Cada relleu de govern a Espanya reprodueix el mateix ritual. Es renoven les esperances, es reformulen els compromisos i es torna a anunciar que, aquesta vegada sí, Catalunya rebrà els recursos que durant massa temps han quedat pendents. Però ja tant se val si al menú hi ha una pastanaga o un plat de llenties amb arròs. Quan arriba l’hora de servir-lo, sempre ens el posen fred i sense condimentar. Al capdavall, de què serveix saber qui ocupa la Moncloa si ens prenen el pito pel sereno?

No és una percepció ni un greuge interessat. La informació publicada per la Intervenció General de l’Administració de l’Estat és prou explícita. Sense anar més lluny, aquest 2025 Catalunya va rebre 1.321 milions d’euros d’inversió executada, l’equivalent al 8,6% del total territorialitzat. Contràriament, Madrid en va concentrar el 21%, amb 3.217,7 milions. Catalunya va percebre un 6,2% menys que l’any anterior, malgrat que el volum d’inversió regionalitzada de l’Estat va créixer un 17,9%.

La desproporció resulta encara més difícil de justificar quan es compara amb el pes de l’economia catalana, que genera prop d’una cinquena part del PIB espanyol, sosté una part molt rellevant de les exportacions, lidera activitats estratègiques i és una de les grans locomotores productives de l’Estat. No es reclama, per tant, un tracte de favor, sinó una correspondència raonable entre aportació econòmica, necessitats territorials i dotació real.

Tampoc no estem davant d’un accident ni d’una fotografia puntual. Fa massa temps que les liquidacions pressupostàries expliquen la mateixa història. Canvien les sigles, els presidents i els ministres. Es renegocien pactes, majories i calendaris. Però, quan es tanquen els exercicis, Catalunya ocupa, altra  vegada, una posició impròpia de la seva dimensió econòmica. Arriba un moment en què les excuses conjunturals deixen de ser creïbles, perquè la reiteració converteix l’excepció en sistema.

Catalunya no reclama un tracte de favor, sinó una correspondència raonable entre aportació econòmica, necessitats territorials i dotació real

La política ha perfeccionat l’art de l’anunci. Cada legislatura estrena un relat renovat, reformula els compromisos i presenta un full de ruta per desencallar les actuacions pendents. Les quantitats consignades acostumen a ser prou generoses perquè els titulars contagiïn optimisme, però les obres no es construeixen amb rodes de premsa, els corredors ferroviaris no avancen gràcies als discursos i la productivitat d’un país no millora perquè una partida aparegui publicada al BOE. El que de debò transforma una economia no és allò que s’anuncia, sinó allò que es licita, s’adjudica i acaba entrant en servei. I és precisament aquí on el dèficit d’execució perpetua dècades de frustració.

Aquesta manca de compliment no és una mera disputa institucional entre administracions. Té conseqüències directes sobre la capacitat de competir. Cada projecte ajornat encareix els costos logístics de les empreses; cada connexió ferroviària que no arriba resta eficiència al transport de mercaderies, i cada ampliació que s’eternitza limita la possibilitat d’atraure capital, generar ocupació i consolidar el lideratge productiu del país. Les infraestructures no són un privilegi ni una concessió política: constitueixen una condició indispensable perquè una economia moderna no perdi impuls.

Aquesta vegada, a més, la denúncia no prové tan sols de les institucions o dels partits. Les organitzacions empresarials catalanes han advertit que la insuficiència inversora asfixia l’economia del país i en compromet la competitivitat. Foment del Treball calcula que la bretxa acumulada en infraestructures entre el 2009 i el 2025 arriba als 49.543 milions d’euros corrents, que equivaldrien a 58.748 milions a preus constants del 2025.

Quan les entitats que representen el teixit empresarial coincideixen a assenyalar que aquesta mancança perjudica l’activitat productiva, el debat deixa de ser estrictament territorial. No és una reivindicació identitària, sinó una exigència d’eficiència econòmica. Un país pot resistir durant un temps amb serveis ferroviaris deficients, connexions incompletes i xarxes saturades, però no pot aspirar a liderar mentre es veu obligat a competir amb els peus descalços i les mans lligades a l’esquena.

