L'adquisició de coneixements professionals pràctics en la fase de conclusió dels estudis acadèmics i la successiva plena incorporació a la feina són decisives tant per a l'assoliment d'un lloc de treball de qualitat entre els joves com per a la realització d'un treball productiu d'acord amb les actuals demandes de les empreses. La transició entre la formació professional o universitària i la integració en la vida laboral cada vegada resulta més complexa, fins i tot amb el risc que es tardi molt a trobar feina, es pateixi un pelegrinatge per diverses feines precàries que no permetin una carrera professional satisfactòria, o es perdi la feina després d'una primera experiència laboral fallida. El resultat són les tradicionals taxes d'atur més altes entre els joves.

Per molt bé que funcioni la formació acadèmica, aquesta no pot proporcionar les competències que s'adquireixen directament amb l'experiència en les empreses i, en particular, amb les pràctiques o formació en les empreses. Dues formes bàsiques es contemplen per a l'adquisició de les habilitats necessàries a aquests efectes. D'un costat, hi ha les pràctiques en les empreses a través del que, en termes amplis, es denominen "becaris", que no tenen la condició de treballadors i no se'ls aplica la legislació laboral, en no tenir un contracte de treball. D'altra banda, hi ha els contractes de treball formatius, regulats per l'Estatut dels Treballadors, com una primera fase de vinculació amb una empresa, on es combinen les obligacions de treballar amb l'objectiu formatiu per a l'adquisició de les competències pròpies d'una professió.

El menys conegut de l'última reforma laboral ha estat la important modificació dels contractes formatius, per aconseguir uns resultats més eficaços, tant de protecció dels treballadors com d'afavoriment dels beneficis per a les empreses. Sense pretendre entrar aquí en una valoració d'aquests canvis, n'hi ha prou d'assenyalar que, per al primer any d'aplicació de la reforma, no s'aprecia variació significativa en el nombre de contractes formatius, ja que el 2022 el total de contractes subscrits ha estat de 104.173, davant els 110.752 de l'any precedent. Dades similars són les que es deriven de treballadors en alta a la Seguretat Social amb contractes formatius: 107.119 el desembre de 2022 davant 111.560 el desembre de 2021. Xifres totes elles molt baixes, en relació amb els joves en edats potencials de ser destinataris d'aquests contractes. Ni tan sols el fet que s'hagi limitat la possibilitat de celebració de contractes temporals no ha provocat un increment dels contractes formatius, que tenen l'al·licient d'estar permesos sense necessitat de justificació per una causa productiva o organitzativa empresarial.

En vista d'això, sembla que el centre d'atenció s'ha de situar en les pràctiques professionals a través de beques. D'allà, la transcendència de l'aprovació del denominat com a Estatut del Becari, que es troba des de fa ja bastants mesos en l'àmbit del diàleg social entre el govern espanyol, sindicats i empresaris.

Encara que no existeix contracte, el tipus de relació amb l'empresa no deixa de ser complexa i, en especial, no resulta fàcil atendre les expectatives d'uns i d'altres. Alhora, la clau no es troba només en els drets i càrregues que s'atribueixin a becaris i empreses, sinó també a les mesures d'acompanyament econòmic per part dels poders públics.

Abans que res, cal tenir present que en aquestes beques, en moltes ocasions, es produeixen pràctiques abusives per part de les empreses, de manera que, sota una aparença formativa, s'oculta la realització de feines productives a tots els efectes, que, pel seu caràcter de falsos becaris, escapen il·lícitament a l'aplicació de la legislació laboral, amb tot el que això comporta. Una de les mancances més significatives de la regulació actual i que necessàriament ha d'afrontar la nova és la d'establir criteris clars de delimitació entre un becari i un treballador, impedint aquest tipus de pràctiques fraudulentes. No es tracta d'una tasca fàcil, perquè l'activitat d'aprenentatge del becari moltes vegades comporta la realització d'un esforç personal, fins i tot pot implicar certa activitat pràctica de com es duu a terme la feina en aquesta empresa en concret. En tot cas, s'han d'excloure per als becaris activitats relacionades amb llocs de treball o activitats laborals que no requereixin una especial qualificació, coneixements pràctics o experiència, no comptin amb el corresponent pla de formació i de tutorització; i, en general, activitats en les quals la finalitat bàsica sigui la productiva o de prestació de serveis. Tals supòsits s'han de canalitzar via contractes formatius i no a través de les beques.

En tot cas, per a les empreses sempre hi haurà un benefici gens menyspreable en una política de beques formatives en les seves organitzacions: l'oferta de pràctiques no laborals pot tenir l'objectiu de comprovar les capacitats i aptituds d'aquests estudiants amb vista a una possible futura selecció com a treballadors de la mateixa empresa. Al mateix temps, les beques es converteixen en un mecanisme també d'incorporació posterior de treballadors amb ple coneixement de les necessitats professionals que requereixen aquestes empreses, per la qual cosa proporcionaran després de manera immediata una feina de més qualitat i productivitat.

Això sí, un tracte digne i amb compensacions raonables als becaris ha d'incloure el reconeixement de drets per l'esforç d'aprenentatge que estan fent i el temps dedicat a això. En termes empresarials, no hi ha cap dubte que això comporta càrregues i costos que s'ha entendre que no es compensen exclusivament amb la utilitat en els processos de posterior selecció en la contractació laboral i la successiva adaptació del becari a la feina productiva. N'hi ha prou només d'esmentar les necessàries càrregues i costos de tutorització, compensació de despeses del becari per desplaçament, allotjament i manutenció, així com de prevenció de riscos.

A partir d'aquí, tenint en compte que l'empresa no obté una utilitat directa de benefici econòmic per l'activitat del becari, cal compensar-li per una altra via les càrregues que se li imposen, doncs, tret de casos singulars d'entitats sense finalitats lucratives, ha d'evitar-se imposar costos a les empreses que, a la fi, les desincentivin per facilitar aquestes pràctiques empresarials en les seves organitzacions. Tals pràctiques són decisives per a la formació integral dels estudiants i essencials per tenir una oferta de treball conforme a les necessitats del nostre sistema productiu. Per això, el sistema només funcionarà correctament i no constituirà un mer mecanisme fraudulent de fugida de la legislació laboral si s'estableixen unes polítiques públiques d'entitat que compensin les empreses per les càrregues organitzatives i els costos econòmics que tot això representa.