Hi ha dues coses que admiro profundament i sincera d’Ada Colau. Primer, la hiperalcaldessa de Barcelona és un dels pocs líders catalans que té aurèola de poder (i no només això, sinó que és perfectament conscient del seu talent pel domini i l’exerceix a plaer: de fet, regna a la capital de Barcelona com si hi tingués majoria absoluta i en solitari, mentre el pobre Jaume Collboni passa la seva teòrica maduresa política inaugurant expos i menjant croquetes). En segon lloc, i no descobreixo res, Colau és una política que surfeja com ningú pels viaranys del cinisme. Preguntada per la seva tebior amb l’obertura d’espais públics de l’Ajuntament destinats al referèndum de l’1-O i el contrast de la seva prudència actual amb el seu passat activista, la hiperalcaldessa de Barcelona ens ha regalat una distinció filosòfica extraordinària: una cosa, diu l’Ada, és la desobediència civil dels particulars i una altra és la desobediència institucional d’un alt càrrec.

Segons aquesta teoria, el desobedient civil (recuperem Thoreau) seria algú que lluita contra la llei amb la voluntat de fer-ne notar l’absurditat i que, al seu torn, carrega ell solet amb la repressió per la seva temeritat. Contràriament, segons l’idiolecte filosòfic de la meva col·lega, la desobediència institucional és més complicada, perquè un responsable públic representa tots els ciutadans i si desacata quelcom qui s’hi juga la pell és tota la població i no pas un particular. Per Colau i tots els que com ella mateixa diuen “venir del carrer” (i no pas del planeta Mart o del cony de sa mare), aquesta ha de ser una terrible dicotomia, car si algun objectiu té el desobedient civil negant-se a admetre una llei injusta és precisament remarcar la distància que existeix entre l’ètica institucional i la moral col·lectiva. Destacar el xoc entre qui s’escuda en un “nosaltres” teòric per aplicar una llei injusta i aquells qui la pateixen és el terreny moral òptim del contestatari.

Si vol representar tothom, el que pot fer és estar al costat de qui ho intenta permetent que es voti

En aquest sentit, la filigrana de Colau no és criticable per haver passat de demanar l’impossible a sobreviure al món de la realpolitik, sinó per aplicar a un càrrec institucional una representativitat artificial sobre el tot de la població. L’alcaldessa se suma així, implícitament, a la cançoneta aquella del "volem una televisió pública que ens representi a tots" o a la de "no participo en la Diada perquè ja no és de tots els catalans". Una cosa és que els líders sovint hagin de vèncer la partitocràcia quan representen una institució, però una de ben diferent és que traeixin els seus valors escudant-se en la covardia d’afirmar que ens representen a tots plegats. Perquè aquest, ai las, acostuma a ser un gest conceptual que serveix més aviat per deixar de fer coses i estalviar-se problemes que no pas per arriscar, com és el cas de l’actitud de la hiperalcaldessa amb un referèndum que li és incòmode.

De fet, la dicotomia de Colau és interessant atès que l’1-O és l’intent més reeixit de la nostra història per a representar la fotografia de la societat catalana en un tot que és justament la suma de votants contraris i favorables a la independència. Si Colau pateix per allò institucional que ens representa a tots, la millor forma que té per deixondir-se és precisament refiar-se del Parlament que han escollit els ciutadans, de la llei referendària que els diputats han impulsat i del consegüent referèndum que s’ha d’aplicar d’acord amb la voluntat popular dels catalans. Si pateix per la seva institució, el millor que pot fer és posar-se a l’ombra de la Generalitat per legitimar-se encara més. Si vol representar tothom, el que pot fer és estar al costat de qui ho intenta permetent que es voti. Tot això i, evidentment, buscar-se justificacions filosòfiques un pèl menys d’estar per casa.

Feta l’esmena, no tinc cap dubte que l’alcaldessa posarà les urnes, així com no tinc cap mena de dubte que ara mateix ja està resant perquè la participació sigui baixa. Si la gent vota massa,  ja se sap, els revolucionaris espanyols com ella sempre es posen molt nerviosos...