Fins quan Catalunya continuarà acceptant que el menú canviï a cada legislatura si, al final, el plat que acaba arribant sempre és el mateix?

Costa d’entendre que un territori que aporta tant al conjunt de l’economia espanyola continuï esperant, any rere any, unes actuacions que rarament es materialitzen en la proporció compromesa. I encara resulta més difícil acceptar que aquesta anomalia s’hagi normalitzat fins al punt de deixar d’indignar. Quan es publiquen les liquidacions, arriben les declaracions solemnes, les exigències de rectificació i els nous compromisos. Després s’enceta una altra legislatura i es repeteix fil per randa el mateix patró.

El cost d’aquesta dinàmica va molt més enllà dels milions que no arriben. També erosiona la confiança. Les empreses prenen decisions d’inversió a llarg termini i necessiten saber que les comunicacions, els equipaments i els serveis sobre els quals projecten el seu creixement seran previsibles, eficients i disponibles dins dels terminis anunciats. Quan els calendaris públics es converteixen sistemàticament en paper mullat, creix la incertesa, es retarden decisions corporatives i es deteriora la credibilitat institucional.

Una economia competitiva requereix estabilitat reguladora i seguretat jurídica, però també la certesa que els compromisos públics es materialitzaran dins els terminis previstos. Sense aquesta confiança, el perjudici no és només polític. Afecta la localització de noves plantes, la modernització de centres productius, els fluxos logístics, les exportacions i les oportunitats de creixement de milers de petites i mitjanes empreses.

El més preocupant és que la discussió sempre s’acaba desviant. Uns atribueixen la responsabilitat al govern de torn, els altres recorden que els anteriors tampoc no ho van fer millor. Entretant, les liquidacions acumulen evidències amb una persistència incontestable. Han governat tant el PP com el PSOE. Hi ha hagut majories absolutes, executius de coalició, gabinets en minoria i pactes d’investidura de tota mena. Cap d’aquestes fórmules, però, no ha aconseguit alterar substancialment un patró que es reprodueix mandat rere mandat.

Ja n’hi ha prou. Menys promeses i més obres acabades, això és el que volem. Fets, i no paraules

No es tracta de reclamar privilegis ni d’alimentar un greuge permanent. Es tracta d’exigir que l’Estat compleixi les obligacions que assumeix i que els representants polítics siguin capaços de garantir-ne el compliment. En qualsevol empresa, presentar un pressupost i executar-ne una part molt inferior seria sinònim d’una gestió deficient. Cap consell d’administració acceptaria reiteradament una desviació tan gran entre les previsions i els resultats sense exigir explicacions ni depurar responsabilitats. Sorprèn que allò que consideraríem inadmissible en l’àmbit privat s’assumeixi amb una resignació gairebé institucional quan afecta l’Administració pública.

Ja n’hi ha prou. Menys promeses i més obres acabades, això és el que volem. Fets, i no paraules. La prosperitat no depèn dels discursos, sinó d’una xarxa ferroviària fiable, de corredors logístics operatius, d’equipaments moderns i d’uns recursos que es despleguin amb la mateixa diligència amb què es recapten els impostos. Perquè els impostos no arriben mai freds ni sense condimentar.

Ens han venut la pel·lícula que cada relleu polític representa una nova oportunitat per corregir aquest desequilibri històric. Les xifres oficials, però, s’han encarregat de desmuntar aquesta mentida una vegada i una altra. No entenen de colors polítics ni de relats interessats. Només expliquen què s’ha fet i què resta encara pendent. I fa massa anys que el resultat és essencialment el mateix.

Així doncs, ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos qui ocuparà la Moncloa. La qüestió que ens hem de plantejar és una altra: fins quan Catalunya continuarà acceptant que el menú canviï a cada legislatura si, al final, el plat que acaba arribant sempre és el mateix? I, sobretot, quant de temps més se li pot exigir a una de les principals economies de l’Estat que hagi de competir amb unes infraestructures que acumulen anys de retard?