Els darrers dies, com ja és habitual, s'han continuat succeint les novetats econòmiques al ritme frenètic que ens envolta: la desastrosa xifra de variació interanual del preu de l'habitatge a Espanya –ha creuat la frontera del 12%; dit d'una altra manera, ha pujat més el preu de l’habitatge en un any que els salaris en termes reals els darrers vint anys!– ha captat atenció i indignació, competint amb la viral definició de l’economia espanyola que va exposar la vicepresidenta Yolanda Díaz: “Horitzontal, que abraça, inclusiva, cooperativa, feminista i, sense cap dubte, arrelada al territori”.

Però a banda d’aquesta rutina informativa, també s’ha produït un fet menys comentat –i em disculpareu la falta de modèstia– però que té una gran rellevància personal i professional per a mi: la nostra empresa, LC Paper, ha conclòs amb èxit la construcció del parc fotovoltaic per autoconsum industrial adjacent a la fàbrica de Besalú/Beuda, un projecte de 4,3MWp, uns 7.000 panells solars, sobre terreny de 5 hectàrees de baix valor agronòmic. L’empresa ja utilitzava electricitat 100% renovable des de 2017, però ara, entre un 20% i un 25% de la demanda elèctrica d’aquest centre productiu serà també de quilòmetre zero. Si parlem de consum energètic en lloc d’elèctric, i hi sumem doncs la demanda tèrmica (equivalent, electrificada) per assecar la pasta líquida de paper i convertir-la en una làmina sòlida, aleshores el projecte genera un 2% de les necessitats energètiques del centre productiu.

Possiblement us pregunteu quina és la transcendència d’un projecte que, de fet, no sembla pas tan gran. El mèrit d’aquest projecte és que hagi pogut existir, perquè generalment aquesta mena de qüestions no es poden fer a Catalunya, com tantes altres. El parc solar de LC Paper és el més gran de la província de Girona, malgrat la seva dimensió limitada si el confrontem amb la petjada territorial mitjana dels projectes a la resta d’Espanya i Europa –per tant, s’intueix que és més per la inexistència d’altres parcs que no pas per mèrit propi.

El periple comença fa deu anys: el 2015, i ja en previsió que calia dotar-se de fonts energètiques renovables, descarbonitzades, competitives, sense grans fluctuacions de preu... s’opta per impulsar aquesta instal·lació en modalitat de PPA o Power Purchase Agreement (Acord de Compra d’Energia), un sistema pel qual un inversor desemborsa el cost inicial (en aquest cas, d’uns 3 milions d’euros) i a canvi la indústria adjacent es compromet a comprar tota l’energia que generi a un preu acordat. Aquest model és interessant per dues raons: primer, a diferència d’un finançament pur i dur, aïlla del risc tecnològic: si està mal muntat i no genera el que hauria de generar, pagarem menys, perquè es paga per energia generada. Per altra banda, perquè les renovables sovint tenen molt cost inicial i poc cost operatiu, mentre que l’energia fòssil funciona exactament al revés, de tal manera que el PPA encaixa millor amb els fluxos de despesa existents.

El mèrit del parc fotovoltaic de LC Paper és que hagi pogut existir, perquè generalment aquesta mena de qüestions no es poden fer a Catalunya

La qüestió és que es localitza un terreny disponible, es lloga, s’envia projecte a la Generalitat... on topem amb una interpretació estricta i restrictiva de la llei anterior. La norma deia que els projectes d’autoconsum havien de ser “contigus” als llocs de consum, i en aquest cas es considerava que no era contigu perquè els separa una carretera. Com que aquest escull afectava molts altres projectes, se’ns diu que es farà una modificació amb bisturí de la norma, on es definirà un radi en metres en lloc del concepte “contigu”. Pel camí, algun jurista va considerar que seria bo fer més canvis a banda d’aquest, i s’acaba estripant tot el marc legal i fent la nova norma reguladora d’energies renovables a Catalunya, que s’aprova el 2019. Aquí, doncs, ja havíem perdut 4 anys.

El projecte era factible sota la nova llei, així que quan entra en vigor el tornem a presentar de seguida i se li assigna el codi d’expedient 0000001 de Catalunya. El nou sistema feia bona pinta: un cop enviat, un òrgan anomenat Ponència de Renovables es reuniria els següents tres mesos i emetria una resolució que incorporaria al mateix temps tots els organismes implicats, que van des d’Adif o Aena fins a la Conselleria de Cultura (per potencial de restes arqueològiques) passant per Agricultura, Empresa i Territori (Urbanisme).

La nova Llei no definia els noms dels representants de cada departament, i aquesta tasca es va encallar enmig de discrepàncies del director general d’Agricultura sobre si calia permetre o no projectes sobre terreny primari, de tal manera que existia un risc real que el nostre projecte, el primer, s’aprovés per silenci administratiu. Imagino que els va semblar que seria una humiliació. Així que es va iniciar un període de filibusterisme on, per aturar el comptador de temps, se’ns demanava esmenar qüestions absurdes com ara que “de les alternatives plantejades, falta llistar l’alternativa zero, que seria no fer el projecte”. Com que ens va semblar una presa de pèl, vam optar per dirigir-nos al Síndic de Greuges per fer una mica d’enrenou, i el fet va arribar a la porta adequada on finalment es va desbloquejar la llum verda. Aleshores era el 2021, i el plec tècnic del 2015 estava obsolet, a banda que l’empresa executora passava per una situació financera crítica.

Així doncs, obrim una licitació, avaluem 15 propostes, seleccionem un nou promotor, subroguem el contracte de lloguer, redactem un nou plec tècnic i ens dirigim a finals del 2023 a l’Ajuntament per demanar el permís d’obres. Però en ser un municipi de poc més de 400 habitants, delega la qüestió al Consell Comarcal, on la persona que s’ocupava de l’assumpte estava de baixa per malaltia. Després d’algun estira-i-arronsa, s’obté llicència d’obres i s’inicia l’obra el gener del 2025, acabant-la el maig de 2025.

Jutgin vostès, els lectors.