Vivim sota una il·lusió digital. Quan parlem del "núvol" i d'intel·ligències artificials generatives, oblidem que el món virtual té una àncora física extremadament pesada, i és de metall, conductora i rogenca.

Els mercats financers emeten senyals d'alerta sobre una imminent escassetat estructural de coure. Per al lector no especialitzat, sembla contraintuïtiu: no se suposa que la tecnologia avança exponencialment? No hauria la intel·ligència artificial (IA) de resoldre això optimitzant la producció?

La resposta curta és que la tecnologia corre, però la geologia s'arrossega. Hi ha un desajustament fonamental, un desfasament temporal, que cap línia de codi pot eliminar a curt termini.

El problema matemàtic: 1% vs. 0,5%

El primer obstacle és geològic. Van envellir les mines de coure més grans del món, responsables de gran part del subministrament global. Fa quinze anys, la "llei del mineral", la concentració de coure a la roca, feia una mitjana de més de l'1%. Avui, en moltes operacions clau, va caure al 0,5% o menys.

Això significa que per obtenir la mateixa tona de metall, les mineres han de remoure i processar el doble de roca. És un problema de física bàsica que dispara els costos i el consum d'energia

Irònicament, el desplegament de la IA accelera l'escassetat de coure abans que els seus algorismes tinguin temps de solucionar l'oferta

Aquí és on la IA promet una revolució, però cal matisar-ne l'impacte real. La IA s'aplica en dos fronts molt diferents. El primer és l'exploració, o localitzar el mineral. Algorismes avançats analitzen dades sísmiques per trobar dipòsits invisibles a l'ull humà.

El segon és l'extracció o processament. L'ús de machine learning per millorar els "yields" o rendiments, habilita l'obtenció fins a l'última partícula de coure de roques de baixa qualitat.

Si bé la IA de processament manté la producció actual i evita una caiguda més ràpida, no genera l'oferta massiva necessària per cobrir la nova demanda.

La paradoxa de la demanda: la IA és el pacient i la malaltia

El problema s'agreuja perquè la demanda no és lineal. Es pronostica que el consum de coure es duplicarà per al 2035, impulsat tant per la transició energètica, ja que un vehicle elèctric fa servir 4 vegades més coure que un de convencional, com per la mateixa infraestructura digital.

Els centres de dades necessaris per entrenar i operar els models d'IA són devoradors d'energia i metall. Irònicament, el desplegament de la IA accelera l'escassetat de coure abans que els seus algorismes tinguin temps de solucionar l'oferta.

El mur dels 16 anys

L'argument central de l'escassetat no és la manca de recursos a l'escorça terrestre, sinó la burocràcia i els temps de construcció.

Suposem que avui, gràcies a una IA d'exploració, descobrim un jaciment de classe mundial. Segons dades de l'Agència Internacional d'Energia (IEA) i S&P Global, el temps mitjà des del descobriment fins a la primera producció comercial supera els 16 anys.

La IA pot accelerar el descobriment geològic de 5 anys a 1 any, però no pot accelerar l'obtenció de llicències ambientals, les negociacions comunitàries ni la construcció d'infraestructura física en alta muntanya. Aquest "coll d'ampolla" de 15 anys és un abisme que l'oferta no pot saltar, sense importar com d'intel·ligent sigui el programari.

El preu com a mecanisme d'ajust

Això vol dir que ens quedarem sense coure? No. Significa que entrarem en un cicle clàssic de matèries primeres.

El dèficit d'oferta a curt termini forçarà una pujada de preus. Aquest preu alt és l'únic senyal que justifica les inversions multimilionàries (CAPEX) necessàries per obrir mines en llocs remots o desenvolupar tecnologies de lixiviació que facin rendible processar "escombraries minerals" que avui descartem.

La tecnologia eventualment ens portarà a una era d'abundància i eficiència, però abans d'arribar-hi, l'economia global haurà de travessar una dècada d'estretor. La IA canviarà el mapa, però la geologia continua tenint l'última paraula sobre el calendari

Les coses com són.