Els Mossos d'Esquadra, sota el comandament d'un coronel de la Guàrdia Civil fill d'un candidat de Fuerza Nueva i germà del també franquista expresident del Tribunal Constitucional; els pressupostos de la Generalitat, intervinguts pel ministre d'Hisenda mentre la mateixa Guàrdia Civil detenia la cúpula del departament d'Economia en una macrooperació llampec contra la Generalitat, un veritable assalt a mà armada, on van ser arrestats 14 alts càrrecs; la multitudinària protesta popular desfermada contra aquesta actuació, en mans d'un jutge de l'Audiència Nacional i també antic comissari de la policia franquista, davant el qual el fiscal ha presentat ni més ni menys que una denúncia per sedició —penada amb fins a 15 anys de presó— que, estranyament, no va dirigida contra ningú en concret i (potencialment) contra tothom; milers de policies mobilitzats mentre Espanya està en alerta antiterrorista 4, i allotjats al port de Barcelona en un megacreuer decorat amb les simpàtiques figures de Piolín i companyia, que, ja em perdonaran els amics de la broma —sempre saludable i més encara en els temps que corren—, a mi em recorda més a l'Uruguai, el vaixell on va ser empresonat Companys i el Govern de la Generalitat republicana després dels Fets d'Octubre del 34.

Suspensió de facto de l'autonomia policial catalana, suspensió de facto de l'autonomia financera, ocupació policial del territori autònom de Catalunya, possible actuació policial els propers dies contra el president de la Generalitat i els seus consellers, que ja han estat objecte d'una querella criminal, com la presidenta del Parlament i alguns membres de la Mesa, i amenaça fins i tot a la intocable autonomia municipal, amb més de 700 alcaldes citats per la justícia que també podrien ser detinguts, així com els presidents de les entitats sobiranistes, l'ANC i l'Òmnium. I tot, per unes urnes. És la diferència amb el 9-N: les urnes de l'1-O sí que poden portar Catalunya a la independència, com demostra el nivell de repressió activat pel Govern espanyol.

La diferència amb el 9-N és que les urnes de l'1-O sí que poden portar Catalunya a la independència, com demostra el nivell de repressió activat pel Govern espanyol

Avui a Catalunya, en departaments del Govern, a les direccions de mitjans de comunicació públics, en moltes empreses, al carrer, hi ha moltes persones que temen que la Guàrdia Civil truqui a la seva porta. I, tanmateix, com escriuen als diaris unionistes alguns miserables, no es pot parlar tècnicament d'estat d'excepció; la qual cosa només és certa —això ja no ho diuen— només pel fet que no ha estat declarat. L'estat d'excepció no declarat de Rajoy és un estat d'excepció cínic i, sobretot, covard. Com a medicina s'imposa l'ordeno y mando, el decretàs i el recurs a la justícia submisa i a la Guàrdia Civil, el que constitueix la més clara expressió del grandíssim fracàs de la política del PP a Catalunya i la sinistra tornada de l'imaginari de l'Espanya negra en ple segle XXI.

La política de suspensions consumades de competències i drets civils per la porta del darrere és la prova que, en realitat, Rajoy no s'atreveix ni tan sols a aplicar les seves pròpies lleis —el 155 de la Constitució, la llei de Seguretat Nacional— mentre Soraya i els altres apel·len una vegada i una altra a la "falta de garanties del referèndum". Així, es carrega contra la "falta de garanties" del referèndum —croada discursiva en la qual el Govern està acompanyat per tota l'oposició, inclòs Podemos, i tota l'armada mediàtica que l'aclama—, mentre es força el cessament dels membres de la sindicatura electoral, sota pena de pagar 12.000 euros diaris de multa imposats pel Tribunal Constitucional, —la naturalesa arbitral del qual ha estat pervertida ja fins a límits insospitats—, o es confisquen gairebé 10 milions de paperetes de votació que permeten als noticiaris de les cadenes de televisió espanyoles proclamar que "el referèndum ha estat desmantellat". Aquest és l'estat d'excepció cínic i covard de Rajoy.

