A la Xina, un treballador, un professional, un petit propietari... pràcticament no paga impostos. No com aquí. I, tanmateix, la Xina és ja la primera potència mundial en moltes coses —per no dir en gairebé tot el que importa—. Llavors, com s’ho fan?

Sí: l’educació obligatòria és gratuïta i, en molts llocs, d’una qualitat que ens faria posar vermells. La universitat i la sanitat són de copagament, però sovint pagues poc pel que reps. I el que reps, en molts casos, és simplement millor.

I sí: gasten molt més en educació que en defensa, tenen centres de recerca de primer nivell, infraestructures que semblen vingudes del futur i han atacat a una escala que nosaltres ni tan sols ens atrevim a imaginar molts dels problemes que aquí ens tenen encallats: habitatge, llistes d’espera, nivell escolar, transport, logística, automatització. Trens d’alta velocitat, autobusos autoconduïts, robotaxis, repartiment autònom de gairebé tot. No com a demostració per fer bonic en un congrés. Funcionant.

I la Xina és un país socialista. Ara bé: quan senten el que aquí anomenem polítiques d’esquerra, pensen que hem perdut el cap i que volem portar el país directe a la misèria. Les seves polítiques són als antípodes. No són polítiques de repartiment, sinó de creixement i oportunitats. Res a veure.

La Xina és un país socialista. Ara bé: quan senten el que aquí anomenem polítiques d’esquerra, pensen que hem perdut el cap

Comencem per l’IRPF. Formalment, va del 3% al 45%, però, un cop aplicades les deduccions, només una part relativament petita de la població –potser un 10%– l’acaba pagant de veritat. La pressió sobre el ciutadà mitjà no juga a la mateixa lliga que la nostra.

L’IVA sí, existeix, i va incorporat al preu de les coses. El tipus més habitual és del 13%, amb tipus reduïts del 9% i del 6%.

Les empreses també contribueixen: un 25% normalment. Però els sectors que volen fer créixer tenen tipus reduïts, incentius i vies per repartir part de la càrrega entre consumidors, empleats o accionistes. Allà la fiscalitat no és només una màquina de recaptar. És una arma de política industrial.

Els impostos al treball existeixen. Al voltant d’un 10% per a l’empleat i entre un 20% i un 30% per a l'ocupador, als quals cal afegir el fons d’habitatge: aproximadament un 5%-10% per a l’empleat i un 5%-10% per a l'ocupador. Però aquestes taxes són locals i tenen un topall que acostuma a situar-se al voltant del 300% del salari mitjà local. I això importa molt, perquè a la Xina els sous canvien radicalment d’una ciutat a una altra.

A la Xina la fiscalitat no és només una màquina de recaptar. És una arma de política industrial

Un altre element són les empreses públiques. Sí: empreses públiques que guanyen diners. No totes, no sempre, no de manera angelical. Però en conjunt tenen un pes enorme i donen a l’Estat ingressos, múscul i capacitat d’intervenció. Poca broma.

Bé, ja veiem que sí que paguen impostos. Però una fracció del que paguem aquí, on un professional, si hi afegim IRPF, cotitzacions, IVA i tot plegat, pot acabar entregant al sistema al voltant de la meitat —o més— del que produeix.

La pregunta òbvia és aquesta: com s’ho fa un país amb infraestructures de primera divisió mundial, amb universitats i centres de recerca que ja respiren al clatell dels millors, i amb un exèrcit enorme?

Abans de contestar-la, n’hi ha una altra encara més interessant: com s’ho va fer quan era pobre. Ara, encara que paguin poc, comparat amb nosaltres, són rics; i molt poc de molt és molt. Però quan eren pobres, fa només dues dècades, com s’ho feien?

El gran motor del creixement de la Xina ha estat l’habitatge. I l’habitatge el construeixen promotors privats

El gran motor del creixement de la Xina ha estat l’habitatge. I l’habitatge el construeixen promotors privats. Sí, aquests que aquí assenyalem, criminalitzem i convertim en l’enemic públic número u. A la Xina, aquests mateixos actors han estat una peça decisiva del miracle.

La terra és de l’Estat, que concedeix drets d’ús molt llargs a promotors privats perquè hi construeixin habitatge. Durant anys, aquestes concessions van ser una font colossal d’ingressos per als governs locals. No només habitatge: també centres comercials, oficines, barris sencers, ciutats noves. Tot el desenvolupament immobiliari, fet per privats, però dissenyat, canalitzat i explotat per l’Estat.

Però aquesta és només una part de l’explicació. Hi ha tres elements més.

El primer és l’eficiència. L’administració, els hospitals, les escoles, les universitats: tot està obsessionat amb funcionar. Com s’ho fan? Més enllà de la cultura, la clau és competir. Els servidors públics tenen objectius. Pugen si els compleixen i baixen si no. Alinear l’interès individual amb l’interès col·lectiu: aquesta és la màquina. Sense això, res no funcionaria. La competitivitat explica molt més de la Xina que molts discursos sobre ideologia.

Les millors polítiques socials són les polítiques de creixement, i la Xina n’és un exemple incòmode

El segon és el creixement. Polítiques de creixement, no de distribució. La cultura política està orientada a crear oportunitats i recompensar qui les aprofita, no a convertir la redistribució en religió d’Estat. Créixer, escalar, produir, exportar, aprendre i tornar-hi. Per això la Xina que coneixem la construeix en gran part el sector privat, mentre l’Estat, relativament petit en la vida quotidiana, conserva un poder immens sobre el disseny dels mercats i sobre els actors privats.

El tercer és la tecnologia. La tecnologia és desinflacionària: fa que tot sigui més barat, més eficient i més ràpid. I això és exactament el que passa a la Xina. Vehicles elèctrics, camions, robotaxis, conducció autònoma: tot baixa els costos de mobilitat i logística, i amb ells els preus. La robotització accelerada fa la resta. Un cotxe excel·lent —molts ja amb capacitats avançades d’assistència o conducció autònoma— no costa més de 30.000 euros. El Rolls-Royce xinès ronda els 100.000. I ja no competeix demanant permís: competeix mirant els altres pel retrovisor.

Tot això produeix decisions que a nosaltres ens semblen salvatges. Per exemple: a les universitats, carreres com traducció o disciplines senceres basades en tasques repetitives comencen a qüestionar-se. Si això ho poden fer els models de llenguatge, per què formar durant quatre anys milers de persones per fer-ho com abans? La pregunta és brutal. Però ells la fan.

Val la pena mirar a la Xina de cara, sense caricatures i sense la superioritat moral de qui fa dècades que no construeix res

El fenomen més singular és l’impuls a robotitzar-ho tot en un país on encara hi ha moltíssima gent —tot i que la població ja baixa i el repte demogràfic serà enorme— i on existeix atur juvenil. La idea és simple: si ho fas millor i més barat, vendràs més; i si vens més, necessitaràs més gent, encara que pel camí hi hagi desajustos. Una idea senzilla que a Occident sembla gairebé impossible de pronunciar sense demanar perdó.

Sovint diem que les millors polítiques socials —potser les úniques que funcionen de veritat— són les polítiques de creixement. La Xina n’és un exemple incòmode. I precisament per això val la pena mirar-la de cara, sense caricatures i sense la superioritat moral de qui fa dècades que no construeix res.