar-li contingut o donant-li com a molt un contingut arbitrari. Aquest imaginari va ser desafiat per primer cop a Arenys de Munt, on es va organitzar amb gran èxit una consulta pionera sobre la independència, a pesar de les amenaces dels jutges. 

A partir d’aquí, si ERC i CiU haguessin recollit el guant sense reticències el règim de la Transició ja seria mort i enterrat. Per desgràcia, els sectors que volien utilitzar la força del país per negociar un pacte fiscal van veure en el 9-N una oportunitat per treure del cap dels catalans la idea que, legalment, és possible celebrar un referèndum d’autodeterminació sense la col·laboració d’Espanya. 

Així, el 2014 vam veure com els discursos dels polítics i dels periodistes es judicialitzaven a gran escala, sobretot a partir de la confessió de Pujol. A manca d’un exèrcit repressor o d’unes onades migratòries descontrolades que accentuessin els problemes socials del país, els altaveus de l’Estat van trobar en els arguments pseudojurídics una eina per intentar canalitzar el debat sobre la independència a favor de la regeneració d’Espanya.

El full de ruta que portava la coalició de Junts pel Sí bevia d’aquesta exaltació artificial de la legalitat de manera conscient o involuntària —no entraré en això—. La llei de Transitorietat, tan criticada per l’oposició, també és filla d'aquesta estratègia espanyola de judicialitzar el vol de les mosques, per despertar els sentiments viscerals que els tribunals franquistes van deixar incrustats en l’imaginari col·lectiu. 

El discurs de la il·legalitat funciona perquè retroalimenta el paper de tots els partits. D’una banda justifica que una part de l’independentisme s’aferri al victimisme i miri de seguir traient-ne rèdit. De l’altre, dona marge a l’esquerra de Colau per el paper d’intermediari ambigu i equidistant. També dona força a la ultradreta del PP, que pot fer discursos anticatalans, encoberta amb l’argument jurídic. 

Com he dit, els espanyols van tolerar el 9-N perquè van creure que serviria per deixar per impossible la idea de l'autodeterminació. Per sort, la pressió de la CUP va obrir l’escletxa que va permetre de tornar a refer el camí, igual que les bases d’ERC, en el seu moment, es van ferir de mort l'autonomisme quan van recomanar de votar no a l'Estatut. 

Igual que ara es reivindica la legalitat d'un referèndum que, tot just fa uns mesos, les grans patums del processisme deien que no era possible, d’aquí a un temps ens semblarà grotesc que tanta gent es prengui seriosament els numerets de la policia i els fiscals. Només per començar, el fet que la llei del referèndum hagi estat suspesa pel TC, no la fa il·legal. Aquest diumenge, un magistrat emèrit del Suprem ho va explicar molt bé a Rac1.

El fet que un policia local cregui que, per fer complir la legalitat, ha de confiscar cartells i pals d'escombres als seus veïns, quan ni tan sols hi ha una ordre judicial que digui que no es pot fer publicitat de l’1 d'octubre, només s’explica pels sobreentesos monstruosos que la justícia espanyola desperta en la imaginació de la gent. En un país civilitzat, si et prens seriosament la Constitució i ets funcionari de correus, no tens la barra d’intervenir correspondència privada. 

Promovent la confusió en un terreny com la justícia, tan marcat per l’herència del franquisme i del passat obscurantista de l'Estat, la premsa de Rajoy s'ha assegurat un debat polaritzat i cridaner, que és l’únic que manté a la cadira el seu president. Igual que els millors caps d'estats autoritaris, el líder del PP té una gran habilitat per treure de polleguera els seus adversaris i per empènyer els seus subordinats a competir entre ells interpretant a l’alça la seva misteriosa voluntat.

Els paràgrafs que l’Enric Juliana dedicava diumenge a amenaçar els funcionaris són un bon exemple de fins a quin punt arriba l'excés de zel que Rajoy fomenta a força de deixar que tothom actuï condicionat per les ganes de servir-lo o de desbancar-lo. El problema és que, a mesura que els catalans van acceptant que no tenen més remei que desobeir el simulacre de legalitat que promou el PP, l’Estat ha de portar el seu discurs a un nivell de teatralitat cada cop més caricaturesc.

La gesticulació de la policia i dels fiscals és una forma d’encobrir una política de fets consumats que no té res a veure ni amb l’estat de dret, ni amb la Constitució. Ara mateix tot el que hi ha en joc és un tour de force per veure si l’1 d’octubre s’obriran o no s'obriran els col·legis electorals. El llenguatge absent de la gesticulació jurídica i policial propiciada pel PP és que Espanya pot fer el que vulgui amb Catalunya, com en les èpoques més fosques. 

Però en realitat els que podem fer el que vulguem amb Catalunya som els catalans. De fet ja ho estem fent. Els espanyols es limiten a resistir atrinxerats darrera d'una comèdia decrèpita. Tan decrèpita que els seus defensors de rang més baix s'han tornat més papistes que el papa i que quasi sembla que Tejero i Coscubiela militin en el mateix bàndol.

Si poguessin fer el que volen tots sabem que ja haurien ocupat Catalunya amb l'exèrcit. Ara com a molt poden portar Guàrdia Civils amb banderetes.