En qualsevol negociació política, els diferents actors intenten gestionar els seus silencis d’acord amb els seus interessos. Això mortifica els observadors però és legítim. Hi ha, però, uns silencis permanents sobre determinats aspectes que mai es toquen. Veritats incòmodes de les quals millor no parlar-ne. Passa en política (debat sobre la monarquia, determinades reformes constitucionals, les influències polítiques sobre els grans poders judicials i policials…), en economia (el paper real dels grans poders econòmics), etc. I també succeeix en l’actual negociació sobre el finançament autonòmic. Temes dels quals hi ha una voluntat manifesta de no parlar-ne, encara que estiguin condicionant permanentment l’assoliment d’un equilibri territorial estable. N’exposaré alguns, sense pretendre el do de l’omnisciència.

Els privilegis dels règims forals

El País Basc i Navarra, com tothom sap, tenen d’un sistema de finançament molt proper al d’un territori confederat. Recapten pràcticament tots els tributs generats dins dels seus límits territorials i satisfan a l’Estat espanyol unes quantitats teòricament calculades per contribuir al sosteniment de les competències no transferides (el “cupo” en el cas basc i la “aportación” en el cas navarrès). Gràcies a la manca de transparència d’aquest càlcul, passa relativament desapercebuda la inexistència de cap contribució a la solidaritat amb la resta de territoris. I per això, un ciutadà basc i un navarrès gaudeix d’uns recursos públics per habitant un 74% i un 44% respectivament, en termes homogenis1, superiors als de la mitjana de la resta de territoris no forals. Això determina que els serveis socials prestats i la promoció econòmica d’aquests territoris estiguin molt millor finançats per càpita, des de fa més de quaranta anys, que els de qualsevol altra autonomia espanyola.

Això és possible tot i que un article de la Constitució (138.2) digui que: “Les diferències entre els Estatuts de les diferents comunitats autònomes no podran implicar, en cap cas, privilegis econòmics o socials”. Algú ens hauria d’explicar com lliga aquest principi constitucional amb la situació privilegiada que gaudeix un ciutadà de Barakaldo respecte d’un de Cornellà o de qualsevol altre lloc dels territoris de règim comú. Sempre s’ha dit que els concerts forals estan blindats per la Constitució i, per tant, intocables, però no hi ha cap dret històric que els blindi de contribuir a la solidaritat. Aquest és un pacte gestat entre bambolines i silenciat que ningú s’atreveix a discutir públicament.

Gràcies a la manca de transparència del càlcul del concert basc i navarrès, passa relativament desapercebuda la inexistència de cap contribució a la solidaritat

Un estudi recent de l’IVIE2 ha posat xifres a la pèrdua per la resta de territoris que suposa aquesta no contribució: entre 5.200 i 5.700 milions d’euros, segons diversos criteris de càlcul, que, en realitat els estem pagant entre tots via el mateix Estat espanyol.

El paper de Madrid

Madrid gaudeix d’un “plus fiscal” que li és causat per la seva capitalitat degudament potenciada i estimulada pel govern central, que mai ha estat un actor neutral en el joc d’equilibris territorials. Aquest plus fiscal és conseqüència directa d’aquesta manca de neutralitat que ha permès, gràcies a la històrica concentració física dels òrgans de poder polític, econòmic i judicial i a una forta acumulació d’inversió en infraestructures repetida de forma insistent al llarg dels anys, un potentíssim aplegament de poder empresarial i de talent. Això és el que ha produït que sigui un gran focus d’atracció de bases fiscals, amb els seus corresponents ingressos, constituint una de les potes d’aquest plus fiscal.

L’altra pota del “plus fiscal” són els estalvis de despeses que es pot permetre gràcies a la mateixa capitalitat. Les necessitats de despesa són netament inferiors a les d’altres comunitats, també per raó de diverses concentracions: una, inicial, dels funcionaris i empleats dels diferents ministeris, organismes i empreses estatals i les seves famílies (245.000 persones més familiars, la major part encara assistits per mútues sanitàries pròpies que s’alimenten dels pressupostos de l’Estat), una altra concentració és la de població amb rendes altes i mitges-altes que prefereixen gaudir d’una sanitat privada i portar els seus fills a l’escola privada o concertada (Madrid té amb distància la concentració més gran d’alumnes que van a la privada de tot l’Estat) i, en tercer lloc, una acumulació de serveis culturals finançats també des dels pressupostos centrals i que són la mateixa base de l’atractiu turístic de la capital. Bona o mala gestió a banda, això és el que justifica que es pugui permetre la menor despesa per càpita en serveis bàsics de tot l’Estat.

Aquest plus fiscal acumulat progressivament s’ha utilitzat, davant de la passivitat estatal, per liderar un joc pervers de successives rebaixes fiscals, en perjudici de la resta de territoris, que tanca el cercle potenciant encara més l’atracció de grans empreses i població amb rendes altes i gran capacitat de despesa reproduint un cicle que es retroalimenta indefinidament.