Però això no va només del PP i el seu gen antidemocràtic, aquest que impedeix a molts dels seus dirigents d'aplicar la política allà on només són capaços d'aplicar la porra; això també va de l'actitud vergonyant del PSOE i el PSC i gran part de l'esquerra "intel·lectual" d'aquí i d'allà. Es pot mantenir l'equidistància entre un Estat que ha mobilitzat tot el seu aparell coercitiu per imposar el seu domini sobre una part dels seus propis ciutadans a risc de desencadenar una involució democràtica general, i el somni de centenars de milers de persones que a Catalunya demanen simplement poder decidir democràticament el seu futur polític a les urnes? No es pot, Pedro Sánchez (i Miquel Iceta).

Rajoy es pot permetre dir sense que li caigui la cara de vergonya que Espanya és una "democràcia amable i tolerant" perquè Sánchez es pot permetre dir que els independentistes "volen disfressar d'urnes un acte no democràtic". Darrere de la xerrameca vàcua del "diàleg, diàleg", això és el que hi ha. Vet aquí on s'ha quedat encallat el "nou" PSOE de Sánchez, el PSOE suposadament redimit dels seus pitjors pecats històrics: a l'ombra del PP, exercint de cooperador silenciós del cop de l'Estat, en encertada expressió de José Antich, contra les institucions catalanes i la democràcia —a Catalunya i a Espanya—. Al cap i a la fi, el gen antidemocràtic no és patrimoni exclusiu del PP: també el comparteix el PSOE encara que pugui semblar al contrari.

El "nou" PSOE de Sánchez s'ha quedat encallat a l'ombra del PP, exercint de cooperador silenciós del cop de l'Estat contra les institucions catalanes i la democràcia

El 22 d'octubre de 1980, després de la moció de censura de Felipe González contra Adolfo Suárez, es van reunir a la casa de l'alcalde de Lleida, el socialista Antoni Siurana, el general i governador militar de la província Alfonso Armada, el president del PSC, Joan Raventós, i el llavors número 3 del PSOE Enrique Múgica Herzog. Armada va exposar als seus contertulians la necessitat d'armar —valgui la redundància— un govern de concentració per fer fora Suárez. Armada, preceptor militar del príncep Juan Carlos de Borbón, i després secretari general de la Casa del Rei, era l'"elefant blanc" que esperaven els colpistes que van prendre el Congrés el 23 de febrer de 1981, el futur president de l'esbossat govern de concentració entre civils i militars que havia de reconduir el full de ruta de la transició. Els tres socialistes van declarar al macrojudici pel 23-F. Cap d'ells no va anar a presó per sedició, conspiració o altres delictes similars com els que Soraya Sáenz de Santamaría somia ara imputar a Puigdemont i a Junqueras sinó que van gaudir de llargues trajectòries polítiques i institucionals. Pitjor sort va córrer, en canvi, i ja en l'etapa dels governs de Felipe González, el ministre de l'Interior José Barrionuevo o el secretari d'Estat Rafael Vera, ambdós condemnats i empresonats per la guerra bruta contra ETA.

El PSOE participa del cop de l'Estat contra Catalunya com va participar en les trames que van anticipar el 23-F o va emparar els GAL

Sánchez i Iceta van fer ahir un míting a Badalona contra el referèndum. No pel no, que és tan legítim i democràtic com el sí, sinó en contra que els catalans poden votar d'avui en vuit dies. Pel que sembla, les prohibicions de realitzar actes de campanya de l'1-O van per barris. Si mitingueges, com els socialistes, contra el vot, el fiscal no t'envia la Guàrdia Civil. Aquest és el paper que els ha correspost en l'escenari del cop de l'Estat contra l'1-O. Amb la seva falsa equidistància davant del referèndum, el PSOE participa del cop de l'Estat contra Catalunya com va participar en les trames que van anticipar el 23-F, o va emparar als GAL i altres grups parapolicials que van actuar al marge de l'Estat de Dret sota la capa del felipisme. I sense necessitat, per cert, de posar l'Ertzaina sota el comandament de la Guàrdia Civil.

És el que té el procés i, més encara, el prohibit referèndum: que no hi ha màscara que l'aguanti. Davant de l'urna, totes cauen. L'urna és capaç de revelar la genètica democràtica de cadascú. L'urna té poder.