La setmana passada va anunciar que tancava una nova fàbrica a Catalunya, la de Plastiverd, al Prat de Llobregat, que deixa 90 treballadors sense feina. És la tercera en poques setmanes al nostre país, després d’MM Fiber a Montcada i Reixac i Gas Gas a Terrassa. Tres plantes buides que deixen testimoni de la decadència industrial d’Europa, a la qual Catalunya s’intenta resistir, però lluita contra els elements. Vam saber també que el gegant xinès dels cotxes elèctrics BYD (Build Your Drems) estudia instal·lar-se aquí, després que ho fes Chery, de la mà d’Ebro, a la Zona Franca.

Els tancaments de fàbriques són drames industrials, econòmics i socials, i han de ser tractats com a tals. Quan és un cas, es poden buscar motius particulars, empreses que potser no eren competitives, o possibles deslocalitzacions. Quan comencen a reproduir-se, cal cercar raons estructurals. Plastiverd les posava sobre la taula en adduir la competència de baix cost de països asiàtics, amb la qual no poden competir perquè els estàndards mediambientals i l’energia disparen costos. Els productes provinents de mercats com la Xina, en canvi, no tenen aquestes exigències, per no parlar del cost laboral, de manera que no hi podem competir. Tanca la paradeta.

Aquest problema és català, espanyol, però, sobretot, Europeu. I ens passa amb els mercats asiàtics, però també amb els Estats Units. Brussel·les ha anat posant el llistó tan alt en matèria de sostenibilitat, mediambiental i traçabilitat que s’han disparat els costos. A més, fabricar aquí implica més burocràcia i processos molt llargs.

El nostre columnista Pau Vila, president de l’Institut Ostrom, però que, a més, és conseller delegat de LC Paper, ha explicat en nombrosos articles la innumerable quantitat de tràmits que s’han de fer, per exemple, per saber d’on surt el paper, per exigència d’una Comissió Europea que ni tan sols està preparada per assumir la feina que li suposa el control d’aquesta traçabilitat. O, en un altre article, el periple de deu anys per inaugurar el seu parc fotovoltaic per tenir energia barata.

El problema de les altes exigències de sostenibilitat a la UE és que generen uns costos a la indústria que els nostres competidors no tenen

Mentre que pel que fa a la burocràcia i l’eternització dels tràmits no hi ha discussió, és inassolible i inacceptable, sí que podem debatre si els estàndards mediambientals i de sostenibilitat són necessaris. Compte, que Brussel·les ja està frenant en aquest aspecte, com va advertir dijous el catedràtic de la UAB Josep Oliver a la Jornada dels Economistes, perquè veu que li frena la competitivitat. Però encara li queda molt de recorregut. Personalment, sí que crec que té importància reduir les emissions i tenir cura del planeta. El problema és, per una banda, que ho fem carregant més costos en la indústria i, per l’altra, que els nostres competidors no ho estan fent, o no en la mateixa mesura, i això els dona avantatge.

I hi ha un tercer problema: aquestes altes exigències, tal com s’estan aplicant, són contraproduents. És a dir, que aconsegueixen el contrari del que es proposen. Quan tanca una fàbrica perquè no pot assumir una producció verda i sostenible com se li exigeix perquè quan el producte arriba al mercat, el consumidor compra el xinès perquè val la meitat, el mercat que deixa lliure la nostra fàbrica l’ocupa una empresa asiàtica que emet gasos sense miraments. Per tant, sí, Europa contamina menys, però en el conjunt global, tenim un món més contaminat.

Quan tanca una fàbrica a Europa, el mercat que deixa lliure l’ocupa una empresa asiàtica que contamina sense miraments

És cert, com deia al principi, que també hi ha empreses que volen fabricar aquí, però no ens enganyem, no és reflex de la nostra competitivitat, sinó tot el contrari. Que BYD (Build Your Dreams) vulgui obrir una fàbrica a Catalunya, no és perquè els seus somnis impliquin estar a casa nostra –perdonin el joc de paraules amb el nom de la marca, “construeix els teus somnis”. És degut a tres motius: que vol estar a Europa, que dins Europa, al sud la mà d’obra és més barata, i posats a triar dins el sud, és cert que tenim bagatge industrial i talent en el sector.

Si BYD acaba aixecant la planta a Catalunya, serà perquè Europa ha badat. Ha badat en la transició cap al cotxe elèctric i ara els gegants són l’estatunidenc Tesla i els xinesos. Certament, amb molts diners públics, però nosaltres també l’hem tingut i no hem fet ni bateries ni xips, però sí que hem asfaltat carrers. I, per vendre a Europa, que és un mercat atractiu per grandària, consciència climàtica i poder adquisitiu, cal que fabriqui al continent pels costos logístics i per evitar possibles aranzels.

Europa era, i és encara, una regió amb molta indústria, amb algunes regions entre les més punteres del món. Una d’elles és Catalunya, especialment en automoció i farmacèutic. Però ara les institucions europees no remen a favor, i així, és difícil que mantingui la seva competitivitat. En alguns sectors, mantenir oberta la fàbrica és gairebé una heroïcitat. Malgrat advertències tant repetides com les de Draghi, els somnis d’Europa ja no són industrials.