Durant massa anys s’ha presentat la sostenibilitat com un valor afegit, una acció voluntària o una política de responsabilitat social. Avui aquesta visió ha quedat superada. La sostenibilitat és una condició imprescindible per garantir la viabilitat econòmica de les empreses i dels mercats. Hem omplert memòries corporatives de compromisos, objectius i declaracions d'intencions mentre el canvi climàtic, l'esgotament dels recursos i la inestabilitat geopolítica continuaven redefinint l'economia mundial. La realitat és contundent: un canvi climàtic de conseqüències imprevisibles. La crisi climàtica ja no és només una qüestió ambiental, sinó un problema econòmic de primer ordre per a Europa. Els episodis extrems d’aquest estiu, especialment les sequeres, les onades de calor i les inundacions, han generat unes pèrdues estimades de 43.000 milions d’euros a la Unió Europea. Una factura que, lluny de reduir-se, podria arribar als 129.000 milions d’euros anuals el 2029 si no s’acceleren les polítiques d’adaptació.

El canvi climàtic ha deixat de ser una previsió científica per convertir-se en una realitat que afecta a tota la societat i als diferents sectors econòmics. La sequera, la manca de recursos hídrics, les interrupcions en les cadenes de subministrament, l'increment dels costos energètics o la pèrdua de biodiversitat no són amenaces futures: ja formen part de la realitat general i també empresarial. I, tanmateix, encara hi ha qui continua gestionant les seves organitzacions com si res no hagués canviat. Encara avui hi ha sectors socials i econòmics que consideren la sostenibilitat com una opció.

Els errors més freqüents sobre la sostenibilitat han estat els següents:

  • Confondre la sostenibilitat amb el discurs ambientalista. Moltes empreses han invertit més esforços a explicar què volen ser que no pas a demostrar què estan fent en matèria ambiental. Aquest model ha esgotat el seu recorregut. Clients, inversors i administracions ja no compren promeses; exigeixen dades, evidències i resultats. El greenwashing no només erosiona la confiança, sinó que posa en risc la credibilitat de tot el teixit empresarial.
  • La idea que la sostenibilitat és responsabilitat d'un únic departament, o depèn exclusivament d’un responsable ESG o d'una acció puntual de màrqueting. Aquesta idea està condemnada al fracàs. La sostenibilitat ha d'estar present en tota la cadena de valor, en la gestió financera i d’inversió i en la Governança. Si no forma part de l’operativa del negoci, simplement no existeix.
  • La idea que la sostenibilitat a les empreses ha de ser voluntària. L'experiència demostra que no ha estat així. És necessària la regulació. Sense criteris comuns, sense transparència i sense informació verificable, és impossible comparar, confiar o invertir amb rigor. La regulació no substitueix el compromís empresarial, el fa creïble.    
  • La sostenibilitat és una despesa. Les empreses que avui lideren els seus sectors comparteixen una característica: han deixat d’entendre la sostenibilitat com una despesa i l’han convertida en una eina de competitivitat. Han descobert que millorar l’eficiència energètica, reduir residus, innovar en economia circular o anticipar riscos climàtics no només protegeix el planeta, sinó que també protegeix el compte de resultats. La sostenibilitat generar eficiència, redueix vulnerabilitat, atrau talen, facilita l’accés al finançament i reforça la confiança dels mercats.

Cap activitat econòmica que no sigui sostenible té garantida la seva viabilitat futura

Des de la Comissió d’Economia i Sostenibilitat considerem que, en el context actual, el debat ja no és si les empreses es poden permetre invertir en sostenibilitat. La veritable pregunta, molt més incòmoda i determinant, és una altra: quantes empreses es poden permetre continuar sense fer-ho? En un mercat global cada vegada més exigent, desvincular el creixement de la sostenibilitat no és només una visió ancorada en el passat, sinó també una estratègia condemnada al fracàs. Cap activitat econòmica que no sigui sostenible té garantida la seva viabilitat futura. Tard o d’hora, haurà de transformar-se, adaptar-se o desaparèixer. Per això, no podem acceptar que activitats econòmiques insostenibles continuïn creixent, l’únic creixement legítim és aquell que es construeix sobre bases sostenibles i responsables.

La recent proposta de la Comissió Europea per modificar el sistema europeu de comerç de drets d'emissió (ETS) que permetria que determinades indústries mantinguin més drets d'emissió durant més temps si, a canvi, presenten i executen plans verificables d'inversió en descarbonització. Considerem, que és una mesura amb riscos importants, perquè l'èxit de l'ETS depèn que les empreses tinguin un incentiu econòmic creixent per reduir emissions. Si s'allarga la disponibilitat de drets d'emissió, aquest incentiu es debilita: es pot retardar la reducció real d'emissions; disminueix la credibilitat de la política climàtica europea i les empreses que ja han invertit en tecnologies netes poden quedar en desavantatge respecte a competidors que no ho han fet. Val a dir que la proposta encara s’ha de negociar amb el Parlament Europeu i els estats membres. La reforma només funcionarà si les inversions verdes exigides són realment verificables i hi ha sancions efectives per a qui no les compleixi.

L’únic creixement legítim és aquell que es construeix sobre bases sostenibles i responsables

La Comissió intenta equilibrar els dos objectius: mantenir la competitivitat de la indústria europea i avançar cap a la descarbonització. El que no es pot negar és que el sistema europeu de comerç d'emissions (ETS) ha estat un dels instruments climàtics més efectius i que modificar-lo massa per protegir la indústria pot acabar reduint els incentius a innovar. La competitivitat europea depèn més d'accelerar la descarbonització que no pas d'abaratir la contaminació. Esdevenen necessàries actuacions sobre les importacions de tercers països que no compleixin amb els objectius de sostenibilitat i que limiten encara més la competitivitat de les empreses europees i, alhora, la seva capacitat per esdevenir més sostenibles. La Unió Europea, en aquests moments d’incertesa, hauria de fer un pas endavant i liderar la transformació en sostenibilitat dels sectors econòmics.

Opinem que la sostenibilitat i competitivitat ja no es poden entendre com a objectius separats. I per assolir aquest repte calen compromisos reals i conseqüències per a qui no els compleixi: sancions econòmiques efectives, i una política comercial europea que eviti competir en desigualtat amb països o sectors sotmesos a estàndards molt menys ambiciosos. Construir doncs un marc que impulsi la descarbonització sense debilitar la capacitat productiva de les empreses europees.

El debat ja no és si la sostenibilitat és cara. El veritable cost és mantenir un model econòmic que degrada els recursos dels quals depèn la seva pròpia existència. Sense sostenibilitat no hi ha competitivitat. Sense competitivitat no hi ha empresa. I sense un planeta habitable, no hi ha economia possible.

No és només una exigència ambiental: és una condició per garantir la prosperitat econòmica futura i la continuïtat del planeta.

*Ana Garcia Molina, presidenta de la Comissió d'Economia de la Sostenibilitat del Col·legi d'Economistes de Catalunya.