No hi ha cap dubte que, en el món actual, la innovació és el motor principal de la competitivitat. Si bé tradicionalment competien basant-se en la relació preu/qualitat, avui dia la tendència s'ha desplaçat cap a l'elaboració de productes i serveis diferenciats. Això és especialment crític en societats que busquen elevar els seus estàndards de vida i la qualitat dels seus serveis públics i privats; en aquest context, competir únicament en costos laborals esdevé una pèssima idea.

Per innovar no només es necessiten idees fresques, sinó també sovint talent i tecnologia. És per això que la transferència de coneixement des de les universitats i centres de recerca cap a les empreses és crucial. No obstant això, com podem optimitzar aquest procés?

El punt clau de la transferència radica en la gestió d'incentius. Els projectes han de respondre a les necessitats empresarials i despertar l'interès de ser aplicats de manera immediata, i alhora han de ser rellevants per a les organitzacions de recerca, a fi que aquestes s'involucrin plenament.

Organitzar projectes on hi ha més interès en guanyar la licitació que en executar-los pot ser contraproduent; això és particularment veritat quan es tracta de fons públics, atès que l'impacte en els resultats financers serà limitat. Sovint, aquest tipus de projectes no aconsegueixen generar innovacions significatives que es tradueixin en nous productes, processos o serveis exitosos.

El model preveu la doble adscripció de professors i científics tant a la universitat com al centre de recerca, maximitzant els recursos i estrenyent la vinculació

Per tant, com ho fem? La realitat és que no existeix una fórmula màgica universalment efectiva, però sí coneixem moltes que no funcionen ... Una de les que funciona millor és el model Fraunhofer, implementat per aquesta xarxa de centres de transferència alemana. El model és senzill però requereix d'una atenta implementació i supervisió. Hi ha moltes variacions, però dues característiques principals ressalten: La primera és la doble adscripció de professors i científics tant a la universitat com al centre de recerca, maximitzant així els recursos i estrenyent la vinculació entre la universitat i la recerca aplicada, promocionant el talent i la formació de grups d'investigació dins de les universitats.

El segon element clau és la gestió d'incentius seguint la fórmula 30%, 30%, 30%:  El primer 30% correspon a un finançament basal proporcionat pel govern sense retorn. El segon 30% ha de procedir de projectes de recerca competitius, tant a nivell nacional com europeu i internacional. El tercer 30% ha de ser aportat per les empreses, majoritàriament nacionals, i finançat amb recursos de les propies empreses.

Aquesta última fracció, aportada per les empreses, garanteix la transferència efectiva. Només les empreses realment compromeses amb la recerca faran aquest desemborsament, i això també assegura que l'organització investigadora tingui incentius per comercialitzar i estar en contacte amb el mercat. Aquest és l'element vital.

Tot això és, evidentment, més complex en la pràctica. És necessari garantir que els projectes realitzats siguin genuïnament de recerca i no merament externalització de serveis, i que els resultats, especialment els procedents del segon 30%, estiguin a l'altura dels recursos invertits. Un altre aspecte a destacar és la pluralitat de centres que, fins a cert punt, competeixen entre ells així com amb les universitats, una competència que pot ser beneficiosa.

El sistema, malgrat no ser perfecte i rarament produir recerca disruptiva, tendeix a funcionar bé per mantenir les empreses a la frontera de la tecnologia. El més important però és situar els incentius i deixar que facin la seva feina!