Madrid gaudeix d’un “plus fiscal” que li és causat per la seva capitalitat, degudament potenciada i estimulada pel govern central

La gran pregunta que ens hauríem de fer, des del punt de vista fiscal, i també polític, a la vista d’aquests fets, tots ells sustentats en dades contrastades i públiques3, és si pot existir un autèntic “fair play” per la resta de territoris sota aquestes condicions. La solució no és posar límits a les rebaixes fiscals, com es defensa des d’alguna part de l’esquerra, perquè l’avantatge de partida continuaria existint i, en el millor dels casos, el màxim que s’aconseguiria seria una diferent utilització d’aquest avantatge que acabaria assemblant-se al que gaudeixen els territoris forals. La veritable (i crec que única) solució és una profunda reforma federal de l’Estat que trenqui aquesta multipolar i variada concentració de poder que tendeix a reproduir-se generacionalment, distribuint-lo territorialment de manera més repartida com, de fet, es fa de forma clarament conscient, en els estats més avançats del món (Suïssa, Canadà, Austràlia, Alemanya, EE.UU., Bèlgica, o fins i tot els nòrdics amb els seus potents municipis).

Lamentablement, tots sabem que aquesta reforma ni hi és, ni se l’espera, perquè el nucli “dur” de l’Estat incrustat al si dels grans partits i del funcionariat estatals, ara amb la col·laboració activa de les seves elits regionals subsidiàries i alguns dels grans poders econòmics, ho impedeix de forma activa des de fa més de 300 anys, com demostraria un repàs de la història recent de l’Estat4.

Les balances fiscals dels territoris de l’Estat i el dèficit fiscal de Catalunya

De manera sistemàtica, els successius governs centrals eviten i ignoren tant com poden la revelació de les balances fiscals entre els territoris de l’Estat amb les més diverses i estrambòtiques excuses. Fins i tot incomplint pactes previs. No es publiquen perquè la realitat que retraten és incòmoda, com s’ha posat de manifest les poques vegades que han fet alguna temptativa. Ocultant-les es permeten no “oficialitzar” els desequilibris entre territoris. En canvi, tenir-les, en l’actual debat sobre el finançament, aportaria un retrat molt més precís de la realitat de l’Estat, de la magnitud dels fluxos interterritorials i ens estalviaríem alguns discursos falsos i demagògics. L’impacte del dèficit fiscal sobre el benestar i la competitivitat de Catalunya és d’una magnitud escandalosa en termes absoluts, relatius i comparatius5.

La veritable solució és una profunda reforma federal de l’Estat que trenqui la concentració de poder que tendeix a reproduir-se generacionalment

Negociar bé el finançament autonòmic és molt important i ens hi juguem molt, sense cap dubte. Però tot i que assolíssim un molt bon acord de finançament (que cada vegada es percep més improbable) perfectament podria succeir que allò assolit per l’acord de finançament ho perdéssim per les altres vies de drenatge del dèficit fiscal, especialment aquelles que més depenen del poder discrecional del govern central. El finançament autonòmic representa només una petita part del dèficit fiscal (no arribaria al 20%). La resta se’ns escola entre el dèficit d’inversió estatal, el sosteniment del mateix Estat que utilitza el seu poder com hem vist i una diversa i variada panòplia d’instruments de l’estat del benestar que s’ha reservat el poder central en favor seu.

L’autèntic objectiu econòmic i estratègic de Catalunya és la reducció del dèficit fiscal i l’assoliment de major sobirania econòmica, fiscal, cultural i política. No podem oblidar-ho. Per això mateix, i en paral·lel a la millora del finançament, hem d’exigir la reducció d’aquest dèficit fins a nivells més tolerables en qualsevol democràcia avançada. I l’actual Govern de la Generalitat ja triga a publicar l’actualització del dèficit fiscal de Catalunya.
 

1. Càlcul propi aplicat l’any 2023 a partir dels tributs concertats, i deduint el “cupo/aportación”, la participació de les entitats locals en els tributs concertats, competències no homogènies i altres particularitats.
2. Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas. 'Requisitos de un concierto solidario generalizado para las comunidades de régimen común y foral'. Octubre 2025.
3. Encara que necessitat ja d’una actualització es pot aprofundir en aquest altre estudi de l’IVIE. 'Madrid: capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal'. Setembre-2020.
4. Un bona obra per aprofundir-hi seria 'Entre el imperio y la globalización. Historia Económica de la España Contemporánea' A. Carreras y X. Tafunell, 2010.
5. Una explicació més detallada es pot llegir a l’article publicat a la revista Eines de la Fundació Irla Reyner, J. 'Els impactes del dèficit fiscal sobre el benestar', 2025. O una altra més extensa però menys actualitzada a Reyner, J. 'Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir'. Fundació Vincle, 2023