El 12 d'agost va entrar en aplicació el nou reglament europeu d'envasos i residus d'envasos, l’anomenat PPWR. Pocs dies després, la mateixa Comissió Europea que el va impulsar va demanar als estats membres que no l'apliquessin i que s'abstinguessin d'imposar sancions. La declaració, recollida pel diari alemany Die Welt i atribuïda a un alt funcionari comunitari que no va voler que es divulgués el seu nom, és difícil de superar: s'encoratja els estats a no aplicar les noves normes, malgrat que acaben de ser referendades parlamentàriament. El mateix funcionari va qualificar la legislació de clarament desproporcionada i va admetre que fragmenta el mercat interior. El diari alemany l'havia batejada abans com un "monstre burocràtic“.

Qui ven un producte envasat a un altre estat membre s'ha de registrar al seu sistema de "responsabilitat ampliada del productor" i, en molts casos, nomenar-hi un representant autoritzat: fins a vint-i-sis nomenaments, amb vint-i-sis formularis, terminis i taxes diferents. Els despatxos especialitzats situen el cost de cada representant entre 600 i 2.000 euros per empresa per cada país on ven els seus productes, sense comptar-hi les hores internes dedicades. El reglament, això sí, no fixa cap sanció: l'article 68 encarrega als estats que n'aprovin d'efectives, proporcionades i dissuasives, i que les notifiquin abans del 12 de febrer de 2027. Tenim, doncs, una obligació plenament exigible des d'aquest agost i un règim sancionador que arribarà, si arriba, d'aquí a un any i mig. Mentrestant, l'associació alemanya de comerç electrònic ja ha explicat que els seus associats petits estan tancant els enviaments a la resta de la Unió.

No és un accident aïllat: és el patró. El reglament de desforestació, l'EUDR, s'ha ajornat dues vegades: havia de ser exigible el desembre de 2024, després el desembre de 2025, i ara el 30 de desembre de 2026, amb sis mesos addicionals per a les microempreses. Pel camí, el sistema informàtic on s'han de presentar les declaracions de diligència deguda va arribar a tancar i es va reobrir aquest juny, i el maig la Comissió va publicar un paquet de simplificació de la norma acompanyat d’un document de preguntes freqüents de 76 pàgines. Qui es va posar les piles el 2023 per arribar al primer termini ha pagat l'adaptació tecnològica tres vegades. El diagnòstic ja el va escriure Draghi fa dos anys: entre 2019 i 2024 la Unió va aprovar prop de 13.000 actes jurídics, comparat amb uns 3.000 als Estats Units, i triga de mitjana dinou mesos a tancar cada norma nova.

El diagnòstic ja el va escriure Draghi fa dos anys

A aquesta creativitat reguladora, l'Estat espanyol i les comunitats autònomes hi afegeixen capes pròpies. El Verifactu, el sistema de facturació verificable del Reial decret 1007/2023, s'ha ajornat dues vegades i ara arrenca l'1 de gener de 2027 per a les societats, mentre els fabricants de programari hi estan obligats des del juliol de 2025 i la factura electrònica obligatòria entre empreses continua esperant una ordre ministerial que no acaba de sortir. El DeCA, el document electrònic de control administratiu que substitueix l'antiga carta de port, serà obligatori el 5 d'octubre: un document obligatori per cada camió o furgoneta carregats. Igual que el Verifactu, incorpora codis QR: a algú de la Moncloa sembla particularment inclinat cap a aquest element. Les especificacions tècniques es van publicar el 5 de juny: quatre mesos, amb l’estiu al mig, per adaptar sistemes, formar conductors i acordar amb cada transportista qui emet què.

Més enllà de la discussió tècnica, el problema de fons no és només el cost d’adaptació sinó l'estructura d'incentius que genera. Cada norma exigible sense enforcement, és a dir, sense capacitat ni voluntat real de fer-la complir, és un clau més al taüt de la credibilitat de les administracions. Qui la ignora s'estalvia els registres, els representants i les hores de despatx, i no li passa res. Qui la compleix paga i no obté res a canvi. Això genera dos efectes col·laterals: l’expulsió dels petits operadors, tot concentrant la quota de mercat en qui pot assumir tenir representants de residus a mitja Europa; i la priorització de les importacions per sobre del que es produeix localment: res de tot això no se li exigeix al producte que entra de fora.

La sortida no implica renunciar als objectius. Menys residus d'envàs, cadenes de subministrament sense desforestació i menys frau fiscal són fites raonables. Però cap obligació no hauria de ser exigible abans que el seu règim sancionador sigui aprovat i la seva finestreta informàtica funcioni i s'hagi provat. Entre la publicació de l'especificació tècnica definitiva i la data d'aplicació hi hauria d'haver un termini mínim raonable, mai quatre mesos. I el que s'exigeix al productor europeu s'ha d'exigir a l'importador. Perquè el pitjor d'una norma que no fa complir ningú no és el que costa, sinó el que implica: que complir surt car i que anticipar-se és cosa d'ingenus. És una lliçó caríssima de desaprendre.