Som a menys d’un mes de la celebració del referèndum de l’1-O i l’ambient polític es va escalfant. L’unionisme desbocat ha posat el ventilador en marxa i pretén desprestigiar el Govern de la Generalitat atacant els Mossos d’Esquadra. La ràbia que l’unionisme va sentir davant l’exaltació internacional de la bona feina feta pels Mossos i el Govern té l’efecte d’unir l’espanyolisme en contra del sobiranisme. Comunistes, socialistes, neoliberals i conservadors espanyolistes s’uneixen sense cap mena de complex per derrotar el sobiranisme. En el fons, l’espanyolisme fa el mateix que els sobiranistes, perquè la divisió ideològica en aquest sector és evident i profunda, però amb menys vergonya. Saben quina és la contradicció principal i quin és l’objectiu secundari. Per entendre’ns, Miquel Iceta s’empassa el discurs xenòfob de Xavier García Albiol perquè l’important és combatre el referèndum. La unitat d’Espanya està per damunt de tot.

Els unionistes han esborrat la tercera via. Ja no existeix. L’hegemonia del sobiranisme a Catalunya és tan forta i important que el pretès moderantisme se n’ha anat en orris. És per això que la nova portaveu del PSOE al Congrés, Margarita Robles, s’apunta a la tesi del PP de retirar per la força les urnes l’1-O. L’excepcionalitat del moment, amb tot l’Estat decidit a esborrar el sobiranisme, fa que ara el Parlament de Catalunya hagi de jugar al joc del gat i la rata amb la presentació de les lleis del referèndum i de transitorietat. Per mi, el més important és que es presenti tan aviat com sigui possible la llei del referèndum, perquè és la que donarà credibilitat al procés. Els unionistes es queixen per l’obscurantisme del Govern, però és que l’oposició no vol millorar la llei, simplement busca l’oportunitat perquè Rajoy pugui interposar un recurs al Tribunal Constitucional i donar aparença de legalitat a l’intent de silenciar la majoria sobiranista d’aquest país.

Catalunya en Comú, llevat d’alguna excepció, és avui un aliat necessari per al sobiranisme. Almenys perquè el referèndum assoleixi la credibilitat que cal que tingui

Quan Podem Catalunya assegura que podria donar suport a la llei del referèndum si Junts pel Sí i la CUP s’avenen a negociar-la i incorporar-hi algunes de les esmenes que hi preparen, la resposta de la majoria sobiranista hauria de ser afirmativa i negociar amb discreció aquestes esmenes. Aquest magma que és Catalunya en Comú i Podem Catalunya, que encara no són el mateix partit, és contradictori i sovint bascula d’una banda a l’altra, però és un sector que no actua de la mateixa manera que el bloc unionista estricte. Malgrat l’aliança d’Ada Colau amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, que és més necessària per als socialistes que per a ella, Catalunya en Comú, llevat d’alguna excepció, com ara Joan Coscubiela i Lluís Rabell, és avui un aliat necessari per al sobiranisme. Almenys perquè el referèndum assoleixi la credibilitat que cal que tingui. Ells són la garantia del no, perquè la gran majoria de les direccions de Catalunya en Comú i Podem Catalunya és unionista.

El famós sopar de Junqueras amb Iglesias i Domènech a casa de Jaume Roures cal emmarcar-lo en aquesta estratègia. Una altra cosa és el que voldrien els populistes que passés a Catalunya l’endemà de l’1-O. Per cert, al sopar no hi van invitar el secretari general de Podem Catalunya, cosa rara, oi? A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. Però el que està clar és que sense referèndum no hi ha cap possibilitat de reeditar el tripartit. Els primers que ho saben són els dirigents d’ERC, ja que provocaria la ruptura sentimental de la qual parla sovint Joan Tardà.

El dret a decidir dels catalans no es basa en un nacionalisme excloent, sinó en un clamor transversal de la societat catalana, que s’ha articulat al llarg del segle XXI a través d’entitats cíviques

A menys d’un mes de la celebració del referèndum, la campanya pel i pel no ja ha començat. Els sobiranistes intenten donar garanties a tothom per demostrar que ningú ha de patir pels seus drets democràtics, al mateix temps que malden perquè la nova manifestació de l’11-S sigui el punt de partida de la recta final. Els partidaris més exaltats del no, en canvi, es dediquen a llançar merda. L’informe El legítim dret a decidir de Catalunya: camins cap a l’autodeterminació, elaborat per un grup de professors d’universitats dels Estats Units, Suïssa, França i Portugal, conclou que el dret a decidir dels catalans no es basa en un nacionalisme excloent, sinó en un clamor transversal de la societat catalana, que s’ha articulat al llarg del segle XXI a través d’entitats cíviques. Els experts sostenen que el sobiranisme es basa “en la concepció cívica i liberal de la nació catalana” i no pas en una concepció ètnica. També destaquen que aquesta reivindicació cívica està contemplada en la llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya que Junts pel Sí va presentar el mes de juliol. No és dolent que gent de prestigi recordi aquesta mena de coses, si bé fins i tot les saben els sindicalistes comunistes que, com José-Luis López Bulla, s’oposen a la celebració del referèndum. El ressentiment és el pitjor dels capteniments.

Tots els grans especialistes sobre el nacionalisme saben què ha estat el catalanisme i què és avui el sobiranisme, que n’és l’evolució un cop s’ha abandonat la idea que es podia regenerar Espanya. El procés sobiranista s’està acabant, potser ha durat massa i tot, però és innegable que la batalla final no serà fàcil ni neta. L’esquerra de tota la vida, aquella que va créixer i va justificar-se des de l’antipujolisme, avui dia és tan unionista i maldestra com el PP. Les portades d'El Periódico, El Mundo, La Razón o El País són intercanviables. I és que si un partit com el PSOE va optar per oposar-se al terrorisme amb el terrorisme d’Estat amb el silenci còmplice de molts periodistes, què no voleu que passi ara, quan veuen perillar la sagrada unitat de la pàtria? L’unionisme més acèrrim està amarat del nacionalisme autoritari i ètnic propi de la ideologia que defensen, unes vegades comunista i unes altres feixista, i un bon exemple d’això és aquest extremista amb arrels basques i austríaques que es diu Hermann Tertsch, qui encara ara es lamenta que els espanyols no sàpiguen on és l’illa de Guam ni que aquesta illa del Pacífic, que forma part de l'arxipèlag de les Mariannes, un dia va ser una possessió espanyola fins a la pèrdua de les darreres colònies el 1898. Aquell gran drama que va portar a configurar un nacionalisme espanyol tancat com un cargol que només surt de la closca per remullar-se. Els nacionalistes espanyols fan por però més por tenen ells de ser derrotats l’1-O pel poble de Catalunya.