"Europa ens està collant i necessitem concloure ràpidament la rebel·lió catalana. Ja ens hauria agradat esperar a després de l'1 d'octubre però el Govern català no ens ha deixat cap altra opció. Ja el vam advertir, però aquest Puigdemont no ens coneix i és dur com una roca. Ha convençut tothom que cal resistir i resistir. Les mitges tintes ja no serveixen". Amb aquesta contundència em descriu quina és la situació a les calderes del poder polític espanyol una persona que maneja històricament informació sensible. "Però ja heu perdut el relat a Catalunya, l'opinió pública internacional cada vegada està més alineada amb les tesis del Govern i a Espanya el front opositor al triumvirat PP-PSOE-Cs s'està consolidant", li plantejo. "Esclar, esclar. Catalunya l'hem perdut. Però si Merkel li demana a Rajoy una vegada hagi estat reelegida diumenge que solucioni el problema català i que cal parlar perquè l'estabilitat europea és sagrada, tenim un problema. Un seriós problema. I això passarà si no sufoquem la revolta que hi ha a Catalunya i continuem sortint cada dia als diaris de tot el món. Tots són amics nostres però Europa no acceptarà la nostra posició amb molts dels seus mitjans dient que la solució seria que acordéssim un referèndum".

Aquest diàleg serveix, segurament, molt més que qualsevol anàlisi per explicar el doble salt mortal del Govern espanyol en les últimes hores: d'una banda, posar a sobre de la taula del Consell de Ministres el delicte de sedició a partir de "les manifestacions tumultuàries d'aquest dimecres davant de la conselleria d'Economia i dijous i divendres davant del TSJC i a la Ciutat de la Justícia de Barcelona". Pocs minuts després que el ministre Méndez de Vigo com a portaveu de l'Executiu plantegés aquest escenari a la Moncloa, es coneixia la denúncia de la Fiscalia de l'Audiència Nacional molt clarament orientada que els fets ressenyats siguin considerats "constitutius d'un delicte de sedició d'acord amb l'article 544 i següents del Codi Penal". Aquest escrit perfila el perímetre al qual va dirigit en primera instància i que inclou als presidents de l'ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El jutge de l'AN que portarà el cas serà Ismael Moreno.

El segon moviment és la presa del control de fet de l'ordre públic a Catalunya. El ministre Zoido ha ampliat fins a 7.000 els efectius que desplaçarà a Catalunya amb la mirada posada l'1 d'octubre i que sumats als 6.000 existents eleva el nombre de guàrdies civils i policies nacionals a 13.000, quatre mil menys que el nombre de Mossos d'Esquadra i, segons el ministeri de l'Interior, una xifra més que suficient perquè el control dels col·legis electorals no hagi de ser compartit amb la policia catalana. El moviment del Govern espanyol té dos riscos: el resultat és incert, sobretot si les concentracions als col·legis electorals són molt importants i, d'altra banda, també han sorgit detractors, ja que en un moment en què l'alerta terrorista està en nivell 4 una part del territori espanyol queda amb efectius sota mínims.

Són molts els que creuen que el Govern espanyol s'ha assegut a sobre d'un barril de pólvora amb la seva política repressiva. El sorprenent és l'escassa energia que van fer servir en la tan esbombada seducció amb l'Operació Diàleg i com de còmodes semblen trobar-se amb l'Operació Tumult. Potser perquè sempre van desitjar que el final fos aquest. Fer servir la força contra l'independentisme. Amb el que no comptaven, segur, era amb un Govern que no s'arrugaria.