"Després de més de dues dècades parlant de l’hidrogen verd com una solució energètica clau, el seu desplegament real tot just comença". Així ho afirma Miguel Antonio Peña, secretari de l’Associació Espanyola de l’Hidrogen (AeH2), qui admet que "anem una mica tard" en aquest àmbit, tot i que des de l'AeH2 en parlen des de l'any 2002. Peña ha participat en el setè FOCUS ON titulat Hidrogen verd: energia per al futur, acció per al present, en el que ha debatut amb Luis Travesedo, Moeve CCE H2 Project Manager, Arturo Vilavella, cofundador de Jolt Green Hydrogen Solutions i Albert Ballbé, Consultor Sènior de Projectes de Descarbonització d’ACCIÓ.
La producció d’hidrogen verd --obtingut a partir d’aigua i electricitat renovable-- serà el primer pas a observar els pròxims anys, segons Peña, que detalla que actualment, la capacitat d’electròlisi instal·lada a Espanya és baixa, però el full de ruta del govern marca un objectiu de 4 GW per al 2030. Segons el cens de projectes de l’AeH2, ja hi ha iniciatives que podrien sumar fins a 23 GW, tot i que moltes encara no han començat. "Si n’acabem tenint 10, ja serien molts", valora Peña.
Però la producció no és l’únic repte, sinó també els seus usos. Per l’expert, la clau és anar allà on les energies renovables no poden arribar fàcilment, com el transport pesat, l’aviació o la indústria intensiva en energia. També es preveu algun ús en flotes de vehicles lleugers en entorns concrets, com ara en centres logístics amb operació contínua (per exemple, carretilles elevadores) i destaca que "es reserva l’hidrogen per a llocs on les bateries no arriben", recorda.
Transport de l’hidrogen verd
Pel que fa al transport, Peña apunta dues opcions: per carretera o a través d’una xarxa específica de distribució. "En un futur es veuran ambdues coses i anirà en funció del lloc d'aplicació". Diverses empreses també aposten pel blending --la injecció d’hidrogen a la xarxa de gas natural-- que és una opció temporal per descarbonitzar-la parcialment, però la seva aplicació està limitada per qüestions tècniques i normatives.
Respecte als models de producció, alguns projectes aposten per fer-ho in situ, allà on es consumeix l’hidrogen, mentre que d’altres plantegen una producció centralitzada i posterior distribució. En aquest escenari, l’electròlisi es presenta com la tecnologia més madura, coneguda des de fa segles. Tot i això, “fins fa poc només s’utilitzava en sectors molt específics i no s’havia desenvolupat a escala industrial”, explica Peña. El repte ara és escalar la tecnologia i fabricar electrolitzadors capaços de produir grans volums d’hidrogen amb alta eficiència.
Sobre la dependència de materials estratègics com el platí o l’iridi, escassos a Europa. Peña destaca que “ja estem desenvolupant alternatives amb altres materials”, i assegura la suma de tots aquests factors, a banda del desenvolupament a gran escala, seran claus per abaratir els costos de producció. Finalment, sobre la col·laboració publicoprivada, Peña indica que només un 10% de la inversió prové de subvencions públiques directes, i la resta recau principalment en el sector privat.
Pots veure el debat complet a continuació i al canal de Youtube d’ElNacional.