La setmana passada es va constatar un nou augment de la pressió fiscal a autònoms societaris, és a dir, a administradors d'empreses: la seva base mínima de cotització puja un 42%, des dels 1.000 euros mensuals fins als 1.424,4 euros mensuals. Comparativament, es tradueix en uns 135 euros més de quota, és a dir, 1.620 euros addicionals a l'any per a qui cotitza pel mínim, que se sumen a la retenció d’IRPF corresponent a la nòmina, fent que la pressió fiscal s’acosti en molts casos al 50% dels ingressos. Tot i que mediàticament s'ha venut com si fos una mena d'impost als rics, el cert és que la mesura afecta a més d'un milió de persones entre autònoms societaris i familiars col·laboradors, atès que el teixit empresarial d’Espanya està notablement atomitzat i té un percentatge més elevat de micropimes i empreses unipersonals que els països veïns.

Es podria dir que l’augment d’aquest impost no és, pròpiament, un escàndol. Però comença a ser escandalós el panorama d'aportadors nets i receptors nets de les arques públiques, que al llarg de la darrera dècada ha patit una autèntica transformació. A Espanya hi ha una evident aposta política per la compressió de les rendes altes i l'expansió paral·lela de les transferències als trams baixos, fent que s’avanci cap a una única renda, és a dir, una societat un tothom cobra el mateix, i tothom cobra poc. Vivim una política fiscal orientada al mínim comú múltiple, a igualar per sota.

D'exemples de modificacions de política econòmica que porten cap aquí n'hi ha molts: els forts augments del salari mínim interprofessional fins als actuals 1.184 euros mensuals, l'IRPF que no s'ha deflactat en consonància amb una elevada inflació i que, de facto, dona com a resultat una pujada rècord de les rendes al treball; augments de la quota d'autònoms no societaris, l’impost a les grans fortunes... Sistemàticament, s’incorporen o augmenten els subsidis a rendes baixes i els impostos a rendes altes. Aquesta forta creença en la redistribució també infla els ingressos i despeses de l’Estat, fent que any rere any es batin rècords de recaptació i rècords de despesa pública.

Vivim una política fiscal orientada al mínim comú múltiple, a igualar per sota

Es tracta d’un plantejament que genera dos problemes significatius. El primer és un problema de meritocràcia: malgrat que no podem identificar-hi una equivalència automàtica, és evident que històricament hi ha hagut una correlació alta entre els majors trams de renda i un grau més elevat d'estudis. També entre rendes elevades i un nivell més alt d'assumpció de riscos financers i jurídics. Pensar que la justícia social equival a una reassignació més elevada de rendes altes a rendes baixes implica oblidar-se de premiar a qui ha estudiat més, a qui ha arriscat els seus estalvis o ha pres una decisió que potencialment li genera riscos legals significatius.

El segon problema, derivat del primer, és la progressiva laminació dels incentius. Per a qui ja ha arriscat el patrimoni per muntar una empresa o ja està exposat a riscos legals significatius perquè una operativa empresarial complexa porti la seva signatura pot ser senzillament un plantejament injust, però per a qui encara no ho ha fet, s’elimina l’incentiu a fer-ho: per què algú hauria de voler arriscar el seu patrimoni, si sense fer-ho arribarà allà mateix? Per quina raó dedicar un grapat d’anys a estudiar una disciplina si s’acabarà gaudint de les mateixes condicions que qui no ho ha fet? La conseqüència agregada és una pèrdua de capacitat productiva, de generació de riquesa, que no compensarà cap transferència social. Espanya ja té una de les taxes d'inversió empresarial privada més baixes de l'Europa occidental, i la tendència no apunta a la millora.

En definitiva, la modificació impositiva a les cotitzacions d’autònoms societaris potser no seria mereixedora de cap reflexió profunda per si mateixa, però sí que ho és si s’identifica com a un símptoma més de la confusió que l’Estat espanyol té entre redistribució i creació de riquesa. La línia ideològica actual assumeix implícitament que les rendes altes existiran sempre, sigui el que sigui que es faci amb elles, és a dir, que no hi haurà una pèrdua d’interès en l’emprenedoria, una fugida de les grans fortunes o decrements de la productivitat. La història econòmica -des de l'Argentina dels anys setanta fins a la França dels vuitanta, que va haver de fer marxa enrere amb l'impost sobre el patrimoni- demostra que aquesta suposició és errònia. No es tracta de defensar privilegis: es tracta d'entendre que el benestar col·lectiu es construeix sobre la capacitat d'acumular per invertir, sobre premiar el mèrit d’assumir riscos com a incentiu perquè més gent n’assumeixi. En una societat que tendeix a la renda única, la pèrdua d’interès en tot allò que suposi un sobreesforç serà inevitable.